SOBRE RELATS I HISTÒRIA

Tot relat està format per dos vessants, un és el que l'autor evidencia amb les seues paraules i l'altre, el que amaga a sota. L'autor pot ser-ne més o menys conscient, d'aquesta situació però en allò que escriu sempre deixa la seua ideologia com una marca indeleble. És una de les coses que aprens de la història, que aquesta com a relat no és neutra. Per això cal conéixer molt bé qui hi ha darrere d'aquest relat i quines intencions du, altrament pot ser un cavall de Troia farcit de guerrers bel·licosos que ens envaïsquen.
En la sèrie de la 1 El Ministerio del Tiempo el relat de fons de tota la narració és que la nostra història, la història actual, la historia que nos dimos todos en la Transición©, és la millor que podríem tindre. "La historia es la que es" diu un dels seus personatges quan un altre li comenta que per què no canvien el passat. Que les coses podrien ser diferents és clar i fins i tot millors però Espanya és així amb els seus atavismes i les seues idiosincràsies i per a què calfar-se el cap plantejant alternatives si aquí comptat i debatut el que funciona és la burrera i posar els collons sempre damunt de la taula. La imatge del Spain is different assimilada pel mateix col·lectiu i com a justificació de totes les desigualtats que anem arrossegant.
La idea es veu en el mateix funcionament del ministeri, la principal missió del qual és que no canvie res i que tot seguisca igual. Es podrien evitar les guerres i els genocidis, episodis com el bombardeig de Gernika o les caceres de bruixes per la Inquisició, desllepissar-se de governants corruptes. Però no, les missions del ministeri són entre d'altres, que Goya pinte la Maja desnuda i que Cervantes escriga el Quixot. Les morts innocents no importen tant com eixos típics sobre explotats en el que es complau una identitat de velles glòries. Els episodis més negres són sacrificis necessaris per a arribar a una sana transició de silenci.
Els relats ficticis necessiten les seues pròpies regles per a funcionar i delimitar el seu funcionament, d'això no hi ha cap dubte, però tota eixa idea que s'hi troba a sota fa olor de ranci. Es va veure molt bé en l'últim capítol emés quan un català, per a més inri, intenta assassinar a Alfons XII per a instaurar una República. Català i republicà, per a arrodonir-ho els guionistes l'hagueren pogut fer votant de Podemos o alguna cosa semblant. A més a més l'arc argumental d'aquesta temporada és que hi ha un grup d'extrema dreta que també està viatjant pel temps fent malifetes (esgarrar la Maja per exemple) i uneix amb un altre argumentari de la transició, "els extrems són roïns", què és extrem i qui reparteix carnets d'extremitat són qüestions que no s'hi tracten. Per a la pròxima temporada criticaran els cotxes oficials o les autonomies.
En conclusió és una sèrie interessant dins del repertori actual de ficció espanyola però cal tindre en compte que eixe missatge que converteix la història en una cosa poc més que inevitable li resta molts punts. Deixe al marge una altra qüestió, la invisibilitat del poble valencià en la sèrie després de trenta-quatre capítols.