MEMENTO

Últimament, li pegue moltes voltes al tema de la mort, especialment per primavera. Els relats sempre associen els cementeris amb dies grisos, pluja, fred, solitud, en canvi, sempre he relacionat estos llocs amb dies rasos, de calor, primaverals, amb l'aire inundat de l'olor del lliri o del gesmil.

Sent de moltes persones del meu voltant que ja no estan. De vegades arriben com un eco llunyà o a través d'un missatge dramàtic, però en qualsevol cas ja no és un fet extraordinari com podia ser-ho fa molts anys. Deu ser l'edat, la gent creix, es fa gran i mor, és el cicle natural de la vida, encara que l'absència provoca melangia i un lament per tots aquells futurs que de sobte han deixat de ser possibles.

Ja deia Jorge Manrique que la mort no avisa i llavors em pregunte quina serà l'última vegada que faré això o allò o aniré ací i allà. Imagine que d'ací naixen tots els carpe diem que advoquen per gaudir el moment sense pensar, malgrat la realitat. A mi m'agradaria viure el moment, però cada dia tinc la sensació que eixe moment és el temps que sobra una volta s'han complit totes les obligacions laborals i domèstiques i cada dia és l'esperança que demà, sí, demà de segur que sobra temps. Però ens enganyem, sabent que això no serà possible. En definitiva, que des que naixem comencem a morir i morim en l'intent de viure així que no cal atabalar-se, simplement viure.