dimecres, 28 de gener de 2015

AEROPORTS

            Imatge d'enllaç permanent incrustada


Odie viatjar. Com? M'he tornat bipolar? ¿Pero que invento es esto? Vull dir que malgrat que m'encante viatjar, odie tot allò que té a veure en agafar avions i autobusos, sobretot autobusos. No és que li tinga mania als mitjans de comunicació, el tren per exemple m'enxisa. Però l'Alsa i els aeroports són dues coses que em superen. Sobre per què Alsa té el monopoli de les comunicacions a la Marina i ofereix un servei deficient, ho deixarem per a un altre dia. Hui em centre en els avions. O millor dit en els aeroports. 

Els aeroports em semblen els llocs més asèptics del planeta, tots són iguals, igual d'avorrits i igual de cars. Per a mi són un paradigma de la globalització uniformitzadora i anul·ladora de qualsevol element de diversitat que ens assetja. Ja fa igual que estigues a Paris que a Tombuctú. En tots els van a cobrar-te cinc euros per un café que és aigua bruta i tot perquè poden fer-ho, perquè s'aprofiten que estàs tancat. 

A banda d'això, que podria ser secundari, és la sensació que en els aeroports la gent es tractada com si foren borregos. Els controls de seguretat, no m'agraden gens.  Si ja em pose nerviós quan he de passar el detector del mercadona per si he furtat alguna cosa sense adonar-me'n, podeu imaginar com em fan sentir els dels aeroports. Em fan sentir culpable i juguen amb eixa por. 

Recentment vaig passar per l'aeroport de Colònia-Bonn, que encara no coneixia i  encara sort que m'agrada arribar amb temps perquè mai saps què pot passar. Efectivament hi havia una cua tan llarga en el control de seguretat que arribava a Berlín, creuava la frontera, envaïa Polònia i començava una tercera guerra mundial. Aquestes cues ja solen ser llargues de per sí perquè malgrat que tothom sap que t'has de llevar cinturó, botes i joies de damunt, hi ha gent que es pensa que està en la passarel·la Cibeles. Sabent això, per què s'entesten a fer-ho més complicat?

Ralentitzen  el procés fent passar tot el personal per un escàner gegant, d'eixos en què et tanquen dins i t'obliguen a adoptar una postura còmica i a l'hora humiliant. Quan eixes, el guàrdia et reté, comparant-te amb el dibuix que t'ha fet l'escàner. No està molt segur però dóna per vàlida la caricatura. Intentes avançar i et deté de nou. Comença a enregistrar-te de cap a peus com si fóra un polp. Serà que sóc maniós o clàssic, però abans d'una relació d'eixa intimitat jo preferisc que abans em regalen flors o em conviden a sopar.  Un restaurant francés, xampanya, violins, eixes coses.

Quan per fi t'alliberes del guàrdia ultratjador, has d'esperar a què l'altre acabe de regirar-te l'equipatge amb els seus guants de làtex. No sé qué espera trobar a part de roba bruta o serà això el que esperen trobar. Allà cadascú amb les seues fílies.

Total que m'imagine les mesures de seguretat actuals fa cinc-cents anys i ni Colom hagués eixit de Palos ni Vasco de Gama hagués arribat a Bombai. Això que anomenen progrés a mi em sembla cada vegada més retrocés, al final l'únic que paga la pena de viure en el segle XXI són els vàters i l'aigua calenta. Però clar interessa fer-nos viure amb por, la por als déus, la por als abismes, la por als dracs i monstres, la por a l'altre, sempre estem buscant enemics que ens diguen: mira, el món és molt gran, tu millor queda't en este rogle. S'imagineu un món en què no existira la por? Jo tampoc, ha de ser una mena d'utopia en la qual tots viuríem lliures i ens desplaçaríem sense impediments. Esgarrifós. 

2 comentaris:

  1. Una vez me hicieron abrir la maleta, sacar una baraja de cartas y enseñárselas una a una al de seguridad para comprobar que no había nada dentro.

    Y el mayo pasado, cuando fuimos a Londres, nos dieron un sobeteo como hacía tiempo que no me tocaba nadie. La guardia de seguridad me decía cosas y yo estaba tan nerviosa que no le hacía ni caso y al final me dijo: "do you speak English?" y yo: "esto... yes".

    Pero en general sobrellevo los aeropuertos porque significan que algo nuevo está por llegar ^^

    ResponElimina
  2. Algun dia inventaran les portes màgiques de Doraemon i tots serem feliços, excepte els propietaris de companyies de transport.

    ResponElimina