FENT CAMÍ PER LA VALÈNCIA MEDIEVAL (IV)




Com que aquestes entrades sobre la València medieval comencen a durar més que les obres de la seu, aquesta va dedicada a la Catedral de València. Tornem al centre de València, el cor religiós i polític de la ciutat, la plaça de la Mare de Déu o de la Seu. Ens trobem també en el punt més antic de la ciutat perquè la plaça està construïda sobre l'antic fòrum romà de la Valentia romana, de fet encara a dia de hui es conserva el traçat del cardus i el decumanus (els carrers Sant Vicent i Cavallers, respectivament). En la Plaça trobem el Palau de la Generalitat, ja esmentat, la basílica de la Mare de Déu (edifici del segle XVII que ara no ens interessa) i la Seu. La Catedral de Santa Maria fou començada a construir sobre una antiga mesquita (construïda al seu torn sobre l'antiga basílica paleocristiana) cap a 1260. Construïda en estil gòtic, gòtic català, fou una demostració del poder adquisitiu de la "burgesia" de la ciutat.

Però també trobàrem altres estils constructius a l'edifici, com la porta dels Ferros, en estil barroc, que dona la plaça de la reina o la porta de l'Almoina, en estil romànic.Aquesta porta siga possiblement la part més antiga de l'edifici i el fet que tinga una orientació cap a l'est, fa pensar que està oberta sobre el mihrab de l'antiga mesquita. A més sobre aquesta porta trobem els 14 caps dels primers 14 pobladors de la ciutat, tots lleidatans, amb els seus noms escrits en gòtica epigràfica. La porta també dona a la plaça on es celebraven els ajusticiaments públics.

La segona porta de la catedral és la que mira a ponent, la porta dels Apòstols, d'estil gòtic. En aquesta porta es reuneix cada dijous el Tribunal de les Aigües, per dirimir possibles conflictes entre els regants de l'horta de València, una institució que existeix des de l'època islàmica i que es mantingué després de la conquesta. El futur d'aquest Tribunal no és segur, perquè una vegada l'especulació urbanística haja matat l'últim bancal de l'horta no tindrà raó de ser.

El Campanar de la Seu, el Micalet, fou començat a construir al segle XIV i mai s'acabà perquè li falta l'agulla que remataria la torre. En aquell temps el Micalet es trobava exempt, és a dir, que estava separat de la catedral però en el segle XV, l'ampliació de la catedral, acaba per unir-los. Anomenat campanar nou (per diferenciar-lo del campanar vell, hui desaparegut, que estava junt a la porta romànica) amb el temps fou batejat amb el nom que rep hui, per la seua campana grossa, la de Sant Miquel.

Dins la catedral trobem per exemple els balcons del cimborri, record dels temps en que la seu acollia diferents misteris i teatres (prohibits per l'arquebisbe després d'alguns incendis provocats per l'escenografia). També hi ha la capella del Sant Calze on es guarda el suposat calze que utilitzà Jesucrist en el Sant Sopar. El Sant Calze  després de molts viatges acabà en el monestir de San Juan de la Peña d'Osca, però la comunitat de monjos el regalà al rei Alfons el Magnànim. Aquest rei que sempre anava emprant diners va demanar un préstec a la ciutat de València, aleshores deixà com a penyora el Sant Calze. Sobra dir aleshores que el rei mai no va pagar el deute i la relíquia es queda a la catedral.


En la girola podem trobar també el braç incorrupte de Sant Vicent de la Roqueta. Sant Vicent, personatge d'existència no provada, va viure al segle III després de Crist i va ser l'introductor del cristianisme a la ciutat de València, també hi va morir martiritzat de diverses maneres, cadascuna més extravagant de l'anterior (torrat en una graella, crucificat en forma d'aspa, torturat amb fuets, poltres, ganxos... finalment el seu cos va ser llançat a les aigües del Túria amb una mola de molí, d'aqui el seu malnom "de la Roqueta").

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL