DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

-Em vaig comprar un cotxe. Crec que ha sigut el més destacable de l'any i després de quasi nou anys de tindre carnet. He aconseguit major independència però també he hagut de reaprendre a conduir. -Vaig deixar el treball en l'agència de viatges. Estava fart de suportar el maltractament diari del cap. Esta experiència m'ha servit per a aprendre molt sobre drets laborals i la seua importància i que tot no és tindre treball i guanyar diners. També he aprés que vivim en una zona que pel turisme, els treballadors no tenen quasi drets i el pitjor de tot, a poca gent li importa. -Vaig començar a fer classes d'espanyol amb un romanés. -Vaig començar a afeccionar-me a la pastisseria i a la rebosteria. -Vaig començar a treballar en una botiga de barbacoes per a uns anglesos i vaig aprendre a vendre barbacoes en sis llengües diferents. Al principi era entretingut però a poc a poc anà perdent la gràcia, a banda de suportar cada dia les mil i una raons per les quals els angl...

https://drive.google.com/open?id=1SotQtbnpMYP-35p783MoDBTbid8&usp=sharing Fent clic a l'enllaç de dalt es pot accedir al mapa. Des que els humans inventaren el llenguatge per comunicar-se, van tindre la necessitat de donar un nom a l'espai que els envoltava, a manera de domesticar el paisatge i fer-lo propi. Així rius, muntanyes, illes, hortes, barrancs... havien de rebre un nom. També els pobles obtingueren els seus noms, a fi de distingir-los dels seus veïns. Ara bé, per facilitar les coses, es féu clar que calia que aquests noms foren compartits per la comunitat, si cadascú donava un nom diferent a cada unitat, es requeriria molt de temps cada cop que es duguera un a la conversa. A més a més aquests noms es començaren a transmetre de generació en generació, els fills heretarien dels seus pares els noms dels rius i dels pobles com també heretaven terres i cases. D'aquesta manera la toponímia és una gran ferramenta per conéixer i apropar-nos al nostre passat...

Fa temps que no escric perquè darrerament ja no sé de què escriure i al mateix temps també he perdut l'ànim per escriure. Únicament escriuria que els dies cada vegada són més foscos i freds i que això no té res a veure amb l'oratge ni que estiguem ja a tocar de l'hivern. Escriuria sobre que ja no tinc amics, o matisant, que sols tinc amics virtuals, que són eixos amb els quals parles de tant en tant, sempre a l'altra banda d'una pantalla, i veus, amb sort, una volta a l'any. Però ja comence a tindre més persones en el meu passat que en el meu present i això m'angoixa. Escriuria que tinc quasi trenta anys i no sé què fer amb la meua vida, que ja no m'il·lusiona res ni tinc cap pla de futur que em motive per alçar-me cada dia, que no em sent útil ni que hi haja res allà fora que jo puga fer. Que ja ni per a treballs elementals em volen perquè tinc 30 anys i no sé fer res. Escriuria que després d'encadenar males experiències laborals amb caps malt...

www.lagodicomo.com Como o Còm, en llengua llombarda, és una ciutat de huitanta mil habitants situada a la vora d’un llac alpí al nord de la Llombardia, a tocar de la frontera amb Suïssa. La ciutat ha acabat per donar nom al seu llac, el llac de Como, si bé el seu nom real és Lario. No gaire lluny de Milà, en els darrers segles ha esdevingut un centre turístic important des que primer l’aristocràcia i després la burgesia industrial milanesa, elegiren el llac i les seues ribes com a destí d’estiueig. La tralla històrica L’origen del llac cal buscar-lo milions anys enrere quan la vall del Po no hi era tal i la Mediterrània llepava els Alps amb la seua llengua salada. Però la mar es tancà i l’elevada concentració salina provocà una dessecació quasi completa.  En aquell moment s’originaren molts dels llacs alpins. Més tard s’obrí l’Estret de Gibraltar i les aigües de l’Atlàntic tornaren a ocupar el desert salat, ara però lluïa un poc diferent, ja no arribaria als...

Recordeu quan escrivia un diccionari xabienc? Jo tampoc, per això el projecte havia quedat abandonat. Si poguérem viatjar a l'Arenal de Xàbia cent anys enrere en el temps, allà on hui trobaríem un "centre" "turístic" de "primer" "ordre" (i atenció a l'abús de les cometes), veuríem poc més que unes salines abandonades, quatre bancals i unes runes romanes. Però allà pels volts dels anys 50 arribaren els primers turistes i ja no se n'anaren i durant vora quaranta anys, l'Arenal pareixia atrapat en una atmosfera vintage, retro, selvàtica, hortera en definitiva. Tanmateix les coses bones no duren per sempre i amb la crisi del 2007, com un bumerang que el llances ben lluny i torna cap a tu, ens desférem d'eixe model turístic i tornà amb més força, devorant-ho tot com una revolta de riu i deixant al seu pas un rastre de classisme i turisme de "qualitat". Si no volies caldo, nyas dos tasses.

Com que fa unes setmanes vaig parlar de Torí i resultà ser l'entrada menys llegida dels últims dos anys, hui parlaré de Milà, a veure si m'acabe d'enfonsar i ja no em llig ni jo. Comencem. De segur que aquesta és la cosa més coenta que he posat al blog. Vegeu com de seriosament em prenc el fet d'enfonsar-me. Amb una població urbana d'un milió d'habitants, quatre si incloem la metropolitana, Milà és la segona ciutat d'Itàlia i un gran centre industrial vinculat als teixits, així algunes cases de roba de la ciutat han esdevingut molt conegudes al llarg del món,  Armani, Prada, Versace o Dolce-Gabbana.

Fa unes setmanes vaig acudir amb una amiga a una jornada sobre mamprenedoria (no sé si la paraula existeix però mamprendre em pareix una paraula més bonica que emprendre) dirigida a mamprenedors. En la cultura laboral del segle XXI i sobretot arran de la crisi econòmica del 2008, pareix ser el manà, allò que ha de resoldre tots els nostres problemes. Un mamprenedor és un treballador molt rendible per a l'estat perquè paga impostos i rep per contra un benefici escàs del sistema de la seguretat social és a dir que aporta més de què consumeix. Un win-win, en el llenguatge actual, per a l'Estat. Des d'aquest blog no donem suport a la   mamprenedoria perquè és la manifestació de la renúncia de l'Estat a exercir el seu paper de regular  les relacions laborals i garantir uns mínims de seguretat als treballadors així com evitar els abusos. Però com que sí que fem costat a les coses gratuïtes, allà hi anàrem. De pas aquesta amiga i jo volíem agafar idees per si havíem de ...