dijous, 9 de desembre de 2010

EDUCADORS, HISTORIADORS, EDUCADORS-HISTORIADORS O HISTORIADORS QUE EDUQUEN?

Un dels temes conflictius que sorgeixen a classe cada vegada que s'engega un debat és la nostra naturalesa professional. És a dir, la majoria de nosaltres ens hem estat formant com a historiadors els darrers cinc anys, sota l'ombra d'uns principis molt arrelats que provenen d'una corrent de pensament crítica. Aquests principis que ens han modelat, sovint entren en contradicció en un àmbit docent distint del qual provenim. Un nou marc que tendeix, no sé per què, a la simplificació de qualsevol qüestió  i que ens força o almenys tracta de forçar-nos a claudicar en certs aspectes. Aleshores, hem de renunciar al caràcter complexe del discurs històric per tal de fer-lo més assequible? Hem de limitar-nos a mostrar una única cara dels processos? És realment necessari simplificar qualsevol coneixement? Al simplificar no estem mutilant i desvirtuant dit coneixement?  Hem de ser educadors i renunciar a ser historiadors? No pot ser incompatible ésser educador i historiador?

A aquestes altures de la pel·lícula, sembla molt difícil conjuminar docència i història crítica i més si en el procés hem de renunciar a l'esperit crític tal i com pretén la de didàctica. Al meu parer significaria aquesta transmutació, esborrar d'un cop de ploma els últims anys, renunciar a allò que som per allò que el sistema espera que siguem. I costa canviar el xip, vaja si costa!, i més haver-se d'adaptar a un professorat que creu en veritats irrefutables, en opinions unívoques i en realitats maniquees.

Per estalviar-nos futures acalorades, l'opció més fàcil serà la de crear una carrera específica d'educació secundària. Hauríem de deixar de ser historiadors que ensenyen. Tot i que a llarg termini significaria la dissociació de la disciplina i la docència, com dues coses que marxen en perpendicular però mai barrejant-se, aleshores resultaria quelcom d'absurd i danyí per a la ciència en general. Així que de moment no hi ha solucions màgiques. A falta de bones, haurem de seguir la "suggerència" de la professora de didàctica i renunciar a ser historiadors vist que sembla (però sols sembla) incompatible amb la docència tal i com és entesa a dia de hui. Renunciar, que per això estem en una nova facultat. Adaptar-nos a la seua pedagogia o comportar les conseqüències de tindre una actitud hostil cap a la seua assignatura. Amenaces vetlades? Si.

1 comentari:

  1. Les universitats en el segle XX, normalment, ha sigut el focus de resistència a l' ideologia de poder. És trist, que des de la nostra universitat es sufoque aquest esperit crític; un esperit que ens ha costat cinc anys de les nostres vides construir. Ens veiem en la trista obligació a claudicar del pensament crític i posar per damunt la preocupació de qualsevol estudiant: aprovar. És trist que ja no tan sols busquem l' exel·lència, sols aprovar.
    Espere que haver triat plegar-me als requeriments de la professora/catedràtica, no acabe sufocant del tot, aquest pensament crític que tant aprecie.
    Els dies que et premieven per criticar, l' ordre establert, no tornaran ¿casi obligar-te a reproduir l' ordre establert és el nou paper de la universitat?

    PAOLA

    ResponElimina