LA LLENGUA ARÀBIGA I JO

Revisant antics esborranys del blog, he trobat este que reproduiré a continuació que vaig començar a escriure un 5 d'octubre del 2010 i que no vaig concloure:

"Aprofite aquests dies de vacances que comencen a fer-se pesats per posar-me al dia en qüestions que tenia un poc deixades de banda des d'abans de l'estiu. Una de les meues passions és aprendre noves llengües, fins a arribar a un punt que en podríem dir malaltís, una autèntica linguomania que condueix a l'interés per tota forma de comunicació oral. Del meu viatge a Egipte em vaig portar un llibre per aprendre l'alfabet aràbic, em va costar una mica de trobar puix no se solen veure per les zones turístiques. Vaig poder comprar-me'l en una xicoteta llibreria als afores del barri copte, al costat d'una botiga que perjurava que els seus preus eren més barats que els del Mercadona (si, fins a les tòrrides arenes del Sàhara i els refrescants oasis de la vora del Nil arriba el nom del totpoderós Paco Roig).

Després d'algunes setmanes intentant-ho he de dir que solament aprendre l'alifat ha de ser reconegut com algun tipus de tortura per qualsevol legislació. No és la primera vegada que aprenc un sistema d'escriptura diferent, la veritat que l'alfabet grec i el ciríl·lic em costaren un parell de setmanes cadascun. Però és tot un galimaties recordar l'escriptura aràbiga. Primerament, has de prendre el costum de començar a escriure de dreta a esquerra i que els reglons també comencen a la dreta de la pàgina perquè calcular l'espai adient de cada paraula per tal que les paraules i frases acaben a l'esquerra és molt complicat. En segon lloc, cada lletra pot escriure's fins de 4 maneres distintes, segons ocupe un lloc inicial, mitjà o final en la paraula o estiga aïllada excepte algunes que..."

Ara quinze anys després em fa vergonya llegir-me, sobretot per eixa prosa tan caragolada i eixe ús tan gratuït del puix.

Des de ben xicotet que m'he sentit atret per la cultura àrab, trobe que este interés és deutor de la pel·lícula de Disney Aladdin, tot i que la visió que hi mostra és molt discutible. Aladdin va ser el videocassette que vaig tindre, bé que a casa en teníem d'altres, este puc dir que era de la meua propietat, ja que me'l va regalar un registrador de la propietat que ma mare li netejava el xalet. No sé quantes voltes me'l vaig vore, fins a saber-me'l de memòria i ara ja em costa de vore una mateixa pel·lícula dues voltes! 

La bona qüestió és que quan a l'escola començàrem a estudiar l'Islam en aquell llibre verd de Vicens Vives que tenia tantes fotografies i dibuixos esta passió anà creixent i més quan vaig descobrir Internet i que en la xarxa podies aprendre totes les llengües que hom volguera. Recorde llavors descarregar-me il·legalment àudios del mètode de llengües Pimsleur per a tractar d'aprendre la llengua, però també és cert que com tinc alguna classe de divergència cognitiva no diagnosticada que em dificulta concentrar-me en una única tasca, tampoc vaig aconseguir avançar molt fins que durant la pandèmia vaig provar de matricular-me per la UNED i hi vaig cursar els quatre cursos corresponents a l'A1 i l'A2. Aleshores havia dedicat la meua atenció a desxifrar la toponímia aràbiga i esperava que aprendre l'àrab m'ajudaria. 

Igual podria parlar de la meua experiència aprenent llengües en la UNED, total per a això servien els blogs personals abans. El darrer any em va costar, el del curs 2023-2024, un poc perquè no li podia dedicar gaire temps, per tota la situació familiar i perquè ja no tenia possibilitat de continuar a distància, així que era com arribar a l'última estació. De fet, em va tocar aprovar en setembre de tant mal que m'havia eixit en juny i encara no sé ni com vaig aprovar l'oral, just el dia abans que morira ma mare. Va ser acabar l'examen i vore una telefonada de mon pare. Així que a causa de les circumstàncies crec que fins i tot havia oblidat que vaig obtindre un títol que diu que sé parlar un poc d'àrab. M'agradaria continuar amb ell, però m'agradarien tantes coses i sé que no faré ni la meitat de la meitat.