DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Què és el temps? És un concepte natural que es pot mesurar de manera objectiva i un lloc, és una magnitud, és una creació humana i, per tant, inexistent més enllà de les nostres ments o ho és tot alhora? Esta pregunta té molt de sentit perquè de la resposta depén un dels conceptes més utilitzats per la ciència-ficció: els viatges en el temps. Viatjar arrere i avant en el temps implica que són llocs als quals hom pot entrar o dels quals en pot eixir. Però això també implica que passat i futur existeixen en algun indret determinat col·locat en una dimensió concreta, però invisible als ulls humans. Tota esta introducció per a dir que fa poc he vist la pel·lícula Frequency i m’ha paregut interessant el concepte de temps que empren. Si no la coneixeu o no l’heu vista, tracta d’un policía que no ha pogut superar la mort de son pare quan ell era xiquet. El pare, bomber va morir en un fatídic incendi mentre tractava de rescatar unes víctimes. Un dia troba la vella ràdio de comunicación ...

Home en persa es diu    مرد [mard] o мард en tadjik. La relació amb la resta de llengües indoeuropees és ben curiosa, però lògica ben mirada perquè ve d’una arrel *mer- amb el significat de morir. D’ací també el verb مردن [mordan] o мурдан en tadjik, morir. Del període mogol passà a l’hindi मर्द [mard] home o inclús, heroi, encara que també es pot dir   आदमी [ admii] un altre manlleu persa que procedeix de l’àrab, آدم [adam] home, que també existeix en hebreu i que nosaltres tenim com un nom propi Adam, el primer home. En les llengües germàniques tenim l’anglés murder , el neerlandés moord , l’alemany Mord, o el suec mord que es refereixen a un tipus específic de mort, en este cas d’un assassinat, quan la persona és morta amb premeditació i a més el seu cadàver era amagat perquè no poguera ser soterrat, que afegia dramatisme a la mort. Entre les llengües eslaves trobem el rus мереть i l’ucraïnés мерти o el serbi-croat мријети / mrijeti que significa també morir...

  Sovint m'oblide de tot i pareix que vaig avant, però de vegades m’assalten els records, que agotzonats esperen en les ombres el moment just per a saltar: les telefonades, aquella vesprada que mon pare em digué que l’havien tornat a ingressar i no s’atrevia a demanar-me que hi anara perquè significava que s’aproximava el desenllaç, una altra telefonada al sendemà, el meu germà per  a dir-me que tot havia acabat, a tercera hora, i d’aleshores ençà que cada dijous a tercera hora ho rememore tot com una pel·lícula que no em cansara de vore, totes les visites a l’hospital, els plans de futur, les esperances dels metges, cada nou ingrés, cada nova habitació. Després recorde el tanatori, l’església, el cementeri, acompanyant-la al mercat espitjant la cadira de rodes, ella contenta perquè li havien fet un nou tractament  i tot aniria a millor, tot el ball de metges i sanitaris, cadires d’hospital amb els molls trencats, safates amb menjar insípid, vies, goters, esparadraps, aqu...

 Entre els populosos carrers de Bagdad va créixer l’ Ibn Khurradadhbih (820-910) que passarà a la història com un geògraf persa de la cort abbàssida. Vers l’any 870 escrigué la seua obra més coneguda, el Kitab al-Masalik wa al Mamalik , és a dir El llibre dels camins i dels regnes , que volia ser un compendi dels territoris que estaven sota l’autoritat del califa, dels seus pobles i de les seues riqueses, de les meravelles i de les rutes comercials i que al remat ens proporciona una preciosa descripció del món islàmic des del Magreb fins al Japó, encara que ell mateix mai no viatjà pels territoris esmentats i es basava en diverses fonts de l’època. Quan es refereix als territoris més occidentals, els de l’Al-Àndalus, parla que abans de la conquista musulmana estaven governats per un tal Lodarik originari d’Isfahan, una ciutat del centre de Pèrsia, que acabà per donar nom a tots els habitants del seu regne, els hispans. El tal Lodarik és el rei visigot Roderic i supose que el fet ...

A mesura que van passant avaluacions tinc la sensació, especialment en els cursos alts, que els alumnes estan cada volta més apàtics, que no s'interessen per res i que venen de bulto, tot convertint l'ensenyament postobligatori en una extensió de l'obligatori. Estudiar per inèrcia, per no eixir de les rutines o per por a canviar de ciutat/grup d'amics. Clar que influeix també la política imposada des de dalt d'aprovar a tots per a ocultar les desigualtats socioeconòmiques que es manifesten en els resultats educatius, així com la falta de perspectives de futur falagueres, o també és l'edat que és molt roïna i més encara hui en una societat de la immediatesa, o que jo ja tinc gairebé 40 anys i ja no sé què és ser jove, o que jo també era igual i tampoc m'entusiasmava l'institut i llavors actue com un hipòcrita en queixar-me, o que sé jo, o sols sé que res no sé que deia aquell, o potser siga al remat de tot, que el que està cada volta més desmotivat soc jo...