EL DIA QUE VAIG SOBREVIURE A LA MORT


Perdoneu que ho diga però hui en dia els xiquets estan sobre protegits i malcriats. Context: supermercat en el què últimament passe la major part del meu temps; situació: xiquet què no sap estar-se quiet i es dedica a empinar-se sobre el carro fins que cau de cul, el carro a fer la mà contra una prestatgeria, algunes coses pel terra i la mare del xiquet esmentat histèrica. Què haguera fet una mare dels nostres temps? El xiquet s'ha fet mal i la mare li pega dos galtaes per a que torne a fer-ho. Què fa una mare avui en dia? Responsabilitza el carro, el supermercat i a dos ancianes angleses que miraven sense impedir l'accident. Això si, el xiquet pobret meu, no té la culpa de res. On vull arribar és que nosaltres teníem un quasi total grau de responsabilitat sobre les coses que fèiem, ens feríem? Si. Era greu? Si. Però la responsabilitat era nostra.

Quin xiquet o xiqueta no ha intentat desafiar a la mort alguna vegada en la seua infantesa? Tots ho hem intentat, excepte els "RoddiToddFlanders" repel·lents. Jugàvem a bous embolats botant foc a unes banyes amb paper, ens llançàvem amb carros del masymas per la pendent del Port, jugàvem en parcs on hi havia yonkis, etc. Però recorde una vegada que vaig veure la mort cara a cara, era a principi dels anys 90....Avís per navegants, arriba el moment nostàlgic-cuentamé. La idea general ja està exposada, si no voleu no cal que continueu llegint. Si continueu, per favor premeu l'enllaç per tal d'ambientar el context:
Com deia, recorde a principi dels anys 90, pot ser l'any 1993, la URSS s'havia enfonsat i la guerra freda havia acabat, tot era pau i harmonia, en València fins i tot no manava el PP (i sobrevíviem), Espanya vivia la seua ressaca olímpica i Curro i Cobi se n'havien anat a fer companyia a Naranjito a la cua del Ínem, secció "Mascotes esportives i/o culturals". Per cert, recorde que tenia un paraigües de Curro i fins i tot una gorra, vaja animal més grotesc. De Cobi no tenia res, mai m'ha inspirat confiança eixe gos xafat. 

Dues icones dels anys 90. 

Com deia, en la finca en la que vivia feia poc que havien instal·lat una porta de ferro automàtica per a l'estacionament, era de les que es tanquen lateralment. Aleshores el joc consistia en bota un costat i l'altre de la porta abans que es tancara del tot i apuràvem fins l'últim badall, amb tanta mala sort que em vaig quedar amb el coll enganxat entre la porta i el ferro que la tancava, a mode de guillotina. Era estiu i cap a migdia, el carrer estava desert. Els xiquets amb els que estava jugant havíem fugit i la porta comença a dificultar-me la respiració, per davant de mi passaven escassos 6 anys, llavors tampoc tenia molt que veure en aquell moment. I haguera mort allí si no arriba a ser per uns misteriosos salvadors que passaven per allí i subjectaren la porta mentre avisaven algú que tingués un comandament per obrir. 

Davant eixa situació que faria una mare actual? Haguera denunciat la porta, el propietari de la porta i el de la finca. En el Congrés dels Diputats es debatiria sobre les portes. La culpa seria de Zapatero. Ana Rosa faria un programa en directe junt a la porta "pressumpta" assassina i finalment totes les portes serien prohibides en el món, excepte en Iran què els EEUU bombardejarien per ser les portes armes de destrucció massiva. Però no, en els anys 90 els histerismes li'ls reservàvem a Cristal i jo em vaig endur dos galtaes i una nit de tortura psicològica per haver trencat la porta, què segons els meus pares havia de pagar jo. 

PD: Repudiada i menyspreada per tots, la porta marxà i va ser substituïda per una altra que es tancava com s'han tancat les portes tota la vida. Encara hui, en passar per davant de la porta pense que la meua vida haguera pogut acabar ahí. Així que ja sabeu, el dia que siga famós, els guies turístics poden assenyalar la porta i dir: i en aquest punt va resucitar!

Comentaris

  1. Molta raó Aitor. Cada vegada és més freqüent tirar la culpa de tot als altres ("Los Otros" segons Amenabar) Així estem creant futurs adults sense responsabilitats pels seus actes. Amb el nostre comportament, com volem que siguen els xiquets d'ací uns anys? Qui sembra vents, arreplega tempestes. Un salut.

    Jose Añó.

    ResponElimina
  2. crec que no és l' única vegada que has estat en perill de mort, jugar a pegar entre balconades també conta. M' agrada molt el text és graciòs a la vegada que irònic; parla de un fet dramàtic però es graciòs de principi a fi.
    Si de culpar es tracta perquè no pensem: per què els pares i mares d' avui actuen de la manera que ho fan, tal vegada els avuis no els van cuidar/educar adeqüadament?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL