dijous, 18 de juliol de 2013

LA PRESÓ D'URALITA (II)

Fa uns dies vaig tornar a la fàbrica, aquella presó d'uralita on vaig viure tancat massa temps i en què gairebé vaig deixar bona part de la meua cordura. Em van rebre algunes cares conegudes i moltes altres noves. Alguns d'aquells que havien sigut els meus companys ja no hi eren, havien marxat, havien trobat una presó millor o havien sigut acomiadats o simplement, com jo, havien netejat les seues ànimes i havien abandonat aquell purgatori metàl·lic, sorollós i a tot arreu cobert de sutge de bronze i níquel.

Ja no hi era Peter, un polonés de Danzig, que realment s'anomenava Piotr però que es feia anomenar amb nom alemany perquè es sentia més integrat. Addicte al gimnàs i pur nervi, les seues converses giraven al voltant d'un únic tema: el sexe. Quan no parlava de sexe, cantava, cançons que escoltava en la discoteca. No tenia esperit per viure allà tancat i segons em van contar, un dia la seua ment es va col·lapsar i ja no va tornar. Pot ser ara estiga tancat en un sanatori mental de Varsòvia. O tal vegada s'haja retirat espiritualment al Tibet i ara es faça anomenar Bonze Shabubu. 

Tampoc hi era Sven, pot ser un dels pocs alemanys de soca-rel que habitaven aquella terra erma d'esperits, encara que els seus pares, com molts alemanys de la zona, són antics alemanys de Silèsia (Polònia) deportats després de la Segona Guerra Mundial. Geperut i amb els cabells tallats en estil de tonsura, era completament oposat a Peter. Caminava sempre pausadament, fent grans gambades, metòdic, precís, alemany. Sempre duia una mena de cascs auriculars. Tots ens preguntàvem que devia escoltar. Jo apostava que oïa cintes d'auto-ajuda que reprimien els seus instints de botar-li foc a la fàbrica i assassinar-nos a tots. Un dia ho vaig descobrir, eren uns simples cascs per a amortiguar el soroll de les màquines. Per això diuen que cal conservar els misteris. Vivia amb els seus pares, he dit que tenia 45 anys? De vegades venien a recollir-lo al treball. 

A mi no em queïa bé al principi, m'irritava tanta precisió. Però tenia una doble vida, els caps de setmana es vestia amb robes de cuiro i sortia amb la Harley Davidson. Coneixia la Marina, però qui no la coneix? Em va contar d'un viatge que havia fet en camió des d'Alemanya fins a Parcent. Un dia va vindre amb un plànol d'Alacant per tal que li marqués on es troba Xàbia. El van acomiadar poques setmanes després que me n'anés jo, sembla que havia trencat una màquina per accident i no era la primera vegada. Si trencaves una d'eixes màquines tres vegades, et feien fora, perquè eixes màquines tenen més valor que nosaltres. Era la tercera vegada que trencava una màquina per accident i un dia se n'anà i no tornà. He de dir que eixa tercera vegada havia sigut falsa, perquè una vegada la culpa va ser meua i ell va carregar el mort. 

Qui se n'havia anat també un dia i ja no va tornar era Wolfgang. Fill de la guerra, son pare era un soldat belga que mai va conéixer. En la fàbrica treballava un germà seu, Sigfried, un imbècil, fill d'un soldat suec. Wolfgang estava jubilat, però les lleis laborals alemanyes permeten als pensionistes continuar treballant. Ell es cagava en tots, en el cap, en el treball, en la idiosincràsia de les relacions que s'establien allà dins, i ho demostrava sempre que tenia ocasió. Continuava treballant perquè la dona treballava també i s'avorria en casa, l'única feina que tenia era tractar d'ensenyar a parlar, infructuosament, a un periquito. Devia confondre els periquitos amb els lloros, però mai el vaig voler traure del seu error.

Mentre uns se n'anaven, altres s'havien quedat. Klaus, un enginyer baixet, de veu aguda i histèrica i bigotet ridícul sobre el nas, passejava amunt i avall amb les seues esportives negres, fiscalitzant el treball de la resta. Em recordava a cert alemany passat d'infausta memòria. Un altre alemany orgullós de ser-ho, un altre alemany que enfonsava les seues arrels en les planures de Breslàvia. Tanmateix aquesta vegada va ser simpàtic, excessivament simpàtic, incòmodament simpàtic. Era el mateix, amb les seues esportives negres, la seua camisa negra, els seus pantalons negres, la seua ànima negra i el seu somriure Profident. El gest gris sols el reservava per a les ànimes captives que custodiava. A les altres, a les lliures, sols podia dedicar-los un somriure d'alegria, de joia per haver aconseguit escapar d'aquell purgatori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada