dijous, 29 d’agost de 2013

ALÇANT VELES

La vida és eixe croquis que dèbilment dibuixem i que l'ocasió i la casualitat omplen de detalls, dels llocs en els quals mai pensàvem acabar, les persones que no esperàvem conéixer, les coses que no se'ns havia ocorregut fer.

Després de tornar d'Alemanya no sabia que fer amb la meua vida. Bé, fa anys que no sé que fer amb la meua vida i em dóna la sensació que duc molts anys improvisant i els que queden. Però eixe moment era especial, perquè era conscient de la cursa a cegues que anava fent. Era el moment d'un reciclatge professional de cara a obtindre majors perspectives laborals, així que després de sospesar moltes variables, vaig arribar a la conclusió que un any de reclusió monàstica, revivint els malsons del màster i a Encarna amb la seua espiral holística.

Durant tot aquest temps no veia, o no volia veure la ciclòpia muralla de metacrilat que s'havia format al meu davant. Tot el que feia no servia per res. Tot el que feia eren els graons d'una escala que mai arribaria a saltar el mur. Però el mur de metacrilat té una porta, tancada amb pany i clau. La clau s'anomena experiència professional i sense ella és difícil trobar treball remunerat (treball gratis, tot el que vulgau), car en el segle XXI ningú dóna duros a pesseta i ningú està disposat a donar treball a persones sense experiència. Enyorem aquells temps en què les persones naixien ja sabent un ofici.

Llavors tenia dues opcions, quedar-me en casa en estat vegetatiu, queixant-me de la crisi i esperant que, per art de màgia, altres vents portaren un oratge millor. Però segons els meus càlculs, mentre continuem percebent la crisi com una situació externa i aliena a nosaltres que es solucionara amb un Deus ex machina quan hàgem purgat una série indeterminada d'anys en el desert, la crisi mai acabarà. 

Tanmateix, com diu el proverbi xinés, no pots canviar el vent, però si moure les veles del teu vaixell. Així és com he acabat en un poblet d'Escòcia, treballant de bàrman en un hotel, mentre millore el meu anglés i espere que en el futur la situació canvie. El darrer juny, quan vaig arribar per primera vegada a aquest país, no tenia ni idea que unes setmanes després l'atzar em duria aquí. Pel que fa a treballar de bàrman i cambrer, era una professió que havia descartat des de sempre, perquè m'imposava la safata i servir begudes. Ara encara em causa respecte i el fet de ser el que s'interposa entre la beguda i un escocés fa d'aquest ofici un treball de risc. Però ara ho pense i fa anys que hagués pogut fer aquest treball,  es veu que era el meu destí ineludible. Em recorda al conte del criat de Bagdad que intentava fugir de la Mort.

I mentre marxe cap a Samarra, espere a què es gire bon oratge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada