VACANCES

Bé, ja ha començat el drama de la temporada, tal com em temia. Estic de vacances i no sé què fer, em sent com un lleó engabiat. Podria estudiar les mil coses que duc en dansa però a més temps disponible tinc, menys productiu sóc, així que no puc estudiar més temps del que ja li dedique quan treballe, paradoxes de la contemporaneïtat.

De tota la vida m'ha passat que he gaudit més d'esperar les coses que de les coses en si i en el cas de les vacances, la setmana passada l'eufòria era real però esta setmana m'embarga el tedi.  Quan anava a l'escola era igual, per a mi l'estiu acabava el dia de sant Joan, des d'aleshores i fins que començaven les classes no era més que un llarg i avorrit camí d'angoixa pensant en què les vacances acabaven.

El Nadal passat em va passar una cosa semblant i vaig decidir posar-li remei però la realitat m'ha impedit complir el programa electoral. Per què no viatges ara que tens temps i treball? Em pregunte jo també. No ho sé, la bona qüestió és que volia anar-me'n a Polònia a visitar a un amic però em feia tan poca il·lusió això de viatjar sol i la maror d'agafar un avió, fer l'equipatge, passar milanta controls de seguretat..., que quan vaig mirar vols era massa car. De fet he estat mirant per a este estiu perquè no em torne a passar i la il·lusió segueix sent 0. En quin moment m'he convertit en una persona de 60 anys?

També havia pensat pujar a València a fer no sé què exactament però per fer alguna cosa però de nou, pensar a agarrar cotxe, conduir dos hores, clavar-me dins de València amb el trànsit serril, intentar infructuosament buscar estacionament... o les alternatives per a no agarrar cotxe, l'Alsa, el bla-bla car, deixar el cotxe i pujar en tren... cadascuna em fa més mandra que l'anterior.

Divendres Sant baixarem a Cartagena a passar el dia i crec que és la cosa més emocionant que m'ha passat en els darrers mesos. Voldria haver escrit alguna coseta sobre les impressions que em causà la ciutat però vos remitisc a la idea general del post: mandra.

Estic instal·lat en la inacció i l'anhedonia i no sé per què. Però la setmana que ve quan torne a la rutina, m'haurà passat tot. L'últim llibre que m'he llegit és la Mel i la Fel de Carme Miquel i vaig trobar una frase que deia molt una veïna meua que va morir ara fa sis anys i que em serveix bé a concloure qualsevol cosa: no res i avant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

2018

UN B2