DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Mai he sigut una persona vetladora, des de jove poc abans de les 11 de la nit m'adormia sense remei, per això no m'agradava eixir de festa i les comptades voltes que ho feia, ho passava malament. En correspondència era una persona matinadora, no he sigut tampoc d'estar-me hores i hores al llit fins a l'hora de dinar. Ara, fa uns anys les preocupacions de la vida adulta m'han alterat la son. Des de fa un parell d'anys que habitualment em desperte a les tres o quatre hores d'haver-me adormit i em costa reprendre la son. Ho aconseguisc si em canvie d'habitació, deu ser per la temperatura. Tot i que a voltes em desperte amb el cap ja a ple rendiment o no aconseguisc dormir perquè estic amb una son prima i en el meu cap no paren de reproduir-se escenes, cançons com si s'haguera quedat el cinematògraf en marxa. Curiosament, o no, estos episodis que considere insomnes i que duren un parell de setmanes, sempre passen en dies faeners, mai en vacances o en ca...

El viatger abandona Jesús Pobre pel carrer Major en direcció cap a ponent, entre bancals d’ametlers i de vinyes. A l’esquerra, sobre un tossal s’acomiaden uns molins de vent, dels quals sols queden les torres, erigides al segle XVIII per a moldre el gra i obtindre’n farina gràcies a la força del vent. Són un record d’allò que hui ja no trobaríem a la Marina, camps sembrats de cereals, però dels quals Cavanilles ens parla al segle XVIII, n’hi havia molts i observava el botànic amb preocupació, que aquest territori tenia una agricultura tan fèrtil, que els seus habitants no tenien gens d’interés a desenvolupar les activitats artesanals. Restes d’aquests molins encara els podem veure en alt a Xàbia, a Pedreguer, a Gata, a Benissa o a vora mar a Calp, testimonis muts de temps pretèrits. Des de l’eixida de Jesús Pobre el camí s’enfonsa en una vall, els contraforts del Montgó que comencen a deixar pas a la gran plana del riu Girona. Abans però, hi troba l’alqueria de Bisserot, una alqueria m...