diumenge, 22 d’abril de 2012

WUPPERTAL: UN COMUNISTA I UN MONORAIL

Panoràmica de la ciutat de Wuppertal

Comunament es diu que les ciutats més lletges del centre d'Europa es troben a la vall del Ruhr. I als què ho diuen no els manca raó. Una zona en la què abans del segle XIX sols s'hi podien trobar llogarets, granges i monestirs. Al segle XIX i degut a la revolució industrial, la zona va créixer espectacularment fins a convertir-se en l'actualitat en l'aglomeració urbana més poblada d'Alemanya i la cinquena d'Europa, amb més de 5 milions d'habitants. Ens trobem llavors davant de ciutats industrials, d'edificacions modernes i un paisatge poblat de xemeneies.

Tanmateix jo he trobat la ciutat més lletja un poc més al sud, fora de l'àrea del Ruhr i en la zona del Bergischeland. Aquesta ciutat és Wuppertal. Coneguda amb el nom de la San Francisco alemanya, l'orografia de la ciutat destaca pels turons i els carrers que pugen i baixen per tot arreu. I aquí acaben les semblances amb la ciutat californiana. Perquè no anem a trobar ni un clima agradable ni bohemi, ni carrers encantadors pels quals passejar.



La ciutat de Wuppertal fou fundada el 1929 com una aglomeració de petits nuclis urbans al bell mig de la vall del riu Wupper. L'arquitectura dels seus carrers ens revela un origen industrial en el què predominen les façanes d'estil modernista, mentre que les esglésies tendeixen cap al neogòtic. En canvi, l'estat dels carrers ens indica un estat d'abandó considerable. És un procés que s'està donant arreu d'Europa, les classes mitjanes tendeixen a fugir de les grans aglomeracions, cap a petits barris de cases unifamiliars on els xiquets juguen pel carrer, totes les cases tenen un jardinet i en cada garatge hi ha estacionat un cotxe. Els centres urbans queden per aquells que tenen un nivell d'ingressos menors: ancians, joves, immigrants. L'equació és senzilla, si és en els barris perifèrics on es concentren els potencials votants, aleshores tots els recursos municipals van destinats a aquests barris, mentre que la resta queda a la voluntat de Thor.



Així les coses, caminar pels carrers de Wuppertal no és agradable, no sols pel fem que hi ha i que xoca tant en un país com Alemanya. Encara fa la ciutat menys agradable la invasió de coloms, per totes bandes aquestes rates voladores van deixant els seus excrements àcids que allegen i destrueixen el patrimoni. Els coloms obliguen també a que tots els edificis estiguen coronats amb punxes per espantar-los però què com a efecte col·lateral, produeixen una sensació agressiva a la vista.




Aleshores que havia anat a fer allà? Dues coses m'havien portat a la ciutat. Sovint m'agrada seleccionar un parell de coses i que siga la ciutat la que em mostre la resta. M'agrada perdre'm entre els carrers i passejar per aquells espais més allunyats dels circuits turístics que són on s'amaga la veritable essència. Així des de l'estació, vaig divisar el meu primer objectiu, però vaig passar d'ell per seguir l'avinguda principal. Una vegada darrere una altra totes les esglésies que hi vaig trobar estaven tancades en pany i clau.

Vaig continuar caminant fins la plaça del Mercat, on hi és l'ajuntament.



Després vaig continuar pujant i pujant trobant de nou esglèsies tancades.


M'agrada la combinació de neorromànic i neogòtic en aquesta església

Si no fos perqué de tant en tant anava trobant gent pel carrer, hagués pogut pensar que estava en una ciutat abandonada després d'un apocalipsi zombi.




A la fi, vaig arribar a un parc grandíssim, però tampoc hi havia ningú. Certament el dia no convidava a seure en la gespa. Caminant, caminant vaig arribar al Jardí Botànic. Algú pot pensar que anar a un botànic en hivern és un poc estúpid, perquè no hi ha flors i la majoria d'arbres estan nus. Però en la meua defensa he de dir, que vaig entrar sense adonar-me'n. Anava caminant quan m'hi vaig fixar que les plantes començaven a dur etiquetes que les identificaven. L'entrada al Jardí és gratuïta, solament s'ha de pagar per entrar a l'hivernacle.

Jardí Botànic

Quan vaig arribar al cim del parc, vaig baixar per un altre carrer. Vaig continuar per una avinguda llarguíssima. A més quasi tots els cartells dels comerços que anava trobant estaven escrits en turc. Pot ser havia arribat a través d'algun portal estel·lar a Istambul? Pot ser és una de les coses que més m'agradaren de la ciutat, l'aspecte turc.

Com que ja no hi tenia més a fer, vaig encaminar-me cap al meu primer objectiu, el Schwebebahn o Monorail (monorail, monorail). L'únic monrrail del món, o això diuen, que va suspès sota la via. El seu trajecte escàs de 13 quilòmetre, recorre la ciutat suspés sobre el riu Wupper, des que fora construït l'any 1901.

Monorraíl


Pujar-hi no és car, el bitllet senzill costa 2.40 euros (el preu normal del transport per aquestes contrades) i si es vol sempre es pot pujar sense pagar. Si apareix un revisor, que rarament ho fan, sempre pot llançar-se un al riu i escapar després de fer un riure malèfic. A mi personalment no em va agradar, allò es movia molt i marejava.

L'anècdota la va protagonitzar Tuffi, un elefant. A l'estiu de 1950 el circ va arribar a la ciutat, llavors algú va tindre la idea de bomber de pujar un elefant al monorail. A meitat trajecte i espantat pels flaixos dels fotògrafs, l'elefant va obrir una de les portes i es va llançar al riu. Es desconeix si abans de saltar hi va fer un riure malèfic o si saltà perquè hi va veure al rei.

I amb el monorail vaig poder arribar a l'estació d'Adlerbrücke, on es trobava el meu segon objectiu, la casa natal de Friedrich Engels.



Friedrich Engels (1820-1895) és a Marx el mateix que els Beatles a John Lennon. Pocs saben que és coautor del Manifest Comunista, del qual tota la fama, totes les alabances i tot l'odi s'ho ha endut Marx. Engels era d'una família jueva d'industrials tèxtils de Wuppertal. A pesar del seu origen burgés, el seu pas per la Universitat de Berlín el va fer més sensible als problemes de la classe obrera què per aquell temps s'estava formant a Alemanya. Enviat a Anglaterra per tenir cura dels negocis familiars, va poder entrar en contacte amb la cara menys amable de la industrialització anglesa, aquella que tan bé va denunciar Dickens a les seues obres. Amb totes aquestes imrpesions que recollí, va escriure la Situació de la classe obrera a Anglaterra. 

Casa natalícia d'Engels en la Engelsstrasse.

A la seua tornada a Alemanya es va interessar cada vegada més pel socialisme i així conegué a Marx. Marx i Engels són el Pere i Pau del comunisme, Manifest què redactaren a Brussel·les. De fet a la Grande Place de la capital belga hi ha un placa que ens diu que el manifest fou escrit en una de les cases què formen la plaça. Participà en les revoltes liberals del Ducat de Baden (actuals Baden-Wurtemberg i Renània Palatinat) el 1848 i quan fracassà el moviment hagué d'exiliar-se a Anglaterra, on participà activament amb altres moviments obrers com el cartisme i el socialisme utòpic. També el trobarem involucrat en la Primera Internacional Obrera (1869) i en la Segona (1889) i perviuria el seu llegat en molts dels fonaments inicials de la revolució soviètica.


La casa de la família Engels és en l'actualitat un museu dedicat a la revolució industrial, però respectant la filosofia del seu il·lustre habitant, també denuncia les misèries i merdes que arrossega la industrialització: l'explotació laboral, el treball infantil, la destrucció del paisatge, el capitalisme desaforat, la contaminació, el conflicte de classes, la desaparició de la societat tradicional... D'aquest museu, regentat per una valquíria de dos metres, destacaria dues coses: en primer lloc, quan s'entra sobre la pared hi ha impreses aquestes paraules "Das Zeit ist Geld" o "El temps és or", màxima de la filosofia de la industrialització, d'Alemanya i de la filosofia protestant del treball. L'altra cosa a destacar és una sala petita en la què el sol vibra mentre sobre la pared es projecten escenes d'una fàbrica tèxtil amb telers mecànics. Crec que el que s'intenta és que el visitant puga sentir com s'estaria dins d'una fàbrica d'aquest estil.

En conclusió, a pesar d'un inici horrible i tal vegada mereixeria una segona oportunitat però a dia de hui em segueix semblant la ciutat més lletja que he vist mai, la ciutat de Wuppertal va pagar la pena pel Museu d'Engels i per aquest simpàtic policia.



Així, a la Renània hi ha ciutats molt més boniques que són de visita obligada: Colònia, Bonn, Düsseldorf, Aquisgrà, Magúncia, Tréveris...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada