DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Fa unes setmanes, quan estiguérem per Barcelona, vam poder visitar l'edifici de Gaudí dels Milà i pujàrem fins a la terrassa per a poder vore les famoses xemeneies amb forma de dracs o de soldats, no es posen d'acord sobre què epresenten exactament. Des d'allà dalt es podia vore al fons la inacabada Sagrada Família i més avall del carrer, la Casa Batlló. El dia anterior anàrem a l'Hospital Sant Pau, disseny de l'arquitecte Doménech i Montaner i també al Park Güell. A la vesprada passàrem per davant del Palau de la Música Catalana, pujàrem a la terrassa de la catedral i entràrem a les esglésies de Santa Maria de la Mar i de Santa Maria del Pi. De refiló veiérem el Museu Picasso i les columnes del temple d'August de Barcino. En fi, que tota esta exposició monumental em va fer vindre de nou el cuquet d'estudiar art, d'entendre amb més profunditat allò que tenim davant, de comprendre el seu sentit dins de la societat. Què té l'aire de Barcelona que és t...

 Passen els anys, canvien les lleis, unes generacions succeeixen a les altres i tantmateix hi ha actituds i situacions que es resisteixen a desaparéixer, que sobreviuen a l'esdevenir del temps ben arrelades en els nostres atavismes socials.  En el viatge de final de curs els del nostre grup s'ajuntaren amb els d'altres centres i llavors els adolescents, que pareixen gats d'eixida, necessitaven interactuar entre ells. Llavors fent la nostra ronda de corredor en l'hotel, ens trobàrem xics del nostre grup amb xiques d'altres i viceversa amb les xiques. Però em vaig adonar que amb uns i altres l'actitud que adoptaven i els consells que donaven els meus companys divergien prou. Per exemple, als xics els esperonaven a deixar el pavelló ben alt  i altres frases típiques de la cultura heterosexual unga-unga. Per a les xiques, en canvi els consells eren d'anar alerta, en cap cas es considerara que les conquestes amoroses d'una xica siguen motiu d'orgull, ...

Estic als afores de Barcelona i en una hora lliure passege per un centre comercial que hi ha vora l'hotel i acabe en una llibreria, d'eixes de franquícia que hi ha per tot arreu. Em crida l'atenció el nom traduït al català i entre amb l'esperança de trobar alguna cosa interessant. Les meues esperances se'n van en orris, ja que sols hi ha una única prestatgeria de llibres en català i tot d'autors catalans, vull dir que no hi ha cap traducció d'altres autors forasters, que és el que m'interessava. Bote de la novel·la històrica refregida i precuinada als llibres en anglés, que ocupen el mateix espai que aquells en català, després els de terror, cuina, viatges. Acabe en la secció d'història: Hitler, Franco, Stalin, templers, els terços, la Guerra Civil, glòries imperials, els romans que fan coses, algun llibre d'història de Rússia oportunament reeditat. Em fa goleta, però sense saber en quin costat del llit dorm l'autor, preferisc no arriscar...

 Comence a llegir La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver , un dietari escrit entre el 2018-2019, molt vell ja, atés com ha canviat el món des de la irrupció de la pandèmia. S'inicia amb una breu reflexió sobre eixa Polònia ultraconservadora que fins no fa molt era un règim sospitós que amenaçava  l'estabilitat de la Unió Europea i que hui, amb un canvi d'enemic número 1 pel mig, ha esdevingut una democràcia aliada i arrenglerada amb els valors d'Occident. Com dic comença amb Polònia i una polèmica llei que pretén negar qualsevol implicació de la societat polonesa, l'eslava vull dir, amb el genocidi nazi. Els polonesos no tingueren res a veure amb els pogroms ni amb els camps de concentració, solament en foren víctimes. I per si els polonesos de hui no n'estan convençuts del tot, la llei els ajudarà a fer-ho.  És una idea a la qual fa molt de temps que li pegue voltes. Hem creat un relat del nazisme en què l'únic culpable de tot fou Hitler i com a...

 En les anteriors entrades havia reflexionat breument, des de la perspectiva de la lectura i els jóvens, sobre què considerem llegir i de quina manera avaluem eixa competència lectora. Per una banda, considere que no és cert que a eixes edats no es llija sinó que caldria canviar què considerem llegir i per l'altra, de quina manera es treballa la lectura a les aules. M'agradaria tancar la qüestió amb altres consideracions: -On llegim? La lectura és un hàbit i com molts d'ells, igual que llavar-se les mans abans de menjar i les dents, després, el reciclatge o ser cortés, s'aprén a casa. És cert que la societat ha agarrat la inèrcia que els hàbits s'han d'ensenyar als centres educatius, però el xiquet els pares del qual, no lligen a casa, no desenvoluparà eixe hàbit lector. -Quan llegim? Cada moment del dia ofereix una experiència lectora diferent: abans de dormir, mentre esperes en el dentista, durant un dia de platja, en el transport públic. Cadascú trobarà un mo...

 A l'entrada anterior vaig comentar breument quina havia sigut la meua experiència com a lector i acabava reflexionant sobre què considerem llegir. A tall d'això, vull continuar parlant sobre la lectura a l'aula.  Com a professor d'Àmbit Sociolingüístic he d'enfrontar-me a la lectura competencial i ho he desenvolupat de diverses maneres: a) lectura del llibre tots junts en veu alta, fent els comentaris i les reflexions pertinents per a entendre millor el contingut, preguntant a l'alumne què ha llegit, quines paraules no ha entés...Amb aquest sistema aconseguisc comprovar el nivell de lectura de cada alumne, però té el desavantatge que cadascú té un ritme de lectura diferent, i que aquells que lligen de amb més fluidesa, s'avorreixen.  b) cadascú llig el llibre al seu ritme en classe i després els done activitats de comprensió lectora. Tanmateix, aquells a qui no els agrada llegir, no lligen i es dediquen a fer passar el temps, en acabant a casa es copiaran l...

 Va eixir publicat l'altre dia en el País un article que culpava dalt o baix als professors de la manca d'hàbit lector dels jóvens i entre d'altres, perquè els obliguem a llegir literatura medieval i que això els condueix a avorrir la lectura i a convertir-se en una mena d'analfabets.  Ara que faig de professor de llengua i literatura i soc un d'eixos monstres que força el jovent a llegir, tot embotint-los tractats medievals del segle XX, m'agradaria comentar el meu punt de vista sobre la relació que veig entre estudiants i lectura. Però abans vull exposar la meua experiència. Des que era ben menut, m'agradava molt llegir. No recorde quan vaig aprendre, però sí que en acabar el segon curs de parvulari, la mestra ens regalà a cadascú un llibre d'una col·lecció que com a eix temàtic tenia les lletres i els sons. Començava amb el més senzill, les vocals i anava augmentant en dificultat. A mi em va regalar el darrer de tots, el més difícil, Punxa 22 que teni...