DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Tot el que ha portat el 2015 en matèria literària. No he llegit tot el que voldria sobretot en la darrera part de l'any en què ja és molt difícil trobar-ne temps. Tampoc ha sigut bon any per al bloc, he escrit la meitat que l'any passat i el que menys en els 5 anys de vida. - Moments estel·lars de la humanitat (gener, 2015), de l'austríac Stefan Zweig (1881-1942). És un conjunt de petits relats que narren esdeveniments històrics, des de la caiguda de Constantinoble a les negociacions que conduïren a la Pau de Versalles. La narració està feta des d'un punt de vista molt historicista, la història feta a colps de grans personatges i decisions personals i deixant de banda la gran massa social. Eixa és la història que es feia a principis de segle XX. Malgrat tot alguns dels relats són entretinguts però altres com l'expedició a l'Antàrtida em van resultar més avorrits.  - El color de la màgia (gener, 2015),  de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-201...

No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre devenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final? Retrocedim un poc enrere en el temps, fins a l’estiu de 2012, quan la prima de risc era la paraula de moda i pareixia que en qualsevol moment tot anava a enfonsar-se. Però no patíem molt perquè sabem que aquí vivim a la vora del precipici, sempre a punt de caure, sempre a punt de canviar i a la fi, tot com sempre i poden continuar. Jo acabava de tornar d’Alemanya i vivia en l’eufòria europea de descobrir o redescobrir el sol, la mar ...

Maganxa (pos.cas manga ancha ), maganya (it. magagna ), mangarrufa (incert), martingala (fr. martingale ),  tenim moltes paraules per a designar els enganys, els embulls, les trampes, els secrets, les astúcies, la picaresca feta art i en resum, la jungla en què vivim. Hobbes tenia raó, la supervivència sembla lligada a la capacitat d'imposar-se a la resta. Estem atrapats en una xarxa intricada que s'estén per tots els nivells de la vida i que mentre beneficia a uns, a la resta ens condemna a la precarietat. Però com sempre hi ha hagut classes i classes, i una cosa són les maganyes del dia a dia i altra, les maganxes a gran escala, les que ens acaben afectant a tots i que són responsables del desenvolupament o subdesenvolupament d'una societat. D'aquelles noces, aquests bescuits. Si bé aquest sistema encara està poc estudiat i les anàlisis es centren sobretot en el període de la restauració alfonsina (1874-1931), moment en què se li dóna el nom de Caciquisme. Pense ...

Sona el despertador entre estertors. Un locutor anglés lluita per ocupar la mateixa freqüència que una cançó lleugera. Per què és tan difícil sentir la ràdio a la Marina?  T’arrossegues fins a la cuina, amb passes feixugues, com un zombi. Desdejunes, t’arregles, et vesteixes, tot amb actes reflexos. Agarres la bici i te'n vas al treball. És matí, fa gelor, i la boira ho cobreix amb un mant gris, no obstant els carrers ja estan plens de residents europeus amb sandàlies i pantalons curts mentre tu ja has hagut de traure la bufanda i els guants del seu exili estival. A les portes del Lidl , un grapat de clients espera ansiós que òbriguen les portes. S’hi arremolinen al voltant com en la pel·lícula de la Nit dels Morts Vivents . Continues, esquives runners kamikazes, senyores que passegen el gos, carros amb xiquets, tots pel carril-bici. Les rodes avancen sobre les fulles mortes i entre els vidres trencats. Arribes al treball. Les cafeteries de gom a gom. Homes amb corbata, mare...

La tardor de 2011 em va sorprendre preparant-me oposicions. No es que fora la il·lusió de la meua vida, ser funcionari, tindre un treball per sempre i una vida predissenyada, problemes del primer món en definitiva, és cert, però no per això menys més mereixedors de ser ignorats. Continuava sense saber què fer amb la meua vida i llavors era una manera més de procastinar eixa decisió. No sé si esperava a què s'obrís el cel i baixés entre els núvols en forma d'epifania, però quasi.   El preu d'actuar per inèrcia fou un estiu perdut entre el pressupost municipal i el procediment administratiu. Una festa. Això després d'estar una jornada suportant wannabes en el supermercat. "No saber què fer amb la teua vida no et dóna permís per a fer malgastar-la alegrement, hauria d'haver-me dit algú".  "Haver estudiat" diran alguns, "haver anat al club de camp adequat", voldran dir. El cas és que jo anava a vore si sonava la flauta i l'atzar de...

Parlar de la Mare de Déu del Loreto és parlar de Duanes de la Mar, el barri mariner de Xàbia i també, és cert, una manera barroera d'introduir el tema de hui, què li farem. La Mare de Déu del Loreto és la patrona dels mariners de Xàbia i es caracteritza per estar representada sobre una casa minúscula com una sort de Gulliver en Lil·liput. Segons la llegenda, quan els mamelucs amenaçaven Palestina, arribaren uns àngels del departament de reformes celestials i volant, traslladaren la casa de la Mare de Déu al sud d'Itàlia, a un turó amb llorers ( lauretus en llatí, d'on ve Loreto) [En realitat els àngels assajaren quatre o cinc ubicacions distintes abans de decidir-se pel santuari actual, eren molt exigents]. Per això el Papa Benet XV la va convertir el 1920 en patrona de l'aviació. Vistes les circumstàncies també haguera pogut ser la patrona dels transportistes o de les cases voladores o dels àngels insatisfets. El nom oficial del barri és Duanes de la Mar, per dif...

L'anterior cap solia dir-me que la vida és com una capsa de bombons. Bé, no exactament això, però parava més bonico. En realitat deia que jo tinc la capacitat d'atraure gent estranya, alguna com així com un imant de la surrealitat. Pense que exagerava una miqueta. Sí, és cert que en els darrers mesos m'he trobat amb una senyora que pensava que el seu veí era terrorista; una dona que ens acusava d'ocultar els cartells de València de la carretera, una hostessa a la qual se li apareixia la Mare de Déu; un senyor que havia trobat en Xàbia proves irrefutables de l'existència del Sant Calze; una senyora que pretenia que resara amb ella en mig del carrer; un senyor masturbant-se a plena llum del dia pel riu; una senyora que volia que l'ajudara a trobar un restaurant que se li havia aparegut en somnis; un senyor que intentà furtar-me un llibre perquè així li ho havia ordenat un rector... crec que tal vegada la meua cap tinguera raó. A la protagonista d'aquesta ...