dimarts, 24 de maig de 2011

UN POC MÉS DE LA VALÈNCIA MEDIEVAL (V)

Al darrere de la Catedral ens trobem la Plaça dita de l'Almoina per l'edifici que s'hi trobava antigament. L'almoina era una institució medieval de caràcter benèfic que repartia aliments entre els més necessitats. Hui en dia desapareguda, s'hi troba el museu de l'Almoina, on s'hi poden veure el jaciment arqueològic del fòrum romà de la ciutat,aíxí com altres restes d'època paleocristiana o islàmica. Quan València s'anomenava Balansiya, sobre part d'aquesta plaça s'hi trobava l'Alcàsser de la ciutat, residència de l'alcait o governador civil de la ciutat.

Junt a l'Almoina trobem l'Almodí o Almudí, edifIci també conegut com alfòndec. Aquest casa era el lloc on s'emmagatzemava el gra de cereal ja que veureu que fins el segle XIX el cereal ha constituït la base de l'alimentació de molts pobles europeus i la seua escassesa era sovint, causa conjuntural sovint d'avalots i revoltes, per això el poder polític intentà sempre excloure els cereals dels circuits comercials que es regien per la llei de l'oferta i la demanda, intentant que aquest fora sempre venut a un preu polític, accessible a tothom. S'intentava que el grà no fora acumulat de manera conscient per incrementar el seu preu. De fet, molts dels pogroms (atacs violents) contra els jueus es justificaven per que suposadament, aquests agabellaven els cereals a les seues cases per disparar els preus.

L'Almodí de València fou començat a construir a finals del segle XIII i anà ampliant-se en els segles successius a mesura que s'incrementava la població de la ciutat i les seues necessitats alimentàries. Es construí sobre el solar que ocupava l'antic Alcàsser que com he dit més amunt, també ocupava l'actual Plaça de l'Almoina. A principis del segle XX, l'Almodí deixà de ser utilitzat com a magatzem de gra i es destinà a altres usos municipals.

Des de la Plaça de l'Almoina, passant per davant del Palau de l'Arquebisbe i agafant el carrer del Palau arribem als Banys de l'Almirall. La València islàmica es va caracteritzar per posseir una ampla xarxa d'establiments higiènics i sanitaris, però els cristians que devien compartir amb els gats l'aversió a l'aigua, la van deixar perdre. Així dels 25 hammams o banys que devien existir en època islàmica, en van sobreviure tan sòls 5, fins que en època de Jaume, el Just (finals del segle XIII - principis del segle XIV) començà una certa recuperació.


Es construïren nombrosos banys de nova planta, entre ells els de l'Almirall. Fou Pere de Vila-rasa, un doctor en lleis, qui obtingué el permís del rei per construir-se uns banys, juntament amb un Palau i un forn. Malgrat ser una construcció cristiana, els banys van seguir l'estructura d'un bany àrab, ço és, hi havia tres sales (la sala freda, la sala tèbia i la sala calenta) en les quals l'aigua tenia distinta gradació de temperatura. L'aigua es calfava i distribuïa per les distintes sales a través d'una complexa xarxa de canonades mentre que els sostres es van decorar amb estreles cobertes de vidre, que permetien l'entrada de llum natural i garantien la intimitat dels seus usuaris. Els banys de l'Almirall han funcionat com a bany públic de la ciutat durant gairebé sis-cents anys, fins la meitat del segle XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada