DE LA CRISI DEL NEOLIBERALISME.

Demà s'acaba l'any, el tercer de la crisi i no estem aprenent res, i s'acabarà sense que hagem aprofitat l'oportunitat per canviar. De fet, molts s'han limitat a esperar que passe la tempesta per tornar a especular i guanyar diners ràpids. No siga que no es complisca la màxima aquella que resa que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Perdrem l'oportunitat de canviar un sistema que és nociu amb el medi ambient i que limita els nostres drets socials. 

La única solució que han vist molts polítics i altres ments preclares és la de privatitzar i continuar privatitzant. Dubte de l'efectivitat d'aquesta solució, és a dir, la causa del problema no pot ser el remei i és que poc se sent dir que la veritable crisi no és la del capitalisme, sinó del neoliberalisme. Veureu com en la dècada dels anys 70 com a resposta a la intromissió dels EEUU en els afers del Pròxim Orient els països de l'OPEP (el major càrtel econòmic) va decidir tancar l'aixeta del petroli als estats occidentals com a mesura de pressió. Davant la magnitud d'aquesta crisi energètica l'economia va respondre caient en picat. Tan apurats es veieren que fou l'única ocasió en que els EEUU es plantejaren sèriament canviar el seu sistema energètic. Aquí a Espanya no tinguérem notícia fins quasi els 80, per això de que tot arriba en retràs o anem a temps distints o són els altres els que no van al mateix ritme. 

El cas és que una sèrie de polítics contraris a l'engreixament de l'estat aprofitaren per culpar la socialdemocràcia de tots els mals. La socialdemocràcia fou la solució d'unir el sistema democràtic europeu amb les demandes socials dels treballadors, una fórmula que permetia al socialisme entrar en el sistema i que per altra banda allunyava als treballadors de "l'amenaça soviètica,comunista" (i judeomasònica de pas). Aquestes maniobres es traduïren en el que anomenem estat de benestar, segons alguns autors l'únic bo que hem sabut produir els occidentals en 2000 anys d'existència. L'estat de benestar es tradueix en sistema escolar i sistema sanitari gratuïts i universals, sistema de pensions per vídues i orfes, drets laborals per als treballadors, el paper de l'estat com a garant d'aquests drets, etc.. 

Així començarem a veure una desfilada de polítics neoliberals i bastant infames com Ronald Reagan, Margaret Tatcher, Augusto Pinochet, Alberto Fujimori. A Espanya, per això del retràs, no arribaren els neoliberals fins l'any 1994 (just quan el sistema ja començava a fer aigües). En si defensen que ja està bé de tanta intromissió de l'estat en els negocis, el mercat és capaç d'autoregular-se per si mateixa (laissez faire). Les lleis de l'oferta i la demanda són capaces d'organitzar el món, i tan val per a una botiga com per a la salut o l'educació. Així per als neoliberals tot ha d'estar en mans privades, el concepte de monopoli estatal és inacceptable i així obren: la telefonia, les comunicacions aèries, sanitat, educació, correus... Si ho privatitzem tot no cal doncs pagar tants impostos. Però clar, les baixades percentuals beneficien més a qui més té però no ens adonem.

Aquest sistema és fruita d'un dia, dóna molts bons resultats però ja fa més de 10 anys que s'ha demostrat destructiu, tal i com succeí en Argentina. Però qui anava a fixar-se en el que havia succeït en un país del con sud quan hi havia tants milacres? el milacre dels dracs asiàtics, el miracle irlandès, el miracle espanyol... tot miralls que s'han revelat gegants amb peus de fang.

Però el neoliberalisme es comporta com un xiquet malcriat. Vol independència, vol diners fàcils però quan venen els problemes ja està papà-estat per resoldre la papereta. I arribats aquí hem aconseguit el que semblava impossible, quadrar un cercle. La cobdícia mana, els diners s'han de fer fàcils, l'estat no s'ha d'immiscir, però ai quan arriben els problemes, ha de ser responsabilitat de l'estat. És el que es diu privatització dels guanys i nacionalització de les pèrdues. Que és com dir que els guanys d'un aeroport o un pàrquing han de ser íntegrament per al titular però les pèrdues ha de pagar-les l'estat, el públic. Qui no arriscaria amb un sistema així? La qüestió és mantindre un sistema caduc i fer creure que la culpa de la crisi és del governant de torn, per molt inútil que aquest siga.

Vos deixe un vídeo sobre la crisi i l'oportunitat. I esperem que 2011 siga de veritat un any de crisi oportunitat!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL