LLIBRES DEL 2019

1. Les Vespres Sicilianes (The Sicilian Vespers: A History of the Mediterranean World in the Later Thirteenth Century ). Seguint l'estela de Braudel, l'historiador britànic Steve Runciman (1903-2000) proposa una història comparada de la Mediterrània medieval a partir de l'episodi de les vespres sicilianes i els actors que hi participaren. Cal conéixer l'origen nobiliari de Runciman per a comprendre perquè sols fa una història de grans personatges i s'oblida de la resta d'elements d'un relat històric. Una llàstima.

2. El déu de les petites coses (The God of Small Things, 1997) és una novel·la de l'escriptora índia Roy Arundhati (1961) emmarcada dins del corrent del realisme màgic i que parla sobre dos germans bessons de Kerala que són separats de menuts i com es reuneixen trenta anys més tard, indagant sobre el motiu de la separació i alhora fent un relat descarnat sobre el sistema de castes.


3. La terra que crema (The Burning Land, 2009) la cinquena novel·la de la série històrica sobre els angles, saxons i normands de l'escriptor anglés Bernard Cornwell (1944)


4. La Taifa de Dénia (1985) de l'arabista Maria Jesús Rubiera Mata (1942-2009) és un treball sobre aquest període històric, interessant per a un periode en què fins el moment havia tingut poca atenció des del punt de vista científic.


5. En Cultura i imperialisme (Culture and Imperialism, 1993) el crític literari palestí Edward Said (1935-2003) reflexiona sobre com la cultura occidental del segle XIX i de principis del segle XX també participava activament de l'imperialisme i la seua concepció del món i ho fa a través d'alguns dels personatges més destacats com Jane Austen, Verdi, Joseph Conrad o Albert Camús.


6. La vida de Pi (The life of Pi, 2009) del canadenc Yann Martel conta el viatge que fa un jove de l'Índia, Pi a través de diverses inquietuds religioses i vitals. En la primera part explora pel cristianisme, l'hinduisme i l'islam i en la segona part ha d'aprendre a conviure, com a nàufrag en una barca a la deriva, amb un tigre de Bengala. En la segona part recorda molt a altres novel·les similars com el Vell i la Mar de Hemingway o Relat d'un nàufrag de Garcia Márquez.


7. L'escriptor eslové Goran Vojnovic (1980) ha deixat per escrit en  Iugoslàvia, la meua terra (Jugoslavija, moja dežela, 2013) les seues experiències sobre la Guerra dels Balcans i de la recerca que fa de son pare, a quin no ha vist des de l'esclat del conflicte, per a comprovar com ha esdevingut un genocida en Bòsnia. Un relat amarg d'un fet històric, les ferides del qual encara no s'han tancat.


8. 'Tis, i tant ('Tis a memoir, 1999) és la segona part de la novel·la autobiogràfica les Cendres d'Àngela (Angela's Ashes, 1996) de l'escriptor irlandés Frank McCourt (1930-2009) en què després de repassar la seua infantesa en Irlanda, conta el seu viatge de migrant als Estats Units i les dificultats que hi va trobar. 


9. L'heroi de les mil cares (The Hero with a Thousand Faces, 1949) és una obra del mitòleg Joseph Campbell (1904-1987) en què parla sobre la realitat que amaguen molts mites al llarg del món i de les cultures. I aquest plantejament que pareix tan interessant, es dilueix en un roser d'explicacions similars basades totes en el concepte del viatge iniciàtic de l'heroi. En definitiva, prou decebedor. 


10. L'enèsim relat sobre l'holocaust nazi apareix en Tot està il·luminat (Everything is Illuminated, 2002) des del poblet ucraïnés de Trochenbrod i el viatge del jueu nord-americà Jonathan Safran a la recerca de les arrels. L'escriptor nord-americà Jonathan Safran Foer (1977) empra la llum del realisme màgic per a il·luminar un relat prou confós pel que fa a l'estructura temporal perquè hom mai està segur de si el que llig succeeix en l'actualitat, en la Segona Guerra Mundial o durant el segle XIX. 


11. En Don Juan (1963el dramaturg gallec Gonzalo Torrente Ballester (1910-1999) proposa una nova lectura de l'immortal personatge de Zorrilla des de la perspectiva d'un home condemnat a viure per a sempre sense poder anar-se'n mai al món dels morts pels pecats que va cometre.


12. Cartas Marruecas és una novel·la epistolar que l'escriptor gadità,  José Cadalso (1741-1782) aprofità per a criticar la situació de la monarquia espanyola servint-se com a excusa de les memòries del jove marroquí Gazel que recorre Europa amb l'ambaixador del Marroc i compara la situació d'allò que observa a Espanya amb la de les seues vivències anteriors. Un prototip molt habitual de la Il·lustració en què hom podia fer crítiques i escapar de les urpes de la censura. 


13. La vida i opinions de Tristram Shandy (Life and opinions of Tristram Shandy, 1759) de l'irlandés Laurence Sterne (1713-1768) és una novel·la molt avançada al seu temps. L'autor juga amb la narració d'una manera que pareix que estiga rient-se del lector, amb accions que duren vint pàgines, anys sintetitzats en una frase, històries que s'intercalen dins d'altres històries com en una matrioixca, fulls en blanc perquè el lector puga dibuixar-hi... i un seguit més que trenquen amb eixa imatge racionalista típica del segle XVIII. Tota la novel·la està impregnada d'un humor que xoca amb la vida real de Sterne, tuberculós, casat amb una dona que patia una malaltia mental i que perdé una filla molt jove. 


14. En Per què no sóc cristià (Why I am not a Christian, 1957) el filòsof anglés Bertrand Russell desenvolupa les raons del seu ateisme a través de diversos plantejaments morals, teleològics i cosmològics. Tot i que es pot dubtar si realment era ateu o simplement protestant perquè s'empassa tots els dogmes calvinistes que basteixen la societat capitalista i el seu ateisme acaba limitant-se molt a criticar el catolicisme i de retruc, el socialisme com si fóra una religió i no la voluntat d'aconseguir una societat més justa. 


15. El correu (Dak Ghar, 1912) és una obra curta de l'escriptor indi Rabindranath Tagore (1861-1941) que conta la vida d'un xiquet confinat en una habitació per una estranya malaltia. Des de la finestra, el xiquet contempla un món al qual mai podrà accedir mentre somia poder ser algun dia el carter del rei i recórrer el món.


16. Emma, coneguda com a Madame Bovary (1857) després del seu matrimoni amb el doctor Bovary, viu insatisfeta amb la seua vida de petita burgesa. Ha llegit en novel·les romàntiques què és l'amor i el seu espòs no li ho pot oferir per això busca la passió en braços d'altres hòmens. Com un Quixot del segle XIX, Emma no reconeix en la seua vida tots aquells elements que la podrien fer feliç. Un dels representants del realisme francés, Gustave Flaubert (1821-1880) va relatar així una faula sobre la insatisfacció que ens envolta dia a dia però també mostra una lliçó terrible pròpia d'una societat patriarcal: la dona que no s'aconforma amb el paper que la societat burgesa li ha preparat, només pot abocar-se a la destrucció. 


17. L'any 1892 va nàixer un dels detectius més famosos de la història de la mà de l'escriptor escocés Arthur Conan Doyle (1859-1930) en una série de dotze narracions breus anomenada Les aventures de Sherlock Holmes (The adventures of Sherlock Holmes, 1892). L'investigador privat de Baker Street intenta posar ordre entre l'aristocràcia victoriana resolent assassinats i robatoris diversos. 


18. La senda de l'Èxode, els moriscs de la Marina i la seua empremta després de 1609 és un conjunt d'articles d'autors diversos publicat l'any 2009 per a commemorar el 400 aniversari del decret d'expulsió dels moriscos valencians. Els articles ben interessants, giren al voltant de temes com la identitat dels expulsats, els morisquets segrestats per a famílies cristianes, els preparatius de l'expulsió i tot el rerefons que hi havia. 


19. Vida i sacrifici de Companys (Vida y sacrificio de Companys, 1943) és una novel·la biogràfica sobre el president de la Generalitat catalana Lluís Companys (1882-1940) escrita per Ángel Ossorio Gallardo (1873-1946) que a part de jurista, va ser membre del Partit Liberal Conservador i governador de Catalunya i ministre de Foment durant el regnat d'Alfons XIII. 


20. Héctor Servadac (1877) és una novel·la de ciència-ficció publicada setmanalment per l'escriptor francés Jules Verne (1828-1905). El protagonista és un militar destinat en l'Algèria francesa quan un meteorit provoca que la Mediterrània se separe de la Terra i comence a vagar per l'univers. A banda d'Héctor Servadac i el seu assistent, en aquest cos celestial improvisat es troben uns generals anglesos, un rus, un jueu, uns gitanos de Ceuta, una xiqueta maltesa i un científic retirat en Formentera. La novel·la és interessant però ha envellit prou mal perquè és una bona mostra del xovinisme de la societat francesa de finals del segle XIX, hi ha una judeofòbia evident per totes les pàgines, també tracta amb condescendència els habitants de la Mediterrània i malgrat situar-se en Algèria, no hi apareix cap algerià, els algerians són invisibles. 


21. La sonata a Kreutzer (Крейцерова соната, 1889) és una novel·la breu de l'escriptor rus Lev Tolstoi (1828-1910) que també ha envellit mal amb el pas del temps perquè gira al voltant de les justificacions que fa el protagonista de l'assassinat de la seua esposa per a venjar una infidelitat i com al final n'és absolt per l'adulteri de la dona, fruit d'una època ben masclista. 


22. L'escriptor realista francés Émile Zola (1840-1902) va plasmar en una série de novel·les la brutalitat i la misèria de l'existència proletària al París de la Grandeur. Una d'aquestes novel·les és l'Assommoir (1876), títol de traducció difícil que en valencià apareix com la Taverna. L'estil de Zola és descarnat i profundament pessimista, els seus personatges pareixen abocats a un pou sense fons, especialment el jove matrimoni de provençals protagonista i ho aprofita per a denunciar les seues dures condicions. Tot i que pensant-ho més detingudament, Zola mai explica quines són les raons d'aquesta misèria i es limita a responsabilitzar les víctimes, tractant-les com a éssers animals atrapats per l'alcoholisme que s'empobreixen per no abraçar els dogmes capitalistes d'estalvi i treball. 


23. A parer meu les novel·les valencianes de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) són les millors, cadascuna reflecteix un aspecte de la vida al voltant de l'Horta (Arròs i tartana i la burgesia, La barraca i el conflicte de la propietat de la terra, Canyes i fang sobre les dures condicions de vida en el Palmar, Flor de Maig i els pescadors de la Malva-rosa) i en Entre tarongers (Entre naranjos, 1900) li toca el torn als tarongerars de la Ribera, d'una Ribera que viu sota l'amenaça continua del riu Xúquer i que coneix una gran prosperitat gràcies a la taronja. Tanmateix m'ha resultat una novel·la deslluïda, escrita a presses i en què no s'entén molt bé la manera d'actuar dels personatges, que pareixen caricatures de telenovel·la amb una personalitat encotillada i maniquea. 


24. Si les parets parlaren..., diu la saviesa popular. En l'Infern (l'Enfer, 1908) el francés Henri Barbusse parteix d'aquesta idea per a contar bocins de la vida de diversos hostatges que passen per una habitació d'hotel i són espiats des de l'habitació veïna pel protagonista d'aquesta novel·la. És un relat molt pessimista sobre l'existència humana. 


25. El príncep (Il Principe, 1532) té a gala el fet de ser eixes novel·les més citades que llegides i al seu escriptor Nicolau Maquiavel (1469-1527) li va caure una condemna global quan algú decidí inventar el concepte de maquiavel·lisme per a parlar d'una actitud freda i manipuladora de fer política. Malgrat això, aquest assaig no és per a tant, això sí, cal dir que és un bon estudi en primera persona sobre la monarquia autoritària del Renaixement en un moment en què s'està gestant l'Estat modern.


26. Hi ha escriptors que quan troben una fórmula d'èxit, és estrany que n'isquen. És el cas de l'alacantina Matilde Asensi (1962) que en Tot sota el cel (Todo bajo el cielo, 2006) repeteix l'esquema del Darrer Cató: una dona i un home investiguen un secret mil·lenari i han de passar per una série de proves. En aquest cas la trama se situa a la Xina i el secret a resoldre té a veure amb els Guerrers de Xian. Tanmateix i malgrat que prometia, es queda tot a mig gas, una novel·la desllavassada amb molt de racisme sota el parany de "l'ambientació històrica" i informació enciclopèdica que alenteix la trama (o millor dit, unfla un llibre que no hauria passat de la meitat de pàgines).


27. El Xahnamé o Llibre dels Reis (شاهنامه) és un poema èpic iranià escrit pel poeta persa Fidawrsí (940-1020) al voltant de l'any 1000 i que conta la història de Pèrsia des dels inicis de la humanitat fins a la conquesta àrab. És una obra important perquè respon a un moviment d'afirmació nacional de la cultura persa front a la cultura àrab després de la islamització i sense la qual no s'entendria com Iran ha mantingut la seua llengua i els seus costums mil anys després. 


28. L'escriptor basc Pío Baroja (1872-1956) va decidir fer un retrat de la societat espanyola pels volts de la crisi del 98 i el va batejar L'arbre de la ciència (El árbol de la ciencia, 1911) prenent la vida del doctor Andrés Hurtado i repassant els seus anys d'estudiant, el seu primer treball com a metge en un poble de la Manxa i un matrimoni infeliç en Madrid. Ens aproxima als baixos fons de la capital i a la vida miserable de la ruralitat sotmesa a un règim caciquil. 


29. La repressió franquista a Llutxent 1939-1944 (2019) és un treball de la historiadora llutxentina Maria Jesús Pérez Espí sobre els primers anys del Franquisme a Llutxent.


30. Cròniques algerianes (1938-1958) (Actuelles III, Chroniques algériennes, 1939-1958, 1958) és una recopilació d'articles escrits sobre l'escriptor francés Albert Camús (1913-1960) que té sobre fons l'Algèria colonial i eixa tensió existent entre una colònia que desitjava la independència i una metròpoli que es mostrava reticent a deixar anar un territori que es considerava francés. Camús reflecteix els últims moments d'una postal que el temps ha anat esborronant, és un lament a una situació que pareixia cada vegada més a tocar a acabar i és un relat molt europeu sobre la identitat de la colònia. Com sempre amb aquests relats, la població indígena no existeix o bé, per a Camús la població indígena són eixa plètora d'immigrants valencians, italians i occitans que campaven per una Algèria "buida".


31. La Bíblia perduda (Biblia perdută, 2015) de l'escriptor romanés Igor Bergler . Una Bíblia, Dràcula i organitzacions gremials es conjuguen en un relat que s'esgota en la seua premissa. Oblidable i amb tots els vicis del gènere, aquesta Mc-novel·la. Llàstima perquè per a una vegada que ens arriba una novel·la d'aquest tipus que no és ni nord-americana ni anglesa. 


32. Tendra és la nit (Tender is the night, 1935) va ser l'última novel·la publicada en vida del nord-americà Francis Scott Fitzgerald (1896-1940) i en ella ens parla, a través dels ulls d'una aspirant a actriu, d'una parella que és  l'enveja de tots però que viu atrapada en un infern mental marcat per l'esquizofrénia d'ella i el sentiment de responsabilitat d'ell. 


33. Les croades vistes pels àrabs (Les croisades vues par les Arabs, 1983) relectura d'aquesta obra de l'escriptor libanés Amin Maalouf (1949) en què, com diu el títol, parla de les croades des de la perspectiva dels pobles que patiren la invasió dels rums o europeus, una visió que des d'Europa s'ha ignorat. 


34. L'escriptora anglesa Virginia Woolf (1882-1941) va escriure pels volts de 1928 la història d'Orlando (Orlando: A Biography) una novel·la que s'avança al realisme màgic per a tractar temes com l'homosexualitat i la transsexualitat. Orlando és un cavaller anglés del segle XVI que un dia del segle XVIII desperta convertit en una dona i continua així parlant de la seua vida fins a arribar als albors del segle XX. 


35. El somni de l'imperi: auge i caiguda de les potències globals (After Tamerlane: The Global History of Empire Since 1405, 2008) és una obra de l'historiador anglés John Darwin (1948) en què reflexiona sobre les potències mundials dels últims 600 anys, des de l'Imperi mongol fins als Estats Units però més interessant és que trenca alguns mites sobre el sopor en què vivien instal·lats els imperis orientals i el suposat dinamisme d'Europa. 


36. Perquè no m'agrada deixar les coses a mitges vaig decidir enguany continuar amb la saga de l'Ombra del vent i pensant que era la tercera part vaig llegir El laberint dels esperits (El laberinto de los espíritus, 2016). Va resultar però que aquesta era la quarta i no tercera part, de tota manera ja em va anar bé perquè no puc més amb aquest al·lot barceloní Carlos Ruiz Zafón (1964). Aquest pretés desenllaç, tot i que la ciència del capitalisme ens ha demostrat que n'hi haurà més, és molt roín. Començant perquè se li dona massa protagonisme al personatge més insuportable de tota la saga i acabant en l'excessiu i innecessari nombre de morts que hi ha al llarg del llibre sense menystenir que la trama s'agarra amb gafes. Tanta paz lleve como descanso deja. Com a anècdota, bona part d'ell me la vaig llegir en una aula d'un institut de Sant Vicent en què ens havien tancat, mentre esperava el meu torn per a fer l'aportació dels mèrits a les oposicions.


37. La persecució d'Itàlia (The pursuit of Italy: A History of a Land, its Regions and their Peoples, 2011) era al principi una proposta interessant sobre la construcció de la idea d'Itàlia i el nacionalisme italià tanmateix com que l'autor no és historiador ni cap acadèmic, allò se'n va de mare. David Gilmour (1952) és un aristòcrata escocés que juga a ser escriptor i basa el seu coneixement en l'experiència dels seus viatges per Itàlia. Això el condueix a prendre per bones coses que haurà sentit en les barres de bar al llarg d'Itàlia. A més el seu anticomunisme el du a justificar l'etapa de Mussolini com un mal necessari. 


38. La crida de Cthulhu (The call of Cthulhu, 1926) és un conjunt de relats de terror de l'escriptor nord-americà H.P.Lovecraft (1890-1937) que s'endinsen en un món sobrenatural en una època positivista en què la ciència havia eliminat tots els vels de la ignorància. Són relats força entretinguts si obviem el paper que Lovecraft dona a les dones, els pobles no anglosaxons i les classes baixes.


39. No cal anar-se'n molt lluny per a redescobrir la terra on hom ha viscut sempre i això és el que proposa el divulgador saforenc Joan Pellicer Bataller (1947-2007) en  Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes (2002) on s'uneixen la història, l'etnologia i la botànica en un relat preciós. 


40. La vall dels cavalls (The valley of horses, 1982) és la segona part de la saga del Clan de l'Ós de les Cavernes de l'escriptora nord-americana Jean Marie Auel (1936) i que conta la vida d'Ayla després que fóra expulsada del clan de Neanderthals en què s'havia criat. La novel·la es pot dividir en dues parts, una primera part en què hi h interés per a veure com se n'ix l'autora en un relat amb un sol personatge i una segona part en què acabes fart d'escenes de sexe entre Homo Sapiens. És una d'eixes obres que envelleix mal sobretot perquè el coneixement que tenim sobre els Neanderthals és prou diferent d'allò que ens mostra l'autora. 


41. Una terra allà al Ponent (1988) és un assaig de l'escriptor valencià Eduard Mira (1945) sobre el País Valencià, la seua història i el seu esdevenir, sobre la mediterrània i la seua arquitectura, sobre la nostra cultura per a fugir de la calor estival, amagats a l'ombra. 


42. La divina comèdia (La Divina Comedìa, principis del segle XIV) del poeta florentí Dante Alighieri (1265-1321) és una vastíssima obra a manera d'enciclopèdia humanística en vers per a conéixer la mitologia, la història, la teologia o la política d'aquell món que començava a despertar al Renaixement. La part més coneguda i versionada és sens dubte l'Infern on penen els grans pecadors de la història però també hi ha un Purgatori i un Paradís escenaris tots que Dant recorre en somnis els dies previs a la Pasqua, acompanyat per l'escriptor llatí Virgili i la seua estimada Beatriu. La seua importància catapultà la llengua toscana a esdevenir l'italià estàndard. 


43. Rebecca (1938) és una novel·la de l'escriptora anglesa Daphne du Maurier (1907-1989) que conta el matrimoni d'una jove òrfena, de què mai coneixerem el nom amb el multimilionari vidu Maxim de Winter. Quan la nova esposa arriba a la mansió del seu home, es veurà sobrepassada a poc a poc pel record de la primera esposa, Rebecca i fins i tot alguns la veuran com una usurpadora a destruir. Aquesta novel·la que Alfred Hitchcock va fer famosa en una pel·lícula, es va veure envoltada per la polèmica per les seues semblances amb altres obres com Jane Eyre de Charlotte Brontë però sobretot amb la novel·la brasilera La Successora (A Sucessora, 1934) de Carolina Nabuco. De fet, l'editor de Du Maurier tenia els drets editorials de la novel·la brasilera. 


44. El retorn del rei tercera oficiosa part del Senyor dels Anells (The Lord of the Rings, 1954) de l'escriptor britànic J.R.R. Tolkien en què es conta el desenllaç de la batalla contra Sauron per a alliberar la Terra Mitjana de la foscor. L'alta fantasia mai m'ha acabat d'apanyar i no dic més per a no guanyar-me l'animadversió d'algun amic. 


45. "Entre todas la mataron y ella sola se murió" podria resumir la novel·la Retrat de família amb morta (Retrato de familia con muerta, 2008) de l'escriptor argentí Raúl Argemí (1946) en què un policia ha d'investigar l'accidentada mort d'una dona de la classe alta argentina i de la qual pareixen ser culpables alguns membres de la seua família. 


46. En El túnel (1948) l'escriptor argentí Ernesto Sabato (1911-2011) es posa en la pell del pintor Juan Pablo Castel per a explicar-nos quins motius el van dur a assassinar la seua amant, María Iribarne. Una història massa actual que queda deslluïda perquè l'autor intenta que empatitzem amb els motius de l'assassí i per tant, una novel·la que ha envellit molt malament. 


47. En els anys 40 l'escriptor aragonés Ramón J.Sender (1901-1982) va publicar, des de l'exili una crònica de la seua vida en nou novel·les. Depenent de l'edició es poden trobar per separat o agrupades. En aquest cas jo vaig llegir les tres primeres (Crònica de l'alba, Hipogrif violent i La Quinta Julieta) agrupades en una Crònica de l'alba I. (Crónica del alba, 1942). Des del camp de concentració d'Argelés, el protagonista rememora el seu passat i en concret en aquestes tres primeres novel·les, la seua infantesa en un poble d'Osca, els seus estudis en un seminari de Reus i la seua joventut com a farmacèutic en Saragossa en les primeres dècades del segle XX. Barreja la descripció de la realitat amb la imaginació del protagonista infant que es veu a si mateixa com una mena de Don Quixot. A més, els escenaris aragonesos són un aire fresc en un espai saturat de carrers madrilenys i barcelonins. 


48. En Quan Hitler va furtar el conill rosa (When Hitler stole Pink Rabbit, 1972) l'escriptora alemanya Judith Kerr (1923-2019) conta l'odissea de la seua família des que va fugir en Berlín en arribar Hitler al poder fins que acabà instal·lant-se en Londres passant per Suïssa i París i duent una vida miserable de refugiats, tot vist des d'una perspectiva infantil.  


49. Vaig agarrar de la biblioteca Els anarquistes de Long Spoon Lane (Long Spoon Lane, 2005) de l'escriptora anglesa Anne Perry (1938) sense veure que era el número 24 d'una série, així que me'l vaig llegir sense assabentar-me'n massa de l'argument tot i que en principi el tema dels atemptats de falsa bandera orquestrats per la policia de Londres per a retallar les llibertats feia bona pinta. 


50. Mort de reis (Death of Kings, 2013)  la sisena novel·la de la série històrica sobre els angles, saxons i normands de l'escriptor anglés Bernard Cornwell (1944) i ambientada en la Gran Bretanya del segle X que en aquesta novel·la tracta de la mort d'Alfons, el Gran i el conflicte successori que s'hi esdevé. 


51. En els anys 50 la Indoxina francesa veu guanyar força els partidaris de la independència mentre que les autoritats colonials franceses intenten manenir el seu imperi amb l'ajuda dels Estats Units. En eixe context, el corresponsal de guerra britànic Thomas Fowler intenta esbrinar les causes de la mort d'un agent de la CIA, Alden Pyle, L'americà tranquil (The Quiet American, 1955) que dóna nom a aquesta novel·la de l'escriptor anglés Graham Greene (1904-1991).


52. En la parròquia de Santo Tomé de Toledo penja una pintura del Greco, L'enterrament del Senyor d'Orgaz. Entre la plètora de personatges que hi apareixen, en el racó inferior esquerre hi ha un xiquet que mira a l'espectador. Llavors l'escriptor argentí Manuel Mujica Laínez (1910-1984) decideix contar la vida d'aquest xiquet en la novel·la El laberint (El laberinto, 1974) des de la seua infantesa en Toledo fins que acaba la seua vida com a gran hisendat al virregnat de la Plata, una narració interessant amb elements de la novel·la picaresca i del realisme màgic i amb l'aparició estel·lar de personatges històrics del Segle d'Or. 


53. Les rates (Las ratas, 1962) és una novel·la breu de l'escriptor castellà Miguel Delibes (1920-2010) que parla sobre la misèria d'un poble de Castella dominat pels grans propietaris de terres. En eixa Castella pobra i deprimida encara hi ha gent que viu en coves com la família de Nini i que malviuen caçant rates. La família de Nini és assetjada per l'alcalde que desitja fer-se amb les terres de les coves per a fer l'especulació immobiliària. 


54. Després de la desolació i la misèria de la novel·la de Delibes, cal explorar l'arrel d'eixa situació i res millor que anar als clàssics com  L'origen de la família, la propietat privada i l'estat (Der Ursprung der Familie, des Privatseigenthums und des Staats, 1884), assaig en què el filòsof alemany Friedrich Engels (1820-1895) prova d'aclarir d'on naixen les desigualtats socials. A més és un repàs interessant sobre els tres conceptes del títol.


55. L'any 1919 l'historiador neerlandés Johan Huizinga (1879-1945) va publicar una obra anomenada La tardor de l'Edat Mitjana (Herfsttij der Mideleeuwen) en què intentava aprofundir sobre el context dels pintors flamencs com els germans Van Eyck i a l'hora es va convertir en un dels precursors de la història de les mentalitats, un corrent que reclama atendre també a l'univers mental de les societats a l'hora d'estudiar el passat. Tot i que l'obra ha rebut posteriorment crítiques és interessant per a conéixer una època de transició entre l'Edat Mitjana i el Renaixement. 


56. La indomable (1927) és una novel·la breu que barreja la ficció i les vivències personals de l'escriptora anarquista Frederica Montseny (1905-1994) i que parla sobre les dones i en concret de la dona que no es resigna al paper que la societat li vol imposar.


57. L'escriptor irlandés Oscar Wilde (1854-1900) a banda de teatre i narrativa, també va fer assaig. Així en L'ànima de l'home sota el socialisme (The Soul of Man Under Socialism, 1891) Wilde parla sobre el socialisme, la moral victoriana, l'egoisme en la societat capitalista i fins i tot, sobre interiorisme i decoració. 


58. En Gràcies pel foc (Gracias por el fuego, 1965) l'escriptor uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) conta la història d'un home que viu tant a l'ombra de son pare que decideix que ha de matar-lo per a poder ser lliure. Tota l'obra gira al voltant sobre si serà capaç de fer-ho o no.


59. Somien els androides xais elèctrics? (Do Androids Dream of Electric Sheep?, 1968) es demana l'escriptor nord-americà Philip K.Dick (1928-1982) en aquesta distopia futurística. Una catàstrofe climàtica ha obligat a la humanitat a traslladar-se a un altre planeta i en la Terra sols resten uns pocs nostàlgics. Els éssers vius pràcticament s'han extingit i tindre un animal domèstic és un símbol d'estatus però hi ha gent que no pot comprar-ne i s'ha de conformar amb versions robotitzades com l'ovella del protagonista que a penes guanya amb el seu treball de caçador d'androides. 


