dilluns, 8 de desembre de 2014

EL QUART PODER

Últimament no tinc moltes coses a contar, les coses més importants que m'ocorren, succeeixen lluny de Mordor. Un dia a la setmana vaig al cine amb un grup de gent, d'aquí i d'allà del món. Xàbia és com una petita Nova York (tenim el nostre propi Bronx) però sense els avantatges de ser un lloc cosmopolita i amb molts guetos. Després de la pel·lícula anem a un bar i la comentem, en anglés i en castellà, com si fos un club de lectura, però amb menys alcohol. La majoria són jubilats i supose que no és el somni de ningú que tinga vint i llargs anys, però almenys practique l'anglés. 

Tot açò és per a dir que la darrera pel·lícula que hem vist és Gone Girl (si aquesta entrada s'haguera publicat quan tocava), sobre una esposa que desapareix en un d'aquests barris nord-americans de color de rosa  i sobre tot el circ mediàtic que es munta al voltant.

De la pel·lícula he aprés tres coses. La primera, que Ben Affleck sols té una expressió, la de "a mi em punxen i no m'ix sang"; la segona, que l'accent de Missouri és divertit; la tercera és el punt d'aquesta entrada.

En general em va recordar a un capítol dels Simpson (i què no després de 25 temporades?) en què Homer és acusat d'haver abusat d'una jove. Entre aquest capítol i la pel·lícula han passat exactament vint anys i en dues décades la qüestió continua candent,és a dir que el poder judicial s'ha deixat alienar pels mitjans de comunicació i ara qualsevol que es creu periodista s'arroga el dret de ser jutge, jurat, testimoni i fiscal i els platós de televisió han esdevingut tribunals. I al remat allò important no és la veritat sinó allò que pareix veritat. 

L'exemple el tenim cada dia en la televisió, en espais com El Programa de Fulaneta i succedanis. Ocorre una desgràcia i allà acudeixen els mitjans de comunicació, planejant com voltors esteparis famolencs cercant carronya amb què alimentar-se. Assetgen al personal, trauen les frases de context, elucubren, acusen i tornen a acusar, tot per a la major glòria de l'audiència i el seu "dret" a saber. Així es justifiquen constantment, l'audiència és la gran cómplice.

El més trist és que això no es limita únicament a la temàtica d'El Caso, podria ampliar-se a totes les branques del periodisme, Les tertúlies de lloques ponedores s'allarguen durant hores, configurades com a petits amfiteatres als quals hi acudeixen els tertulians, eixe gènere de persones amb una opinió formada sobretot, a defensar l'agenda del partit, lobby o col·lectiu que més pague. Des que comença el debat, cadascú té les seues opinions inamovibles i per tant ja no són espais en què compartir i arribar a noves opinions.

Al final un dels missatges de la pel·lícula, a banda que si eres policia, t'has de passejar amb un got de café en totes les escenes possibles, és que la veritat no és important. El que importa realment és allò que la majoria de gent prenga per veritat.

Darrerament estic un poc que odie a la humanitat en general, no sé si tindré una opinió esbiaixada per la misantropia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada