PALLASSOS, PORS I CINTES DE VÍDEO

No sé quan va ser exactament que vaig començar a sentir antipatia pels pallassos. És que per a mi són el contrari del que pretenen representar: alegria i felicitat. Si ho penses bé, són unes persones inquietants, amb la cara pintada de blanc i empolsimada de talc, les faccions marcades de roig viu, com si fora sang, uns cabells abundants als costats, ataronjats com el foc, estufats de perruqueria dominical. Resulten tètrics.

Trobe que esta animadversió s'inicià de menut. En aquell temps m'agradava vore per la tele Sailor Moon, la feien en estiu als matins, però en els salvatges 90 seguir un programa per la tele era ben difícil: els llevaven, els posaven, els reposaven, els canviaven d'hora sense ordre ni concert. Potser és que llavors la gent no tenia criteri i mirava qualsevol cosa que li passaren per davant del tub catòdic. La qüestió és que jo tampoc podia quedar-me sol a casa i em passava bona part dels estius seguint ma mare per xalets diversos i amb una bossa carregada d'animalets que m'havien comprat a la parada del mercat dels dijous. Així que a voltes el meu germà em gravava en vídeo el capítol del dia. Ben mirat, el vídeo és un aparell curiós, no? Li ficaves dins un casette o caixeta, que és el que vol dir en francés, de plàstic que tenia una cinta de pel·lícula en el seu interior i quan apretaves un botó, gravava el contingut d'allò que estigueren fent a la tele. Premies un altre botó, el rew, que més avant descobriria que en anglés vol dir rewind, i la cinta anava cap arrere, fins al principi de la gravació. En canvi quan polsaves el ffw, que vol dir fast forward, anava cap endavant. Si premies el play, es reproduïa i amb un altre botó, el casette eixia de l'aparell. 

D'eixa manera, un dia em disposava a vore el capítol quan en lloc de les guerrers de la lluna, va aparéixer un pallasso. I els pallassos agraden als xiquets, no? Així que vaig continuar amb la reproducció. El tal pallasso era It, d'una novel·la homònima de Stephen King, en la seua adaptació per a la tele de finals dels 80. Bé, imagine que no cal presentar este autor de novel·les de terror i el que vaig vore em va horroritzar. Encara més, durant un temps vaig tindre pànic a la cambra de bany, perquè si no el coneixeu, It viu en el clavegueram i apareix a la superfície pels desaigües per a alimentar-se dels xiquets. Em feia por dutxar-me o anar al vàter.

Durant molt de temps també, tenia un malson recurrent en el qual jo caminava per un corredor fosc i s’entreobria una porta al fons, pel clavill s’abocava un dit blanc amb una ungla esmolada i em feia senyals perquè hi anara. Més de vint-i-cinc anys després he llegit la novel·la i ha sigut com exorcitzar un vell dimoni. Això sí, és una novel·la llarga, de més de 1500 pàgines, però com sempre en les novel·les de Stephen King el més horrible és la societat nord-americana. En el poble on viu It cohabiten l’homofòbia, el racisme, la violència cap a les dones i cap als xiquets, mentre veïns desapareixen sense que ningú diga res. Pense que és una crítica a una societat individualista en la qual tots viuen sense preocupar-se de la resta, del que puga passar a les seues cases.

Així que igual la meua animadversió als pallassos prové d'esta història, o de quan venia el circ a la ciutat i de les vesprades que em vaig quedar a casa, despagat, esperant que m'hi portaren a vore els pallassos, sense cap èxit.