SENSE TÍTOL

Tenir interrogants i no saber respondre’ls o molt pitjor, ni tan sòls tenir interrogants dels quals obtenir respostes. No saber com avançar en el camí. Rebutjar la ruta escollida però ser incapaç de trobar-ne una d’alternativa. La vida pot quedar reduïda a un impasse, a un lent esdevenir de dies, hores, minuts, buits i que no condueixen a cap lloc, que s’esgolen en les profunditats de l’abisme, d’un abisme que s’obri sota els peus, d’uns peus que no saben en quina direcció continuar la marxa. Una vida d’anhels i desitjos canviants, a la recerca de definicions amb la certesa que la vida no és cap diccionari. Continuar per la inèrcia de la rutina, de la successió de moments que són iguals que els d’ahir i iguals com els de demà. Sentir la pèrdua del temps i al mateix temps sentir la necessitat del temps perdut. No hi ha un mapa per a aquest camí ni una brúixola que marque cap direcció, solament l’instint per guiar-se en la penombra, a pals de cec i estavellar-se una i una altra vegada contra tots els obstacles possibles. Arrossegar-se entre l’espesa boira esperant albirar un poc de llum al final del túnel. Un túnel que no té final, que s’allarga com el temps cap a l’infinit futur. I perdre l’esperança d’arribar-hi mai, perdre-la sense poder evitar-ho, com s’escorre l’aigua entre les mans, que fuig cap al terra i forma rierols, petits solcs sobre el sòl on germina la desesperança.