diumenge, 1 d’abril de 2012

AFAITANT-ME AMB OCCAM

Davant dues explicacions a un mateix interrogant és l'explicació més senzilla la més probable. Aquest principi filosòfic (conegut com la Navalla d'Occam) s'atribueix a Guillem d'Occam, un monjo franciscà anglès del segle XIV. Fent ús del minimalisme explicatiu, si un dia a la porta de casa ens trobem una bassa d'aigua podem pensar que a) ha plogut o b) uns animalets han vingut i han dipositat l'aigua. L'opció "a" seria en aquest cas la més probable, en tant que és la més senzilla.

Quina vida més bonica tindríem si això fos sempre així, però ara arribem els humans i ho capgirem tot amb la nostra res cogitans, la nostra substància pensant que per ociosa, ens complica l'existència. Llavors ens pega per pensar que l'opció "b" és la certa, perquè si, perquè ens agrada imaginar uns animalets vessant aigua davant casa nostra o perquè el simple acte de ploure ens sembla anodí i avorrit, perquè acabem imposant els desitjos secrets a la raó pura.

Plató deia que els sentits ens enganyen, que existeix una realitat objectiva i perfecta però que som incapaços de percebre, perquè els sentits ens transmeten una imatge equivocada. Jo crec que els sentits són prou objectius, la vista, el tacte, l'oïda, l'olfacte i el gust fan el seu treball com poden, el problema arriba quan tota eixa informació arreplegada es transmesa a la ment i aquesta ens ho capgira tot. De sobte blanc és negre i negre és blanc, quan la vista havia captat perfectament que blanc és blanc i negre és negre.

Arribats a aquest punt ens disposem a criar una quimera, un petit cadell que alimenten amb l'esperança de complir els nostres desitjos perversos que ens transmuten una realitat objectiva en una realitat subjectiva. Llavors la quimera va fent-se més i més gran fins a arribar a un punt en que ens devora. Mentre vas a lloms de la quimera, el món és meravellós, els pardalets canten i fins i tot els alemanys semblen persones però quan caus de la muntura, et trobes sol i desemparat en la realitat. L'aterratge és fred i traumàtic. Curiosament eixe moment sempre serà un dia gris i plujós i els alemanys tornaran a ser robots.

Aquests darrers dies en Alemanya he estat pensant molt en la navalla d'Occam. La tenia en ment constantment i quan la realitat inventada anava alimentant la quimera jo em repetia: pensa en la navalla d'Occam ...pensa en l'explicació més senzilla... ...la navalla d'Occam...la navalla d'Occam...

Secretament hostatges l'esperança que la tal navalla siga de mala qualitat i acabe trencada, però la molt puta té la qualitat de les navalles d'Albacete. És d'acer inoxidable i acaba per degollar la teua quimera. Xopat de sang i vísceres, reconeixes que la batalla la tenies perduda de bestreta. La realitat i tu no es dueu bé. Però sempre pots posar terra pel mig. Foc i fugim?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada