dissabte, 12 de març de 2011

EL PODER CORROMP. EL PODER ABSOLUT CORROMP ABSOLUTAMENT

Què fer quan un dia et veus al bell mig d'una guerra sense buscar-ho? No pots fer res, el teu principal problema ha sigut no haver sabut elegit bé les amistats, motiu suficient per a ser víctima de les purgues, de les què tan orgullós se sentiria Stalin. Així és el poder, un beuratge perillós que emborratxa aquells que el no saben beure.  
Però ¿què seria d'un poder despòtic sense una cort que obeix fanàticament totes les ordres, que riu totes les gràcies, encara que s'hi falte el respecte als companys, que aplaudeix els insults als que són diferents o no opinen igual? I tota aquesta degradació moral a canvi d'un plat d'arròs.  Si, indubtablement, són aquestes corts formades per ànimes venudes les que fan creure al poderós que té més poder del que realment té. Ànimes que callen i consenten, que són iguals de culpables.
 Recordem la historia d'aquell emperador que un dia es posà  un vestit invisible ignorant que realment no duia roba. La seua cort aplaudia l'ocurrència, no atrevint-se a contradir el poder. Sembla, segons diuen, que fou un xiquet el que s'atreví a dir ben alt que l'emperador anava nu i la historia ja no ens conta que fou d'aquell xiquet, però segurament acabaria en la presó o desterrat, per fer veure l'estupidesa de l'emperador, mentre la cort seguía satisfeta de favors i riqueses. 
És una lliçó de vida, sempre hi haurà persones que necessiten el poder per sentir-se estimades i persones que venen el seu amor per un tros de pa.  No és una lliçó bonica, però ningú ha dit que la vida siga bonica.
Si fa, no fa, el millor és seure i esperar per veure com cauen els poderosos. Perquè això és el que ignoren, cegats per la prepotència, que el poder és un amant efímer, i que si hui estan dalt, demà ja cauran, que la gravetat sempre acaba per imposar-se. Pot ser en la seua caiguda es vegen acompanyats per tot el seu sèquit, però al dia següent estaran sols i la resta de la seua vida viuran en soledat, com a càstig per tot el verí que han emés, fins que un dia moriran, sols, i ningú no ho sabrà.  A Xàbia el que s'avorreix és perquè vol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada