DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Fa un parell de setmanes vam provar d'agarrar un segon gos de la gossera. Dana a voltes pareix un gat, es passa el dia ajocada i la veterinària diu que ha de perdre pes. A més, d'ençà que va començar la quarantena s'ha acostumat massa a què sempre hi haja algú per casa i pensem que un poc de companyia de la mateixa espècie no li caurà mal. Vam agarrar un gos gran, un poc infantil i amb cara de borinot, en definitiva un caràcter que li complementava al dominant de Dana. Que Dana rebera el nou integrant amb indiferència ja havia d'haver-nos posat sobre avís de què la cosa no acabaria gaire bé. La gossa el va deixar fer, regirar tots els racons i passejar-se per tota la parcel·la, ara bé, el problema va vindre quan el gos tirà a entrar dins de casa. A Dana no li va fer gens de gràcia i no va tardar a envestir-se-li.  Haguérem de posar-li a Dana el morral per dins de casa i amb la calor que feia tampoc ens semblava una bona decisió així que havien d'alternar amb el mor...

 El darrer cap de setmana he estat de viatge amb un grup d'amics d'eixos que viuen lluny i sols puc vore de tant en tant però que sent més propers d'altres que són més a prop. No hem anat gaire lluny, a l'Alt Maestrat, ens hem banyat en el riu Millars, hem passejat i hem gaudit de la ruralitat. Amb el viatge fins a Castelló i d'altres que he fet a València, Alacant, la Vila i Llutxent, esta setmana ha estat prou completa i això també m'ha permés de callar els fantasmes. A més qui sap si ha sigut l'última escapada abans que no ens tornen a confinar?

Supose que la quarantena ens ha deixat a tots tocats de l'ala, la qüestió és que a mi m'ha agreujat la crisi existencial per la qual passe sempre que la faena afluixa i s'incrementen les hores mortes, les hores sense res a fer, de pensar, de rumiar. L'altre dia em van fer la pregunta: què vols de la vida? i després de pegar-li moltes voltes trobe que aquell aspecte en el qual em sent més buit és en el social, al cap i a la fi visc la major part del temps envoltat de gent amb els quals tinc una relació molt superficial: els companys de treball, les caixeres del supermercat, el xic de la benzinera, la veterinària, els companys de piscina...en canvi, amics físics, a qui veus a sovint i amb qui comparteixes coses no en tinc, sempre s'interposa per davant una pantalla i trobe que tampoc demane gaire si vull amics amb qui fer plans, anar al cinema, viatjar, anar d'excursió, vore'ns els divendres a la nit i contar-nos la merda de setmana que hem tingut. No vull més...

Tot i que els arabismes són més freqüents en el lèxic, també hi ha algunes locucions i adverbis que són d'origen àrab.  Comencem per a la babalà que és una de les expressions més boniques que tenim i que ha mantingut viva el programa infantil homònim que es va retransmetre en Canal 9 des del 1990 fins al 2009. Les coses que es fan a la babalà, es fan arreu, sense mirar pèl. L'expressió que també admet les formes  es a la babal·là (aquesta més propera a l'àrab) o a la bovalà (pot ser per influència de bovalar, "lloc on pasturen els bous". Apareix també en la llengua sefardita com a a la babúla .  Sobre la seua etimologia, prové de l'àrab ala baab allah على باب الله que significa literalment "en la porta de Déu" i que podríem interpretar com "a la voluntat de Déu" és a dir, sense que hi haja un control humà. Paraula per paraula  ala és la preposició de lloc, baab significa porta i Allah és Al·là o Déu.  Il o Al·là o El o Baal és una deï...

Fins a quin punt podem identificar-nos amb un objecte, amb un lloc material? De quina manera pot arribar a representar un estat ideal, un qualsevol temps ja passat va ser millor? Quan era menut vivíem en una casa prop de la mar, la flaire humida s'escolava entre els vidres, els ventijols frescos travessaven el calaix de les persianes i quan estava furiosa, es podien sentir els seus rugits. Jo tenia una cambra molt gran, amb un finestral des del qual podia veure les estrelles a les nits i el Montgó des del llit. Encara recorde despertar-me una nit d'agost de 1999 i vore tota la muntanya sagrada encesa en flames i el pesar que vaig tindre. Però un dia ens vam mudar. La nova casa era més gran però no estava prop de la mar. Ja no tindria una cambra gran ni un gran finestral. Ara tindria una cambra menuda i una finestra estreta que donava a un pati interior i la cambra era fosca i humida i fins i tot de dia calia que tinguera els llums encesos i sobretot ja no tenia la vista del Mon...

Un matí de juliol d'eixos que el cant de les xitxarres entabanen les oïdes i que les carreteres es tornen líquides. He de baixar a Benidorm amb el cotxe, l'horror. Bé que no és necessari baixar en cotxe però si prenguera el Tram pot ser, encara estaria fent el trajecte. Al final prenc el cotxe, així acaben educant-nos a la Marina, a no considerar el transport públic per ineficiència i a acabar lligat a una cadena de ferro que pesa tones i que malgrat la robustesa, és molt delicada. Intente deixar el cotxe prop de l'estació, en un gran descampat de terra però no hi cap ni un vehicle més. Recórrec tot l'espai, reduït a distàncies mínimes per culpa de la gent que estaciona arreu. Resant per a no acabar afegint-li ratlles al xassís i arrebossant-me de pols sota l'atenta observança del Puig Campana. No hi ha èxit, però. Entre els treballadors de la comarca que hi baixen i les hordes de turistes que empaqueten el para-sol, les cadires i la uela dins d'un sis-cents, ...

L'altre dia en un exercici em van demanar definir-me amb 5 paraules, no podia pensar-ho gaire així que vaig elegir estes cinc: intel·ligent, pessimista, curiós, empàtic i indecís. Em considere intel·ligent perquè en general no em costa entendre les coses i se'm dóna bé relacionar conceptes, aplicar-los a la vida diària i aprendre tot i que sempre m'he considerat un negat per a les matemàtiques i que tampoc he destacat per notes bones, més aïna tirant a  mediocres. Mediocritat crec que és el que millor definiria la meua vida d'estudiant perquè em resultava moltes voltes avorrit i tampoc tenia gaires estímuls. Pessimista perquè és com m'educaren, a vore sempre el costat negatiu de les coses i a esperar sempre les tronades. És una cosa amb què intente lidiar diàriament i que confie poder esborrar algun dia perquè acabe per soterrar-me en idees tòxiques i no gaudisc de les situacions com venen. Curiós perquè sempre estic obert a conéixer noves realitats i a aprendre cos...