divendres, 30 de maig de 2014

TUMBES, EL CAMÍ DEL NORD

                                              

Sempre m'han causat atracció les fronteres, és inexplicable. En aquesta aventura ja vaig parlar un poc sobre que representen per a mi. En l'aventura que ens ocupa també hi ha involucrada una frontera, en aquest cas la frontera entre Perú i Equador. Tumbes és la darrera província del Perú abans de creuar el país, es troba al voltant de 1300 kilòmetres de Lima i a 600 de Quito i aquesta diferent distància amb una capital i amb l'altra ha marcat història de la frontera des dels últims dies de la colònia, fins a l'actualitat.

Per arribar-hi prenguérem un autobús en Lima que ens dugué fins a la ciutat de Tumbes en tan sols 21 hores. 20 hores d'autobús d'anada i 20 de tornada, clar, ideal per a una excursió de 3 dies. Quan vius en un país com Perú, relativitzes les distàncies i Europa queda ridículament menuda. Amb una distància semblant podries recórrer la distància que hi ha entre Xàbia i Bratislava, per exemple (i pel mateix preu fer un curs de mezzosoprano dramàtica). 

El viatge no va ser tan horrible com pareixia en principi. Eixe viatge amb l'Alsa haguera sigut mortífer, a les 6 hores m'haguera fet l'hara kiri. Prenguérem un bitllet en primera classe que costà 90 sols (uns 23 euros). Els nostres seients estaven en una cabina tancada i eren prou amples, podies dormir relativament bé, molt millor que en l'avió amb què vaig arribar a Lima. Això si, les primeres hores foren bastant pesades, fins que descobrirem com obrir les finestres. 20 persones tancades en una cabina i respirant alhora és un malson, no sols per a claustrofòbics. L'autobús únicament féu una parada de mitja hora per sopar en un bar de carretera al mig de no res. Nosaltres que dúiem el sopar de casa, seguérem en la carretera i ens improvisarem uns entrepans. Havíem de ser de poble. Durant el trajecte et posen pel·lícules de gran qualitat com Machete Kills i per si t'agraden, te les posen diverses vegades. 

Eixírem de Lima a les 17:00 de la vesprada, després de dues hores de retràs inexplicat (i suportar durant eixe temps cada 5 minuts una veu aguda per la megafonia felicitant a totes les mares pel seu dia) i arribàrem a Tumbes a les 13:00 del migdia. Tumbes és el nom que li donaren els castellans quan arribaren a aquell territori, a partir d'una tribu d'aborígens que tenien el nom de tumpis. Puerto Pizarro, en el mateix districte, fou per on entraren per primera vegada al Perú Pizarro i companyia. Tumbes formava part del Virregnat del Perú, però en la província de Guayaquil i això és important per conéixer els esdeveniments recents de la regió. Des del principi de la independència fou territori de conflicte entre el Perú i la Gran Colòmbia primer i el Perú i Equador, després.

Malgrat ser tan disputada, ha estat sempre escassament poblada, a penes un 4% de la població total del Perú. Els manglars i el clima equatorial eren poc atractius per a una economia colonial basada sobretot en l'agricultura comercial i l'extracció de minerals . Ha estat una regió també castigada per la naturalesa, quan no han sigut els terratrémols, han sigut les pluges torrencials d'El Niño el què ha sembrat la destrucció en aquest paradis. A mi personalment em sembla que li falta màgia i parets velles. Quan has viscut tota la vida al costat de la mar, no et passa pel cap anar de vacances a llocs en què l'únic que pots fer és estomacar-te al sol tot el sant dia. A més la calor asfixiant i els mosquits assassins no estan fets per a mi.

A Tumbes arribarem amb l'objectiu de creuar la frontera i renovar el visat. Per a mi, el major atractiu era la frontera en si. Encara que al remat em va decebre. Aquesta és una frontera en sentit estricte, no es pot imaginar una a l'estil de Port Bou.  Aquí arribes a una caserna amb un doble escriptori, signes un paper i et segellen l'eixida, després signes un altre paper i et fan el mateix en l'entrada. Després toca desplaçar-se fins a una altra caserna i fer el procés contrari, eixir d'un país i entrar en l'altre. A totes aquestes, de l'Equador vam veure poc. No s'aprecien gaires diferències d'un costat a l'altre: mateixa llengua, mateixa cultura, mateixa religió, un accent semblant, fins i tot el paisatge és igual. De fet, el paisatge és més diferent entre Piura i Tumbes, quan el desert deixa pas a la vegetació exuberant i les plantacions de plàtans, que entre Tumbes i Equador. 

Arribats a aquest punt cal dir que Tumbes és una ciutat que s'ha desenvolupat segons la seua situació fronterera, això vol dir que abunden els bandolers que pretenen traure els diners dels turistes venent-los poc més que fum. M'explique, quan arribes, "bons" samaritans et diran que per renovar el visat cal estar 3 dies en Equador i que això ho ha fet el govern equatorià perquè són uns lladres i pretenen que els turistes es gasten els diners allí. Et pinten la situació més desoladora del món. Encara sort que han arribat ells, els justiciers, que poden ajudar-te a renovar el visat pel preu mòdic de 25 dòlars per segell (uns 100 dòlars). Tot això ho fan perquè eres tu i perquè ells tracten de guanyar-se la vida honradament (sic). Però això no és cert, es pot eixir i entrar el mateix dia i els segells són gratuïts. Els segells que intenten vendre't també són oficials, te'ls posa un dels funcionaris de la duana que se'n dú comissió, eixos corruptes que han fet del món una porqueria.

La ciutat de Tumbes no té gaire atractius turístics, és una zona que per les seues característiques geogràfiques sempre ha estat en la perifèria, tant de l'imperi incaic com de l'imperi colonial. Afortunadament la regió té altres atractius, com platges netes, un peix deliciós, un cel ras i blau i animals salvatges. Així que sense res més que fer, marxàrem pitant. Per a mi les vacances no començaren fins que no acabà tot el tràmit burocràtic del visat i arribarem a la següent parada del nostre viatge: Zorritos.

Crec que no he deixat molt mal parat el Perú, però per si de cas. Comença la secció de crítiques destructives sobre Xile (hauré de buscar-me una sintonia). Allà anem, Xile...mmm... he vist corredors més amples que Xile. No se m'ocorre res més de moment, sent reiterar-me.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada