DESCENS CAP A LA FOLLIA

Després de fer el check-in en l'aeroport de l'Altet, vaig anar amb els meus pares a prendre un cafè, mentre esperàvem l'hora d'embarcament. En la taula del costat hi havia una família que no sabria dir d'on eren. Un matrimoni jove amb un xiquet i dos persones majors que devien interpretar els sogres de la família. Tots els membres alternaven indistintament amb el xiquet, el català, l'alemany i el castellà. El cas és que també estaven prenent cafè quan de sobte, el marit què tenia pinta d'anglosaxó, va traure d'una bossa tot un regiment de carmanyoles amb sandvitxos i altres menjars preparats. Aquella situació era tan típicament alemanya que vaig estar a punt d'alçar-me i cridar: No, no i no, deixeu-me gaudir dels últims minuts a la terreta. També vaig estar temptat de llançar tot el que hi havia sobre la taula al terra. Com s'atrevien? Havien de ser tan alemanys? Aquella innocent estampa va ser com una galtada de realitat, les vacances s'havien acabat i tocava tornar cap al país dels teutons. Ja no hi havia volta de fulla. Vaig observar per última vegada a través del cristall de l'aeroport. A l'altra banda quedava la Mediterrània, la llibertat, tot allò reconegut. A aquesta banda hi havia tot allò que amargament coneixia.

Instants més tard, ja dalt de l'avió vaig acabar assegut entre dos alemanys. A la meua esquerra l'adolescent incompresa tancada en el seu propi món i amb un i-pod shuffle i amb un llibre d'autor alemany que tenia l'exòtic nom d'Alhambra. A la meua dreta l'executiu amb la síndrome de multitasca i amb un portàtil amb el què s'organitzava la tasca de treball d'un parell de mesos. Vaig sospirar. Després vaig alçar la vista i m'hi vaig fixar que les portes dels porta-equipatges anaven folrades amb imatges de Girona pagades pel Departament de Turisme de Catalunya. Just d'enfront de mi, notava la mirada del Crist Pantocràtic del Monestir de Boi Taüll. Si recordeu aquesta imatge, va flanquejada per una alfa i una omega. El principi i el final.

-Sabies que aquestes dues lletres són una de les poques mostres d'escriptura llatina romànica que tenim a la Península Ibèrica? Vaig dir-li a l'executiu en un va intent de trencar el gel.

Em va mirar com si li acabés de dir que el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels seus catets o com si li hagués anunciat que a l'estiu fa calor.

-No t'importa veritat? Podries haver continuat vivint sense saber-ho, no? De fet, la teua existència no hagués variat el més mínim si desconeguesses aquesta informació. Pot ser si t'ho hagués dit en alemany li donaries més valor.

En eixe moment vaig tindre una nova epifania. Ja estava en un altre país, a ningú importava el que pogués dir, les meues aportacions puntuals sobre dates curioses de la història ja no interessaven a ningú. Havia de tornar a la conversa banal sobre l'oratge, que havia menjat o quina roba m'havia comprat a la botiga. 

Mai de la vida m'havia sentit atrapat dins d'un avió. Ara era conscient que aquell aparell podia trencar-se fàcilment, de fet podia estavellar-se en qualsevol moment i jo no volia morir en aquella caixa de sabates, rodejat de gent desconeguda, adolescents incompreses i executius i amb el meu cos desintegrat sobre França. Mentre, el Jesucrist de l'anunci em mirava amb ulls acusadors, jutjant els meus pecats. Després em va tranquil·litzar. No m'estava acusant, però l'havien dibuixat així. El que sentia realment era indignació, per veure's reduït a ser un reclam publicitari penjat en un avió de Ryanair, venent el seu país com si fos una vulgar ramera. Em va somriure.

En arribar-hi tot era com sempre, pluja, fred, cel gris. Vaig desfer la maleta, vaig guardar cada cosa al seu lloc respectiu. Després vaig seure sobre el llit. Vaig mirar l'hora, les 15.00. Duia tres hores en Alemanya i ja no podia més. Sentia que em faltava l'aire, que la cambra començava a pegar voltes sobre si mateixa. Sentia vertigen i una sensació de buit interior que mai havia sentit i que era inexplicable. Les imatges dels darrers dies viscuts s'acumulaven a la meua ment i em provocaven molt de dolor. Volia córrer però no sabia quina direcció prendre. Era conscient que no anava a poder suportar tres mesos més. M'havia equivocat, però des del principi i en tot el que havia fet últimament. Vaig sentir por. Després tot passà, de nou la calma, una sensació d'optimisme adrenalínic, la calma que segueix la tempesta i que precedeix la següent. Supose que aquí comença el descens cap a la follia.