EL DERELICTE

Es tanquen les carpetes per última volta, llibres, llibretes i tot allò que la desídia dels últims dies permetia de fer. Es guarden els bolis als estotjos, s'omplin les motxilles, s'arrosseguen les cadires i les classes es buiden. En el desert posterior queden penjats sobre els murs treballs i a les pissarres, dibuixos com a últim testimoni de la vida que ha insuflat a l'edifici. Roman el silenci, l'eco que provoquen les passes avançant pel buit, un soroll inquietant, per estrany entre la cridòria habitual, i els records.

Acaba un altre curs mentre en el pati jauen les restes del banc de formigó que ahir acabà rebentat i fet a xixines sense que ningú sàpiga per què. Ah, el Sanzaru, la llei del silenci, hom acaba per acostumar-se'n. Desenes d'alumnes al voltant del pobre banc observen fascinats com la dona de la neteja, dirigida per la directora, li pega palades a l'estructura per a fer caure l'última peça en peu. Es canten les absoltes, s'evoquen els records dels moments viscuts a sobre, a sota, al costat, lluny o prop. Alguns alumnes agosarats s'escolen entre la multitud per a furtar una pedra, una relíquia d'aquell moment històric, i a mi em recorda una matinada  de novembre a Berlín de fa trenta anys.

Hem sobreviscut i prou.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

2018

UN B2