60. Cementeri d'animals (Pet Sematary, 1983) és una novel·la de terror de l'escriptor nord-americà Stephen King (1947) que és al mateix temps una reflexió sobre la vida després de la mort i sobre què passaria si els morts pogueren tornar a la vida.  El cementeri del llibre és un cementeri fet per xiquets per als seus animals de companyia, per això l'autor fa un joc de paraules amb el títol en escriure-ho malament (Sematary en lloc de Cemetery) malauradament ni la versió en castellà ni en català han respectat aquest joc.


61. El cavaller de la carreta (Lancelout ou le chevalier de la charrette, 1176-1181) és una novel·la del poeta de la Xampanya Chrétien de Troyes (1130-1183) que forma part del cicle artúric. En aquest volum el cavaller Lancelot ha de rescatar la reina Ginebra que ha sigut segrestada. Chrétien va morir abans d'acabar-la i s'hi queden algunes idees en l'aire. 


62. Sapiens. D'animals a déus (קיצור תולדות האנושות, 2011) de l'israelià Yuval Noah Harari (1976) pretén ser un assaig sobre l'evolució de les societats humanes. Me'l va recomanar un professor de filosofia però quan vaig veure en la contraportada les recomanacions d'una série de personatges, em van vindre dubtes de llegir-lo. Després em va agradar, al principi. A partir de la meitat, el llibre costa de digerir pel seu discurs neoconservador amagat de progressisme. 


63. Si te dicen que caí (1973) és una crònica de la Barcelona de postguerra, una Barcelona dura amb molt de silenci, molta misèria i molts òrfens que lluiten per sobreviure en un entorn hostil. La violència, la picaresca i la sexualitat s'abracen en una ciutat poc amable en aquest farcit de personatges, que conta el novel·lista català Juan Marsé (1933). 


64. De Barcelona a Austràlia,  L'ocell espina (The Thorn Birds, 1977) és una història d'amors prohibits i ambició entre un sacerdot catòlic, Ralph de Bricassart i la filla d'una família d'immigrants catòlics en Nova Gal·les del Sud, Meghan Cleary, contada per l'escriptora australiana Colleen McCullough (1937-2015). La història comença a principis del segle XX i avança fins als anys 70, passant el testimoni a la història dels fills de Meghan. És un serial en tota regla però els escenaris australians són com brisa fresca. Quantes novel·les situades en Austràlia haveu llegit? I en què els cangurs no tinguen un paper protagonista? Això sí, l'única cosa que m'incomodava és que el pare Ralph s'enamora de Meghan quan ella té sis o set anys i ell passa de la vintena. Ningú pensa en els xiquets?

65. La tardor del patriarca (El otoño del patriarca, 1975) és una faula sobre un país adormit en una dictadura de la qual ningú ja recorda quan va començar, d'un dictador col·locat pels nord-americans que pareix immortal i tot assaborit amb el realisme màgic del colombià Gabriel García Márquez (1927-2014). Tot i que l'estil de García Márquez enganxa, també és la seua novel·la que més m'ha costat llegir, no sols pels salts temporals cap arrere i cap avant sinó també perquè hi ha oracions que s'estenen per pàgines i pàgines, frases llarguíssimes. 

66. I finalment acabe l'any amb una saga que en el seu dia vaig fruir amb ganes fins a avorrir-la i que ara intente reprendre.  Armand, el vampir (The Vampire Armand, 1998) és la sisena obra de la saga de les Cròniques vampíriques que s'inicia amb Entrevista amb el vampir de l'escriptora nord-americana Anne Rice (1941). De fet, mamprenc la saga on la vaig deixar quan anys arrere, en començar aquest llibre, vaig decidir que ja n'havia tingut prou de vampirs. El sistema econòmic actual que mercantilitza la cultura intenta allargar fins a la destrucció qualsevol cosa que puga generar diners. Si això li sumem que l'autora va tindre una crisi espiritual i es va reconvertir al cristianisme, tenim un llibre de sis-centes pàgines buit d'argument i amb vampirs que de sobte, són cristians. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL