divendres, 13 de setembre de 2013

EL DISCURS DE L'ALCALDESSA

Darrerament s'ha parlat molt del relaxing cup of coffee in Plaza Mayor i del discurs de l'alcaldessa de Madrid davant del Comité Olímpic Internacional. Fent un poc de l'advocat del dimoni, jo crec que no ho va fer tan desastrosament, en l'àmbit lingüístic. Va parlar el típic anglès intermedi que tothom parla a Espanya. I de segur que parla millor l'anglès que l'alcalde de Londres parla el castellà, ja que aquesta és una altra cara de la moneda que oblidem sovint. Tots hem de parlar anglès mentre tolerem l'existència d'una majoria de la població monolingüe, que sols és capaç d'expressar-se en una llengua. 

Mentre l'anglés és necessari per ser una llengua franca, el llatí del segle XXI, no hauríem d'obsessionar-nos tant amb la perfecció. No volem parlar com Shakespeare, volem poder expressar-nos amb algú del Japó o de Bangladesh sense barreres. Però també devíem poder parlar tres o quatre llengües, ja que el poliglotisme és una situació bastant normal en zones del món que consideraríem endarrerits, per exemple a l'Àfrica subsahariana o al sud-est asiàtic. Per contra alguns defensen que millor parlar perfectament una llengua que tindre un nivell més baix en quatre o cinc, allà ells. El monolingüisme és el fet anormal i no la normalitat com ens han fet creure sempre. 

Però tornant al tema, el discurs de l'alcaldessa és graciós i sagnants per altres motius. És graciós veure com s'humilia a una persona prepotent, que pertany a un partit que defensa que l'ensenyament de les llengües "regionals" impedeix als espanyols de bé aprendre anglès. És graciós veure com es deixa en evidència a una persona que ocupa un càrrec obtingut a dit, que no es preocupa ni per preparar-se un míser discurs ans al contrari, que necessita un assistent per a què li prepare un text mediocre. És irònic que l'alcaldessa d'una ciutat que es pretén internacional i cosmopolita sols s'expresse en el seu dialecte madrileny. 

Però també és sagnant per l'entossudiment en organitzar uns jocs olímpics, no per estima de l'esport, no per creure en el projecte, solament per dir que Madrid ha tingut les seues Olimpíades, com Barcelona i per embutxacar-se els diners òbviament. És indignant que pretenguen fer-nos creure que la recuperació d'un país depén d'unes Olimpíades, quan està bastant clar que els grans esdeveniments no són el motor de res i València n'és un bon exemple. Una economia independent, productiva i que és capaç de generar llocs de treball a llarg termini, eixa és la solució, no les floritures d'un mes. 

A més a més és sagnant el discurs perquè es pretén vendre una ciutat amb l'únic al·lícient de la festa, la simpatia i el bon clima (en aquest cas bon clima és igual a les temperatures extremes de la Meseta). Anem a veure, els Jocs Olímpics són un negoci i els del COI no són tan ximples d'arriscar els seus diners sols perquè poden relaxar-se prenent un café en una plaça, quan per això no és necessari muntar tot el tinglado. Encara més hem de deixar de mirar-nos el melic, el bon temps no és privatiu de la península ibèrica, hi ha llocs del món amb un millor clima, el món no ens té enveja. Però d'això poc s'ha parlat, mentre Tòquio oferia modernitat, eficiència i rendibilitat, Madrid s'ha presentat al món com un bordell en el qual passar-ho bé i punt. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada