VISITANT ALSÀCIA (VI) LA CATEDRAL D'ESTRASBURG

La primera catedral d'Estrasburg es va construir al segle VI durant la monarquia dels merovingis. D'aquella vella construcció no se'n conserva res, tampoc de la seua successora en època carolíngia que va ser incendiada al segle XI durant una guerra. En eixe moment es va alçar un tercer edifici d'estil otonià que anà ampliant-se durant quatre-cents anys i adaptant-se als estils de moda en cada moment i així passà del romànic al gòtic inicial i clàssic i finalment al gòtic radiant. Per tant, l'edifici acutal és el resultat de l'acumulació d'experiències al llarg del temps. El problema amb una obra que s'allarga tant és que arriba un moment que es desconnecta del projecte inicial i a mesura que creixia el poder econòmic de la ciutat, s'hi anaven sumant elements a la façana: escultures, torres, campanars. Tot això és un pes que la cimentació original no estava pensada per a suportar i a principis del segle XX l'edifici estigué a punt de solsir. Això sí, les obres la salvaren i aguantà els bombardejos de l'aviació britànica i nord-americana durant la Segona Guerra Mundial.

La catedral és un edifici molt característic del gòtic que barreja elemens del gòtic francés i alemany amb una planta de creu llatina de tres naus, la central més ampla que les laterals. En alçat es divideix en tres parts: arqueries, trifori i claristori. Es cobreix amb una volta de creueria i arcs apuntats que descansen sobre pilars fasciculats. El material principal és el gneis que s'extreia de la serralada dels Vosges, una pedra metamòrfica d'una tonalitat rogenca. L'interior s'il·lumina amb grans vitralls i una rosassa que en la teoria del gòtic cercava recrear la Jerusalem celestial en la terra a través de la llum de colors que hi penetra.

Dins de la catedral podem observar el Pilar dels àngels, una escultura del segle XIII que representa el Judici Final: en la base hi ha els quatre evangelistes, després els àngels que porten els instruments de la passió, els àngels trompeters anunciadors de la fi i un Crist jutge acompanyat de la Mare de Déu i de Sant Joan Baptista en una transició des de la terra fins al paradís. En trobaríem de paregudes a les catedrals de Chartres i de Sens.

A l'exterior destaca per la seua asimetria. Sols té una de les dues torres de campanes que es van projectar perquè s'acabà el pressupost, tot i que inicialment hauria sigut una torre central com altres catedrals de tradició germànica. Això no obstant, fins el segle XVIII va ser l'edifici més alt d'Europa i la seua silueta s'albirava des de la plana alsaciana, des de la Selva Negra i des dels Vosges. Tota la façana està recoberta d'escultura, un temps policromada, una bíblia en pedra per a il·lustrar les masses. Ací podem observar la transició al gòtic pel que fa al tractament escultòric amb una preocupació cada volta major per l'expressió i l'anècdota, allunyant-se del hieratisme romànic. Pel que fa a les portes, en la façana principal trobem la porta central dedicada a la Passió de Crist, el de l'esquerra a la infantesa de Jesús amb la Mare de Déu i el dret a la paràbola de les deu verges. Mentre que les portes del transsepte estan dedicades a Sant Llorenç i al trànsit de la Mare de Déu.  

El portal de Santa Maria es troba en el transepte i es tracta d'una doble porta els arcs de la qual dibuixen una M de Maria, un detall que trobem en les catedrals gòtiques franceses. En el timpà de l'esquerra hi ha el tema de la Dormició de Maria davant dels apòstols mentre que a la dreta veiem la Coronació de Maria després de l'Assumpció. Al centre podem veure un Jesucrist Pantocràtor amb l'orbe i el rei Salomó com a jutge dels humans. Baix d'ell es reprodueix l'episodi de les dos mares que es barallaven per un fill. Això ens parla del canvi de mentalitat que es fraguà durant el gòtic, amb un cristianisme menys castigador i més redemptor en el qual la Mare de Déu jugava un paper capital com a intercessora de les ànimes humanes davant de Jesucrist. A les jambes veiem les imatges de l'Església i de la Sinagoga. 

L'Església i la Sinagoga representen dues dones. Una d’elles mira amb orgull, va tocada amb una corona i vestida com una rica dama, en una mà du un ceptre i en l’altra, un calze. L’altra figura, més humil abaixa el cap i té els ulls embenats, emana una certa malenconia d’ella, a les mans porta uns rolls que a penes pot sostindre i se li esvaren de les mans, també porta un estàndard trencat. Estes dues dones s’anomenen l’Església i la Sinagoga i resulten ser les personificacions del cristianisme i del judaisme, un tema prou popular al gòtic de l’àrea germànica i carregat de cert antisemitisme, que malgrat no tindre un context negatiu per se, sí que influïen molt en la percepció del poble cap a la religió jueva. Estes representacions al·legòriques les trobem gairebé des d’època carolíngia, no sols en escultures, també en pintures, ivoris, vitralls o manuscrits. L’Església vencedora s’oposa a un judaisme cec i derrotat, una humiliació per a la comunitat jueva que habitava la ciutat i que diàriament passaria per davant d’elles. Justament, no gaire lluny de la catedral hi havia el carrer on vivien els jueus.

L’escultura gòtica va evolucionar des de les representacions hieràtiques del romànic molt marcades per la dualitat bellesa/lletjor bondat/maldat cap a una representació més naturalista i carregada d’emocions. La catedral de Reims fou la principal escola des d’on anà difonent-se esta nova manera d’entendre l’escultura que ens recorda a l’art clàssic, per exemple en la manera de caure els vestits que es pareix a la tècnica dels draps banyats de Fídies, alhora que està impregnada d’una gran elegància i sinuositat. El cànon és estilitzat, els rostres i les figures són allargassades i contenen molts detalls en el vestit o en algunes parts del cos com les extremitats.

Poc se sap de l'autor, o millor dit de l'autora Sabina von Steinbach, una de les poques artistes de les moltes que hi hauria, de les quals conservem el nom. El seu origen també es perd en misteris i fins i tot alguns han dubtat que realment existira i que fora una dona. Des del segle XVII tenim fonts que parlen de les seues intervencions artístiques, és a dir prou distanciades en el temps al període que va viure. Son pare, Erwin von Steinbach va ser contractat com a obrer en la catedral d’Estrasburg. D’altres fonts situen el seu treball en les catedrals de Magdeburg, on intervingué el seu marit Bernard de Sunder i en Notre Dame de París. El ben cert és que les dones artistes han existit sempre, però els seus noms s’han perdut moltes vegades i també que com a dones difícilment podien exercir de manera autònoma, lligades sempre al taller d’un parent que acabava per apropiar-se’n de les obres.

L'altre conjunt escultòric interessant és el de les Verges nècies i les verges prudents. En l'Evangeli de Sant Mateu, capítol 25 versicles de l'1 al 13 ens parla de la paràbola sobre deu joves que anaven a casar-se i cadascuna portà un cresol per a il·luminar el camí. Cinc d'elles portaven a més un pitxer amb oli per a recarregar-lo, les altres cinc no hi pensaren. Es va fer de nit i els nòvios tardaren a arribar, aleshores la llum de les verges nècies s'apagà mentre que les prudents pogueren mantindre la flama amb l'oli que duien. És una referència a la necessitat d'estar preparats espiritualment per al dia del judici final perquè no se sap quan serà. En el conjunt juntament amb les verges nècies apareix el Príncep temptador amb una poma a la mà referència al llibre de la Gènesi, pareix bell i encantador, però de la seua esquena ixen serps i gripaus. Les joves riuen de manera desmanyotada i sostenen els cresols cap avall. En canvi, les verges prudents apareixen al costat d'un jove que representa Crist.