L'HOME DEL RIU

Un dia de vesprada anava corrent pel riu quan al girar una corba em trobe un huelet que em feia gestos amb la mà per tal que m'acostés a ell. Quan m'hi vaig apropar em digué:
-No hauràs vist de casualitat, una rubia ben templà (i quan deia ben templà s'agafava dos pits turgents invisibles) que anava corrent com tu?
-Home, una he vist jo- vaig dir, un poc confós per aquella situació estranya- no sé si serà la mateixa.
-No, no, ixa mateixa seria, i cap on se n'anava?
-Jo l'he vist en l'encreuament de les Sorts.
-Aniria cap al poble, clar.
-No, no, se n'anava direcció cap al riu.
Donant per acabada la conversa, vaig fer la intenció d'allunyar-me, vaig avançar unes passes i anava a posar-me de nou la música quan vaig sentir:

-Ahhh i tu què? també vas a la marxeta de córrer?
-Si, si - jo ja estava mosca, allò tenia visos d'esdevindre una conversa eterna.
-Això és bo, el deport és lo més gran que hi ha -deia mentre alçava la veu en un to que em va recordar a la senyora Elvira de Montesa- Aixina has de fer,  deport i no beure ni prendre drogues.
-Si, si, hi ha que cuidar-se- pensava que donant-li la raó en tot acabaria abans.
-Home -va afegir- tot en mesura és bo, un gotet de vi de ves en quan però hi ha gent que s'ho agarra en deliri.
-Si, tot en mesura, com deien els romans.
-Els romans sabien molt, van construir ponts i carreteres.
Ai mare, aquell home s'havia posat a parlar dels romans i si començava a parlar dels moros ja no tindria escapatòria.
-Vaig a continuar que em gelaré. Ja continuarem xarrant un altre dia.
-Au, au, ves rei.

I mentre m'allunyava lliure, anava cavil·lant si coneixia d'algun lloc eixe home o simplement és la típica persona que li agrada abordar desconeguts. La primera opció implicaria que començava a desenvolupar alzheimer. Vaig arribar a la conclusió que aquell home vivia com volia,  passejant tranquil·lament, prenent el sol, predicant a desconeguts, sense cap altra ocupació més que alegrar-se la vista.