LLIBRES DEL 2022

1. Cent anys de solitud (Cien años de soledad, 1967). Gabriel García Márquez (1927-2014). A Macondo cal tornar cada pocs anys perquè té el poder d'encomanar-nos la plaga de l'oblit i així, cada volta que hi tornem, és com si arribàrem de bell nou a la vila dels ametlers, i de les 32 guerres que perdé Aureliano Buendía, i el dia que el pare el dugué a vore el gel i... És una de les meues novel·les preferides i cada volta que la llig m'ajuda a comprendre més eixe sentiment de solitud que m'acompanya des de fa molts anys.

2. L'Arminuta (L'Arminuta, 2017) de Donatella di Pietrantonio (1962) La retornada, en dialecte dels Abruços ens conta la història d'una jove que a 13 anys ha de tornar a conviure amb la seua família biològica d'un poble dels Abruços després que per algun motiu que no arriba a entendre i això la neguiteja, la seua família adoptiva se'n desfà. Ciutat i camp, riquesa i misèria, italià i dialecte, educació i salvatgisme apareixen com a dos mons oposats entre els quals ha de navegar per a conéixer la veritat del seu origen mentre coneixerà també l'amor fraternal amb la seua germana i l'amor romàntic amb el seu germà. És una història que colpeix i que no deixa indiferent, a més l'autora té una capacitat descriptiva que et fa oldre la mar Adriàtica, el pixum del llit o el pollastre torrat dels diumenges.

Al caliu de la Primavera de Praga l'escriptor txec Milan Kundera (1929) ens presenta a la Insuportable lleugeresa de l'ésser (Nesnesitelná lehkost bytí, 1984), totes les cares que presenta eixe poliedre anomenat amo: l'amor romàntic, filial, conjugal, eròtic. Amor cap als animals, cap a les idees, cap al treball. L'amor cap a un mateix, cap a l'altri. La història és duta avant per quatre protagonistes vinculats a la intelligentsia txecoslovaca amb els seus diversos punts de vista sobre el pol que mou el món. El punt més feble és el protagonista hipòcrita, un il·luminat que lluita contra el sistema estatal des de la superioritat moral, però que alhora enganya la muller i té un fill que no vol reconéixer.

4. Com a contrapartida al seu llibre Dones (1997) Isabel-Clara Simó (1943-2020) va escriure el 2010 Homes, 22 relats que pretenen mostrar diferents facetes de la masculinitat; tanmateix, la majoria dels relats són massa estereotipats i sols uns pocs són sorprenents, i amb ajuda d'algun colp d'efecte, per una altra banda, un recurs que l'escriptora alcoiana emprava prou. Destacaré un relat epistolar d'un jove metge a l'Àfrica. Pel que fa al seu estil, cada llibre que li llig m'agrada menys, em fa la sensació que usa un lèxic molt pobre (quina llauna!) i que les seues obres podria escriure-les una intel·ligència artificial.

5. Francesc Torres Faus, geògraf va escriure l'any 1998 Les Divisions territorials de la Marina, una obreta introductòria a com ha anat evolucionant el mapa polític de la Marina des de la conquista cristiana i la introducció del feudalisme fins a la comarcalització. És interessant per a observar com s'ha anat formant la comarca i també per a observar algunes peculiaritats administratives del País Valencià, marcades pel passat.

6. La Mediterrània i el món mediterrani a l'època de Felip II (La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a l'époque de Philippe II, 1949) és la magna obra de l'historiador francés Ferdinand Braudel (1902-1985) membre de l'escola dels Annals i un dels pioners de la història comparada i la microhistòria. L'entusiasme inicial donà pas a un desencant de xifres, fluctuacions monetàries i evolució dels preus, era com treballava Braudel, però sobretot m'ha paregut que se centrava excessivament en les repúbliques de Gènova i Venècia i fins i tot dedica més atenció a llocs de fora que a aquells que banya la seua aigua. Ara bé, l'obra consta de dues parts, espere que en la segona milloren les impressions.

7. En el Bou de foc Joan Francesc Mirà (1939) ens presenta un valencià capitalí que viatja al poble natal del Maestrat per a complir una promesa feta a la mare abans de morir. Pel mig, es trobara amb els secrets que conduïren els seus pares a fugir del poble en un marc de caciquisme, llicències d'estancs, turisme rural, disfuncions sexuals, col·legis de rectors, bous embolats i un testament. Una excursió a la profunditat valenciana.

8. Naïri Nahapetian (1952) és una escriptora iraniana exiliada en França que a Qui va assassinar l'aiatol·là Kanouni (Qui a tué l'ayatollah Kanuni, 2009) ens acosta a l'Iran modern a través dels ulls d'un periodista francés que torna a l'Iran natal per a conéixer la veritat sobre la mort de sa mare en els dies de la Revolució, i acaba mesclat sense voler-ho en una conspiració política pocs dies abans de les eleccions generals del 2005. Un Iran allunyat de la visió orientalista malgrat que escrit a la riba del Sena.

9. Què passaria si els personatges pogueren eixir-se'n dels llibres? És una possibilitat que l'escriptora alemanya Cornelia Funke (1958) explora a la novel·la Cor de tinta (Tintenherz, 2003). El pare de la protagonista, Zauberzunge té la capacitat de convocar els personatges que habiten entre les lletres i per això, ell i la seua filla són raptats pel malvat Capricorn que pretén emprar este poder per a reclutar un exèrcit i dominar el món. Me'l vaig llegir en alemany, així que cal afegir-li eixe plus de dificultat i pot ser pel fet de no entendre moltes coses, però malgrat que eixa premissa tan interessant al final es desunfla un poc.

10. Al Carrer de les Camèlies (1966) l'escriptora Mercé Rodoreda (1908-1983) ens acompanya a la Barcelona de la postguerra per a conéixer Cecília Ce, qui abandonada en nàixer, té com a major deler trobar son pare, que al mateix temps significa trobar-se a si mateixa, qui és realment, d'on prové. Tot i que pel camí li eixiran un reguitzell d'amants, de condició diversa i que la faran caminar pels carrers d'eixe infern urbà que esdevé Barcelona.

11. Un crim imperfecte (2006) de l'escriptora Teresa Solana (1962) i igual que la novel·la, imperfecta. Dos germans bessons amb maneres de ser molt diferents, un tema mai vist abans, intenten resoldre l'assassinat de la muller d'un polític català important mentre recorren una ciutat plena de llocs comuns i tòpics, que pretén ser satírica i es queda en la burla buida. Em va cridar l'atenció que en cada pàgina els personatges bevien alcohol, així eixen les coses.

12. L'infinit dins d'un jonc (El infinito en un junco, 2019) de la filòloga Irene Vallejo (1979) és un breu repàs al món de l'escriptura i dels llibres a l'antiga Grècia i Roma, i el seu impacte en la cultura occidental posterior. El més interessant és la perspectiva de classe i de gènere i que no hi ha vaques sagrades, fins i tot la idea que llegir ens fa millors persones o que el feixisme es cura llegint.

13. Algun lloc del sud d'Itàlia, estiu de 1978, els Anys de plom i un xiquet troba dins del forat d'una casa abandonada, un altre xiquet com ell. Saber què fa allà durà al protagonista a descobrir els negocis térbols que tenen entre mans els seus pares i els seus veïns. En No tinc por (Non ho paura, 2001) Niccolò Ammaniti (1966) ens apropa al món de la màfia des dels ulls d'un xiquet i la pèrdua de la infantesa.

14. El silenci dels claustres (El silencio de los claustros, 2009) de Alicia Giménez Bartlett (1951) és una novel·la de la série que té a la inspectora Petra Delicado com a protagonista. En aquest cas investiga l'assassinat d'un monjo de Poblet en Barcelona mentre duia a terme unes tasques de restauració de mòmies a un convent de monges. El que pareixia una trama de venjança que es remuntava a la Setmana Tràgica, es resol en quatre grapats i gràcies a un Deus ex machina. La meitat del llibre és brossa per a mostrar-nos que darrere de la imatge policial, la protagonista és una dona amb els anhels propis d'una mestressa lluitant en un món d'hòmens.

15. La bèstia en què cavalquem (2020) de Ferran Garcia-Oliver (1957). Abocar-se a la intimitat d'un dietari sempre té un punt d'atractiu morbós, però quan l'escriptor és un antic professor de la carrera encara ho és més pel contrast entre el personatge que hi ha a l'aula, que imparteix les classes i el que vesteix roba vella i passada de temporada, com ell mateix diu en una de les seues notes per anar-se'n a caminar pel Pla de Corrals. Testimoni directe de com ha canviat la vida en un petit poble de l'horta de Gandia. Esta lectura m'acompanyà al viatge d'estudis de Barcelona.

16. L'any 1666, mil·lenarisme, l'imperi otomà i el viatge d'un genovés del Líban per a trobar un còdex que revela el nom secret d'Al·là són els ingredients del Periple de Baldassare (Le Périple de Baldassare, 2000) novel·la històrica de l'escriptor libanés Amin Maalouf (1949). Pel camí bandolers, pirates i religions enfrontades, però tot este bescuit es desunfla com si hagueren obert la porta del forn abans d'hora i el resultat és un poc decebedor, més si ho comparem amb el seu germà major Lleó l'Africà. Esta novel·la fou la que vaig llegir en el meu tancament per la COVID.

17. Bruixes, beates i dones amb gràcia és un treball d'investigació dut a terme per Irene Martín de Vidales i Ortiz sobre la medicina popular encara que més enllà de parlar del trencament de l'enfit, del sol al cap, dels golls o dels anfics, és un llibre que tracta sobre la comunitat, les cures i el paper social que han jugat les dones en el guariment de la col·lectivitat i la seua relació amb el poder establert.

18. En Viatges per l'scriptorium (Travels in the scriptorium, 2006) Paul Auster (1947) conta com un home desperta en una habitació en la qual una càmera el grava sense saber-ho. A penes recorda el seu nom i, per tant, no sap què hi fa. El visitaran diverses persones del seu passat i l'ajudaran a posar un poc de llum. Pareix que és una persona horrible i que en el passat actuà incorrectament, per això està pagant-ho. Manté la intriga fins al final i malgrat el reduït escenari, és una novel·la interessant.

19. La mort de Roger de Sicília i les rebel·lions de musulmans que duran a la seua expulsió de l'illa són l'escenari d'un relat protagonitzat pel geògraf Al-Idrissí (i els seus fornicis) en Un soldà a Palerm (A sultan in Palermo, 2005) de l'historiador pakistanés Tariq Alí (1943). Entreté sense moltes pretensions i sense les tones d'informació morralla típica del gènere, encara que abunden les fantasies sexuals pròpies d'un home heterosexual, però l'escenari i el període escollit són frescos.

20. Una història de l'alemany (A History of German, 2012) del lingüista nord-americà Joe Salmons (1956) és una breu anàlisi de la història de la llengua alemanya, des del protogermànic fins a l'aparició del Denglisch i el Kiezdeutsch, varietats col·loquials modernes i pel camí tracta d'acabar amb mites com el paper de Luter en el desenvolupament de l'Hochdeutsch o la pressuposada dificultat de la llengua. Pot ser massa tècnic i amb una escassa atenció al context sociopolític, és a dir és una obra de filòlegs per a filòlegs.

21. Al Fèmina Club de Carme d'Arocarena (La dona forta, 1967) es reuneixen dones de tota classe, fortes i sotmeses al patriarcat, unes que volen triomfar i d'altres que prefereixen arreglar els problemes del món, que enganyen i que són enganyades, dones les vides de les quals es travessen o s'aparten. Tot i que Maria Beneyto (1925-2011) no va voler fer mai una novel·la feminista, s'hi veu la influència de l'onada dels anys 60 i crida l'atenció en eixa València del franquisme.

22. Cap a 1870 els britànics Anne Blunt (1837-1917) i el seu marit viatjaren a la ciutat àrab d'Haïl a comprar cavalls. En el camí descrigué este viatge des de Damasc pel desert àrab i fins a la ciutat de Bagdad i deixà les seues impressions sobre un món que fascinava Occident i que al mateix temps encara tem i les posà per escrit en Viatge a Aràbia. Pelegrinatge a Nedjed (A Pilgrimage to Nejd) En estes impressions farcides d'Orientalisme es nota molt la mà del Foreign Office des del punt de vista de la propagada prosaudites i antiotomans, clar ens acostem a la Gran Guerra.

23. Ricard treballa a una petita editorial d'Alacant. Quan li manen traduir al castellà novel·les mediocres d'escriptors anglesos, decideix inventar-se els finals amb l'esperança que ningú descobrisca l'engany. El problema ve quan les traduccions tenen més èxit que els originals. És la proposta divertida que fa Jovi Lozano-Seser en el Traductor (2015).  La part que menys m'ha agradat són les constants frases en anglés i immediates traduccions, trenquen el ritme i es fan innecessàries perquè si cal explicar-les és que hi sobre.

24. En llegir l'Espanya 1875-1980 (Modern Spain, 1875-1980) de l'historiador britànic Raymond Carr (1919-2015) la sensació que et dona és que Espanya ha estat dominada per l'oligarquia i l'Església i arrossega un problema greu de centralisme, però d'alguna manera tot és culpa dels comunistes i dels nacionalismes alternatius que no tenen sentit d'estat ni cultura de la Transició. Bé, del conservadorisme britànic no es pot esperar molt més.

25. Fa 30 anys els camins de Sara i Andreu se separaren per culpa de Miquel. En el present, Sara i Miquel viuen atrapats en un matrimoni fracassat mentre que Andreu tracta de reconstruir la seua vida després de la presó. El 4t personatge són els carrers del Carme i de Velluters a El dia de demà (2016) de l'escriptora Teresa Broseta (1963). M'ha recordat molt a Noruega, en el sentit del protagonisme que se li dona a l'escenari urbà, de fet hi apareixen molts dels mateixos bars a una i a una altra obra, però clar la diferència està en la repercussió que ha rebut una i l'altra no.

26. A mig camí entre el realisme màgic i el surrealisme, Solenoide (Solenoid, 2015) és una novel·la de 800 pàgines a càrrec de l'escriptor romanés Mircea Cărtărescu (1956) amb les vivències, els pensaments i el món oníric d'un professor de llengua romanesa a un institut de Bucarest que viu en una casa amb forma de vaixell, construïda damunt d'un solenoide. He de dir que és estranya, però el detall de les seues descripcions és deliciós.

27. Joan Fuster recitable és una col·lecció d'aforismes i poemes de l'escriptor de Sueca que va acompanyat d'una gravació recitada per diversos autors.

28. Weimar Culture: The Insider as an Insider de l'historiador alemany Peter Gay (1923-2015) aborda l'estudi dels anys 20 i 30 en Alemanya des del punt de vista cultural. La República de Weimar fou alhora eixe món que ha mort, el que està naixent i els monstres que hi apareixen, el temps de Mann, Heidegger, Kandinsky, Grosz, Kirchner, Marlene Dietrich, Fritz Lang, Döblin, Gropius, Hannah Arendt, dels cabarets berlinesos i tants altres noms, un període breu, però fascinant. Qui sap què més hauria produït si els nazis no hagueren arrancat eixa llavor tan fecunda?

29. Camille i Alaine, i la seua gata, s'acaben de casar, però el matrimoni no acaba d'anar bé perquè el marit li dedica més atencions a la gata que a la seua muller. L'animal representa eixe món infantil que Alaine es resisteix a deixar arrere per a passar a la vida adulta. La gata (La chatte) Un petit drama burgés sobre la transició que va escriure el 1933 l'escriptora francesa Sidonie-Gabrielle Colette.

30. Les Proses en carn (1952) de Xavier Casp (1915-2004 són un grapat de relats breus entramats a través del fil conductor de l'amor: el desgraciat, el de final tràgic, l'impossible, el que acaba mal, el que la mort no pot matar... en un estil que recorda a Blasco Ibáñez, però pot ser anacrònic, perquè efectivament eixe univers de bandolers, senyorets i beates recorda massa al segle XIX.

31. M. El fill del segle (M.Il figlio del secolo, 2018) És un monument parit per l'escriptor italià Antonio Scurati (1969) dedicat a espigolar l'auge del Partit Feixista a Itàlia. Més de 800 pàgines que cobreixen el lapse de temps entre postguerra del 1918 fins a l'any 1925, moment en què Mussolini aconseguiu el poder definitivament. És un relat sobre la nació que alimentà el monstre fins que el monstre se la va menjar, amb la complicitat de molts actors: periodistes, empresaris, eclesiàstics, militars, funcionaris, petits burgesos... Tristament ofereix massa lectures amb el que passa en l'actualitat.

32. Amb Friedrich Nietzsche (1844-1900) em passa que de jove em pareixia molt revolucionari i ara el llig i em resulta molt reaccionari. He llegit Ecce Homo o com s'arriba a ser el que s'és (Ecce Homo, wie man wird, was man ist, 1888) com el professor que contempla eixe alumne disruptiu que sols busca atenció perquè a casa no li'n fan o li'n fan massa, però també és cert que esta és de les seues obres tardanes, quan la sífilis ja s'havia fet jas de la seua salut mental.

33. En una cafeteria de Tòquio es pot viatjar en el temps si hom seu en la cadira correcta i demana un cafè, ara bé cal tornar al present abans que el café es gele per a no quedar-hi atrapat. Sota aquesta premissa quatre persones viatjaran al passat i al futur per a resoldre relacions personals. Abans que el café es gele (コーヒーが冷めないうちに Kohi ga samenai uchi ni, 2015) és una de les primeres obres de l'escriptor japonés Toshikazu Kawaguchi (1971) i m'ha resultat fresca i entretinguda per a una vesprada de platja. A més me la vaig llegir en la seua versió italiana, Finchè il café è caldo, i recordar el títol m'ajuda perquè finchè és una de les poques conjuncions que no obliguen el verb a anar en conjuntiu.

34. La història de dues ciutats de Charles Dickens (1812-1870) (A Tale of Two Cities, 1859) va ser la novel·la que m'acompanyà en el meu viatge per la Costa Brava i he de dir que em va decebre perquè pensava que seria un drama èpic sobre la Revolució Francesa i va resultar més aïna un retrat autocomplaent de la burgesia britànica moderada contra el poble francés exaltat. Un discurs que encara es repeteix, però. En fi, els britànics sempre seran britànics.

35. L'altra novel·la que m'acompanyà en el periple català fou Els refugis de pedra (The Shelters of Stones, 2002). Jean M. Auel (1936) tardà dotze anys a escriure un rajol de 500 pàgines sense argument i que és un refregit dels 4 llibres anteriors sobre les aventures d'Ayla en el Paleolític Superior. Encara pitjor: la intrèpida i independent protagonista es veu reduïda a una persona insulsa la màxima aspiració de la qual és casar-se i tindre fills.

36. Dies apassionants (Exciting Times, 2017) els que viu Ava, una jove dublinesa que se'n va a ensenyar anglés a Hong Kong i acaba en una relació poliamorosa amb un banquer d'Oxford i una dona de negocis hongkonguesa (que té nacionalitat britànica, com vol recordar contínuament). Darrere d'esta trama fresca hi ha moltes reflexions sobre llengua, marxisme, capitalisme tardà, conflicte de classes, expats i existencialisme. Però, sempre hi ha un però, el Hong Kong que dibuixa la seua autora, Naoise Dolan (1992) em recorda molt a l'Alexandria de Durrell, un lloc multicultural en el qual han desaparegut els elements indígenes i sols hi apareix tota eixa caterva de gents de pas que dominen la colònia.

37. Em van regalar el llibre el Poder dels nois (el Poder del los chicos, 2019) de l'escriptor Ritxar Bacete (1973) perquè el meu destí pareix lligat a ser tutor de 1r d'ESO i l'he trobat interessant per a abordar algunes qüestions en la gestió de sentiments i emocions i la definició de noves masculinitats.

38. L'escriptor napolità Erri de Luca (1950) que ha estat involucrat en diverses organitzacions polítiques i ha viscut algun conflicte bèl·lic aboca en El més i el menys (Il più e il meno, 2017) les seues vivències en Nàpols, però també en París o en Belgrad i parla de poemes de Leopardi a l'ombra del Vesuvi, de ciutats assetjades, de la guerra, de l'amor, del maig francés i dels anys de plom, de la sentor de la Mediterrània i albergínies al forn, de llibres, de silencis i de la mort.

39. Tinc pendent fer-li una entrada pròpia, però de moment diré que la novel·la Noruega (2021) de Rafa Lahuerta (1971) tracta d'un senyor que passeja per València i va a bars. No és la gran novel·la valenciana, si això existira, però tampoc és tan decebedora. És una novel·la que parla d'una València que ja no existeix, afortunadament? I tracta sobre la vida des d'un punt de vista desacostumat. Fa parella amb El dia de demà de Teresa Broseta.

40. Des de la profunditat de la Cabília, l'escac de Montglane que regalà un rei àrab a Carlemany conté una fórmula secreta a l'abast de qui la desxifre i que ambicionen molts individus influents des de la França revolucionària o la cort de Caterina de Rússia fins a la Nova York del segle XX. El Huit (The Eight, 1988) és una de les meues novel·les històriques preferides des que la vaig descobrir quan encara anava al Batxillerat i em pareix molt interessant per a endinsar-se en alguns fets històrics que hi apareixen sense la profunditat ni gravetat que requeriria un assaig.

41. Fani Grande (1966) presentadora del primer programa A la Babalà, canvia de registre per a mostrar en Jo soc així i això no és un problema (2017) a través de diversos testimonis reals, com es viu la transsexualitat: les seues implicacions, els sentiments que s'hi generen, la qüestió del gènere, els problemes que es troben, el rebuig, la perspectiva de familiars i amics, amb especial incís a l'adolescència.

42. En el prestatge (2003) de Mercé Foradada (1947) trobarem la Gràcia Font, una professora que ultrapassada la cinquantena, es planteja si ha arribat al final de la vida, si encara és prompte per a tornar a començar en l'amor o si s'ha de resignar a ser una escriptora frustrada. De moment ha complit el somni de viure prop de la mar i mentre passeja acompanyant el viava de les ones reflexiona sobre la maduresa.

43. Guerrers de la tempesta (Warriors of the Storm, 2015) és l'enèsima volta a la història d'Uthred de Bebbanburg en la série de Saxons, vikings i normands de Bernard Cornwell (1944). En el nové llibre de la saga la trama no avança res, el protagonista ja és vell i poques coses té a contar, ara una aliança d'irlandesos, vikings i escocesos conspira per a ocupar els regnes anglosaxons i frustrar així el naixement d'Anglaterra (sic). Trobe que el final de la série està ja escrit i l'autor anirà traent palla mentre visca, de manera que el darrer volum que serà conclusiu de la série, apareixerà pòstumament.

44. Mahoma i Carlemany (Mahomet et Charlemagne) és un petit assaig que escrigué l'historiador belga Henri Pirenne (1862-1935) cap a 1937 i que establí una de les seues tesis més importants, que contrari a l'explicació tradicional hereva de Theodor Mommsen i altres, l'arribada dels pobles germànics no suposà una ruptura amb el món clàssic i que cal esperar al segle VIII amb la irrupció de l'Islam a la Mediterrània i la creació del regne franc carolingi, per a vore un canvi radical, l'aparició d'un nou món que suposa un trasllat progressiu del centre des de la Mediterrània fins a l'Atlàntic. L'únic, però que li posaria és el context en què visqué l'historiador, que veia amb preocupació la desfeta de la civilització cristiana, de manera que projecta en el passat les paors presents.

45. Heròdot (484-425 aC) ciutadà de la Jònia va decidir arreplegar en una obra anomenada Històries (ἱστορίαι, s.V aC) les causes que havien dut a la invasió dels perses i a les guerres mèdiques. Sense un rigor que en l'època ni es contemplava, es dedica a arreplegar llegendes, notícies i opinions d'un conflicte llarg, tot establint les bases de la futura ciència històrica.

46. A la Barcelona de finals dels seixanta les vides d'un escriptor, d'una jove estudiant i d'un senyoret es travessen a través d'un grupuscle de resistència política, aquesta és la premissa d'Abans del foc (1971) una de les primeres obres de l'escriptor Jaume Fuster (1945-1998). La narració a base de fragments desordenats de manera cronològica és un poc caòtica.

47. La feminista algerina amb arrels valencianes, la seua àvia era de Pinedo, Wassyla Tamzali (1941) planteja a Una dona enfadada: carta des d'Alger als europeus decebuts (Une femme en colère : lettre d'Alger aux Européens désabussé, 2009) diverses qüestions al voltant de l'Islam i la dona, amb moltes crítiques cap al postcolonialisme per donar ales a l'islamisme, qüestió que mereix un debat més ample, com la suposada universalitat dels valors occidentals que també defensa. És molt escèptica amb la possibilitat que puga desenvolupar-se un feminisme dins de l'Islam i hi pesa molt la seua formació francesa.

48. Txelkaix i altres històries de l'escriptor rus Màxim Gorki (1868-1936) són tres relats breus que es desenvolupen a la vora de la Mar Negra i que conten l'existència d'un grup de vagabunds, contrabandistes, jornalers i pidolaires, que lluiten per sobreviure a les terres del tsar, tot conformant una constel·lació de russos, tàrtars, armenis, jueus, georgians, ucraïnesos... en un espai geogràfic que no es troba tan lluny i alhora pareix que estiga en una altra galàxia. 

49. De la mar Negra a Sicília, el comissari Montalbano, fill de l'escriptor Andrea Camilleri (1925-2019) es dedica a investigar crims. En la novel·la les Ales de l'esfinx (Le ali della sfinge, 2006) tractarà de resoldre l'assassinat d'una jove sense identitat que du tatuada la palometa del títol en una trama que acaba per esguitar l'Església catòlica. Tot i haver-lo llegit traduït, trobe que esta série mereix ser llegida en llengua original perquè el sicilià té molta presència i en la traducció es perd o s'intenta resoldre d'una manera molt pobra. 

50. La historiadora tunisiana Sophie Bessis (1947) analitza en els Àrabs, les dones i la llibertat (Les Arabes, les femmes, la liberté, 2017) la figura de la dona al món àrab, es planteja si pot haver-hi un feminisme islàmic i repassa la trajectòria d'estos moviments en els països musulmans.

51. El Papa del mar (1925) de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) és un intent de fer una novel·la històrica sobre el Papa Benet XIII i el cisma d'Avinyó que resulta molt oblidable, mentre segueix la relació turmentosa entre Claudi Borja i la dama argentina Rosaura Salcedo que és un pretext per a inserir tones i tones de dades històriques. És la preqüela de la novel·la Als peus de Venus en què parla sobre els Borja. En canvi, a les pàgines finals en eixe viatge de Vinaròs a Peníscola contemporànies a l'autor remunta perquè ix el que millor sap fer Blasco Ibáñez, retratar la societat valenciana del moment. 

52. A la vora del Montgó, Maria Ibars ens conta en Vides planes (1961) el triangle que formen el xiquet abandonat Roquet, Malena i Manolo i ens parla sense voler-ho de la violència vicària exercida cap a les dones dins del matrimoni, tenint com a escenari de fons la Dénia daurada dels temps de la pansa.

53. En el Desordre de les Dames (2009) de l'escriptora Pepa Guardiola (1953) trobarem tres dones jóvens del segle XIII, una cristiana, una jueva i una musulmana voran com l'atzar les fa trobar en un llarg viatge des de Montpeller fins a València. Pel camí molts coneguts com Marco Polo, Ibn al-Abbar o Jaume I en una aventura que té a les dones com a protagonistes i que tracta indirectament de temes desacostumats com l'homosexualitat, la transsexualitat o els rols de gènere.

54. La dona invisible (2022) de Mònica Richart (1992) és un relat tendre sobre una dona migrant d'origen romanés que ha perdut les ganes de viure i que planeja llevar-se la vida. Tanmateix, uns dies abans es produeix una mort a l'edifici d'oficines on treballa i resoldre el fet esdevé en un al·licient per a continuar avant. Este plantejament que pot paréixer quotidià i irreal a parts iguals, barreja la sàtira de l'ambient laboral a les oficines i els càrrecs polítics amb el desig de reconstruir una relació mare-fill trencada i la investigació d'un homicidi. El millor és la protagonista, un personatge que acostumem a vore de fons en pel·lícules, séries, novel·les i en la nostra vida i en el qual rarament ens fixem.

55. L'Islam sense vel (El Islam sin velo: un acercamiento serio y riguroso a la cara más desconocida del mundo islámico, 2008) és un assaig de la politòloga iraniana Nazanin Arminian (1961) i de la periodista alemanya Martha Zein (1962), ambdues residents a Espanya, que serveix d'introducció a la cultura dels països islàmics i àrabs, des de la sexualitat o el dret fins al concepte de la mort, la màgia i les festes, amb una comparança atenta a les altres religions monoteistes que comparteixen espai: cristianisme, judaisme i mazdeisme. M'ha resultat molt interessant per algunes qüestions que desconeixia, encara que alhora l'he trobat molt superficial, sense aprofundir en alguns temes que són sempre objecte de debat, com ara el vel i el feminisme.

56. La història que ens proposa Maria de la Pau Janer (1966) a Orient, occident, dues històries d'amor (1998) és un relat sobre les vides paral·leles de dues persones, un periodista mallorquí vivint a Barcelona i una jove òrfena de Betlem, a Palestina, que voran com el destí capriciós les fa travessar de manera dramàtica des d'ambdues bandes de la Mediterrània. El que més m'ha agradat és que l'autora no amaga els seus mallorquinismes i això ajuda a conéixer millor les variants de la llengua. La història en si és interessant, malgrat l'excés de dramatismes que pot ser, pareixen hui anacrònics.

57. Una breu història de set assassinats (A Brief History of Seven Killings, 2014) de James Marlon (1970) ens trasllada a la Jamaica dels anys 70: ska, reggae i la lluita per la descolonització emmarquen l'intent d'assassinat que patí Bob Marley. Des del punt de vista de diversos actors, coneixem la conspiració que hi havia darrere, des de la CIA fins a les màfies locals passant per gent que simplement estava en el lloc incorrecte en un moment poc adequat. L'escriptor jamaicà ha emprat tant l'anglés estàndard com el jamaicà i el crioll per a reflectir els diferents parlars. Això sempre dificulta les traduccions, car en la traducció catalana no es veuen aquests girs lingüístics. 

58. L'italià Cesare Pavese (1908-1950) imagina a través dels Diàlegs amb Leucò (Dialoghi con Leucò) escenes impossibles entre personatges de la mitologia i les epopeies gregues. A manera d'això que el jovent fa com a fan fiction, ens posa davant de Pàtrocle abans d'eixir a lluitar conra els troians, a Ariadna en ser abandonada per Teseu, a Penèlope havent de suportar un Telèmac adolescent, Zeus amb els seus infinits amants i un llarg etcètera. Diàlegs que seguint les teories de Plató, ens permeten d'aprofundir en el coneixement de totes les coses.

59. Connecta't Silvia (2001) de Glòria Llobet. La protagonista viu atrapada en un matrimoni insuls, però de sobte un dia se li mor l'home i descobreix que aquest tenia una doble vida a internet. Llavors comença a descobrir els xats, a conéixer nous hòmens i a gaudir de la seua redescoberta llibertat. Tot i que al final s'imposa que conega l'amor de nou perquè és impensable que una dona puga viure sola. Molt dels anys 2000.