dilluns, 29 de desembre de 2014

2014 EN 5 IMATGES

Fa 365 dies, aprofitant que els hostes ens havien atorgat una treva, brindava amb els companys de treball per un 2014 que com una tranquil.la travessera per un riu d'aigües manses. Però com la vida s'entesta a demostrar sempre, has d'esperar l'inesperable. Quan recorde aquella freda nit de gener, em sembla difícil creure que únicament haja passat un any.

"L'any m'ha passat volant", "Com més vell, més ràpid passen els anys", són dues frases del catàleg de viatges en ascensor que més he escoltat darrerament, tanmateix a mi no m'ho sembla i de fet, crec que el temps passa més ràpid o més lent en funció de la quantitat de records que emmagatzemem en la memòria, així que, si un any passa espai, és un bon senyal.

Tractar de sintetitzar 2014 m'ha costat molt, de manera que finalment he triat 5 imatges que defineixen aquest any. Tal vegada no recullen tot el que l'any ha donat de si, però almenys són més significatives que eixes fotos a l'atzar del Facebook.


Dundreich Hill, Escòcia. 13 de gener de 2014. Era el dia del meu aniversari i l'últim dia que passava en Escòcia. En unes poques hores abandonaria un país que m'havia furtat el cor i encara havia de fer la maleta per fer, però el meu company de fatigues alcoià volia que pujàrem a eixa muntanya que veiem cada dia des de l'hotel. No era certament un dia per a fer excursions, però seria l'última aventura que viuríem junts.

Bufava un vent molt humit provinent de la Mar del Nord i feia molt de fred. Abans de marxar el meu cap em serví un colpet de tequila per enfrontar la pujada. Eren els últims 25 centilitres de licor en la botella i representava d'alguna manera el final de l'etapa. El tequila aquí simbolitza moltes coses de la meua estada en aquelles terres i fora llarg d'explicar.

Començarem la pujada d'aquella muntanya, fent front al vent que ens arrapava la pell i el fang del camí que tractava de detindre'ns. La pujada semblava no acabar mai. Cada cop que pensàvem haver assolit el cim, s'albirava encara un altre tram cap amunt. Malgrat tot ho aconseguírem. Al crit de freedom, fent un homenatge a un altre escocés il.lustre, vam anunciar a tots el nostre èxit. Des d'allà dalt es veia la ciutat d'Edimburg, Rosslin amb la seua capella, el nostre hotel i Peebles, tot allò que havia sigut el meu microcosmos dels darrers sis mesos. Pot ser fora el mal d'altura, pero en aquell moment fins i tot el vent s'entonava amb la música d'una gaita.




Platja de Santa Rosa, Lima, Perú. 19 de febrer de 2014. El sol ponent-se per la mar simbolitzava que allà tot era diferent i regien altres regles. Era encara el principi d'un llarg viatge que havia començat amb un vol de 12 hores. Durant el camí entre l'aeroport i la que anava a ser la meua llar, Lima es mostrava com una ciutat caòtica i amb molta misèria. La punta de l'iceberg.

Únicament vaig poder aguantar quatre mesos. Llatinoamèrica amb les seues idiosincràsies a mi em queden grans. Preferisc la plàcida existència de la Mediterrània. Havien anat acumulant-se una série de circumstàncies que m'empentaren a un camí, el camí de tornada a casa. Tanmateix prendre eixa decisió no va ser senzill. Recorde que va ser un dels dies més llargs, cada cop que pensava haver arribat a una ressolució, canviava de pensar i no n'estava mai segur. Durant molt de temps he considerat la meua aventura peruana com la història d'un fracàs anunciat i una part de mi, em recriminava haver deixat Escòcia per a acabar rendint-me. Però amb la distància del temps he anat comprenent que la vida no consisteix a tindre èxits o fracassos, sinó a acumular experiències i a deixar empremta sobre els altres, que és al cap i a la fi allò que et fa sentir viu.





                                   

Platja de l'Arenal, Xàbia. 13 de setembre de 2014. Després de dos mesos acabava una aventura diferent, treballant en una oficina de turisme. Tal vegada parega poc, però eh, ha sigut el meu primer treball qualificat i remunerat! I amb solament 27 anys!!!
Després de l'huracà emocional peruà, era el que necessitava. Podia practicar llengües, la gent venia a escoltar les meues batalletes, treballava al costat d'un amic, teníem màquina de café, vistes a la mar i ens visitava el més granat del continent europeu Què més es podia demanar? M'ho vaig passar molt bé, vaig adquirir un major domini de l'idioma francés i el més important, vaig conéixer la persona que m'havia d'animar a fer el pas cap a la següent aventura.



                              

Catedral de l'Assumpció de Palerm, Sicília. 05 d'octubre de 2014. Sicília, anar sol i anar amb la motxilla com a únic equipatge eren tres viatges que feia temps els tenia pendents. Per què no fer-los tots a l'hora? Per algun motiu viatjar a Sicília sol m'havia fet sempre feredat. i és que en la vida tenim dos obstacles que ens impedeixen anar endavant: la nostra ment i la por. Vivim instal.lats en fortaleses construides de paranoies, temors i idees preconcebudes que ens empresonen. Veiem en la imatge d'un barret, la figura d'una serp que s'ha empassat un elefant, com ens diu Saint-Exupéry. Bastim muntanyes de granets d'arena i acabem caient en la inacció. Doncs bé per a mi el viatge a Sicília fou important per a trencar eixos murs i continuar endavant.

                            

Molineta amb el Montgó de fons,  Benitzaina, Xàbia. 13 de desembre de 2014 (3 de les 5 fotos foren preses en dia 13, quina coincidència). En tornar de Sicília em vaig trobar per primera vegada en la vida sense tindre res a fer. Començava un viatge diferent cap a un pou sense fons, una negra espiral de fracàs, abúlia i impotència. Trobar-se en l'atur no és plat de bon gust. Jo vaig arribar a l'extrem de ja no voler eixir de casa. Afortunadament sempre hi ha amics que intenten animar-te i traure't del pou i esta foto està dedicada a eixos amics que malgrat la distància, no et deixen mai i sempre troben temps per a un.

2014 acaba amb un sabor agredolç, amb poques expectatives. Tanmateix crec que 2015 serà emocionant, no sols per què vindrà, sinó per aquells que ja estan de camí. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada