UN DIA A DÙN ÈIDEANN

El primer que sents quan eixes de l'estació de trens de Waverley és l'olor de la gespa, el primer que escoltes és una gaita i el primer que veus és el monument a Walter Scott. Escòcia al 100%. Una ciutat rendida als peus de dos volcans. 

Just darrere hi ha la National Gallery, un edifici que intenta imitar a les màscares que hi ha a la tele, un temple grec i no és l'únic, puix la ciutat està esguitada aquí i allà d'arquitectura neoclàssica, motiu pel qual la ciutat també és coneguda amb el sobrenom de l'Atenes del Nord. No sols per la seua arquitectura, sinó també per la gran contribució de la ciutat al món del pensament, de les arts i les lletres com Alexander Graham Bell (inventor del telèfon), David Hume (el filòsof empirista), Arthur Conan Doyle (pare de Sherlock Holmes), Robert Louis Stevenson (autor d'entre altres L'illa del tresor) o Irvine Welsh (escriptor de Trainspotting).

Tornant a la Galeria Nacional, aquesta és un luxe per a poder contemplar els darrers 500 anys d'art europeu. Trobarem obres de el Greco, Velázquez, Rubens, Rembrandt, Van Dyck, Vermeer, Ribera, Tintoretto, Tizià, el Veronés, Rafael, Murillo, Leonardo da Vinci, Botticelli, Bernini, Rodin o Picasso i tot pel mòdic preu de 0 lliures que al canvi són, 0 euros.

Des de la galeria es pot pujar cap a la ciutat vella, seguint el riu de turistes i el so de la gaita (val a dir que la gaita té gràcia els primers trenta minuts, a partir d'aquest moment esdevé difícil de digerir). El castell d'Edimburg, l'element icònic de la ciutat fou construït sobre el tap d'un volcà ancià, una mola escarpada que el convertia en inexpugnable fins a la invenció de l'aviació. S'hi han trobat restes des del segle VI però el castell no esdevingué la seu del poder reial escocés fins al segle XIII, després de la Guerra d'Independència contra els intents de conquesta per part d'Anglaterra. Amb la unificació dinàstica d'Escòcia i Anglaterra amb Jaume I (1603) el castell va deixar de ser la residència reial. Llavors es convertí en la llar dels distints oficials que governaven Escòcia en nom del rei.  L'entrada costa 15 lliures, uns 17 euros, però com molts edificis és més bonic contemplar-lo des de fora que desembutxacar eixa quantitat de diners. 

He de dir que mentre recorria la milla que va des del castell i que arriba fins al Parlament i la Canongia, la popular Royal Mile, va començar a envair-me un malestar, que en principi era sord però que a poc a poc, anava creixent dins de mi, com la marea en l'oceà, com la cervesa en una pinta. Em va costar de definir aquell neguit però vaig arribar a la conclusió que l'origen estava en tota aquella teatralització. Si, en un tres i no res havia abandonat Edimburg, abduït per uns aliens i ja no em trobava ni en Escòcia. Algú m'havia llançat sense paracaigudes a un parc temàtic, un eurodisney de la escocietat, de tot el que l'imaginari col·lectiu i els mitjans de comunicació han decidit que ha d'identificar Escòcia. Kilts, gaites i monstres del llac Ness compartien espai amb turistes vinguts de l'extrem orient, amb les càmeres al coll i turistes cridaires arribats des del sud d'Europa. Una colla d'escocesos cercabregues haguera compensat aquella enorme màscara.

Era la mateixa sensació que tinc,  quasi d'aversió, quan passege pels carrers de València i veig una tenda de roba que ven vestits de sevillana o quan en el taulell d'una botiga de records contemple com pasturen bous negres amb banderilles clavades. Eixa situació fa preguntar-me sempre si els turistes busquen allò que la ciutat ha de mostrar-los o la ciutat s'obliga a mostrar allò que els turistes esperen veure. És una dicotomia que es produeix a tot arreu, amb diversos graus d'intensitat però que tendeix a la banalització de la cultura, a la conversió en un simple escenari que condueix inexorablement a l'empobriment de la cultura. Ara passeges per València i a totes bandes veus sevillanes, et perds pels carrers de Roma i acabes trobant-te amb les góndoles venecianes, camines per la Provença i et persegueixen tots els estereotips de Paris. Té sentit viatjar així?

Aquesta pregunta es va plantejar en unes jornades sobre turisme que feren a Xàbia. Es parlava sobre que ens empentava a viatjar a veure el món quan, en el segle XXI hom pot seure còmodament en una butaca i veure el món desfilar al seu voltant. Jo viatge per veure el món in situ, és clar que com tan bé apuntaren, els turistes sempre són els altres, un mateix es considera un viatger. Però tornant al tema, jo quan veig un home amb kilt per Glasgow pense, el du per convicció. Si veig al mateix home en Edimburg, no puc evitar pensar: ho du per a mi, perquè jo he vingut aquí a gastar-me els diners veient homes amb kilt i monstres en llacs, és a dir una farsa, una obra de teatre. Preferisc les coses autèntiques, als escenaris pintats per a les càmeres on tothom parla anglès, s'hi menja pizza i creïlles fregides i els vianants s'arrosseguen amb sandàlies i calcetins.

Així que per fugir de tot aquell escenari me'n vaig anar a Calton Hill, un dels molts turons que rodegen Edimburg. Hom parla dels set turons d'Edimburg, intentant fer un paral·lelisme amb els set turons de Roma. Aquest en concret és el resultat de la deposició de cendres volcàniques provinents dels dos volcans, aquell sobre el que hi ha el castell i l'altre més gran, l'Arthur's Seat de 350 milions d'anys. Aquí hi destaca sobre tot el Monument Nacional construït en memòria dels combatents escocesos en les guerres napoleòniques. El monument havia de ser una rèplica del Partenó d'Atenes, tanmateix sols s'arribà a construir un fragment de la façana i a falta de diners quedà inconclús. També s'hi pot veure el monument a Nelson, mort en la mítica Trafalgar. I allà dalt, assegut en un banc, contemplant al nord el fiord de Forth on aboca les seues aigües el riu homònim, em vaig reconciliar amb aquella ciutat. Al cap i a la fi és una gran ciutat i és complicat arribar a la seua ànima en un dia.