LA NIT DE SANT JOAN
La vida moderna. La Nit de Sant Joan baixem a la platja a vore la Foguera, res comparable amb eixes fogueres que planten en Alacant. És una foguera més tradicional, de branques, l'enramada de murta i mobles vells, com s'ha fet tota la vida, si no fóra perquè no té tirada entre la societat local i pareix un costum implantat de fa poc per a omplir el calendari d'esdeveniments turístics.
Una tanca separa la gent del foc, per seguretat. Abans les festes eren participatives, ara són sols un espectacle. Per això no es pot jutjar lleugerament que ara el paisatge festiu es poble de desenes de braços en alt amb el mòbil gravant vídeos que al sendemà ningú recordarà. És l'únic element de participació que hi queda.
La policia aparta la concurrència però encara trobem una bona posició, darrere d'una família de russos. Els seus noms no importen però si haguérem de batejar-los, a ell li diuen Raskólnikov i a ella Sònia. I als fills? No ho sé, posem que es diuen Olga, Tatiana, Maria i Anastasia. Els seus noms no són importants per a la història. Es dediquen a llançar bombetes entre la gentada mentre la xicalla s'aferra a les tanques de la diputació.
Falten deu minuts per a les 12. A la nostra esquena, una orquestra canta cançons coentes que animen el guiram. La multitud ha anat fent-se més gran al voltant de la foguera i llavors apareix un comboi de dones majors que es fan lloc a colzades fins a situar-se en primera fila, per davant de la família russa que se les mira disgustada. Raskólnikov els llança bombetes però no s'immuten. En el vagó de cua del comboi va una xica jove que du damunt una caixa de papers. Són els apunts de Dret de la carrera, anuncia, i vol llançar-los a la foguera però les tanques li barren el pas i es queda despagada. Llavors el comboi de dones intenta cridar l'atenció dels municipals que van aquí i allà fent els últims preparatius.
Falten cinc minuts per a les dotze. Al nostre costat, un matrimoni major comenta la jugada. En un gir sorprenent dels esdeveniments, Sònia sap parlar el castellà i li inquireix a la xica que per a què tanta insistència a passar. La xica li explica que aquí és tradició cremar els apunts de la carrera perquè du sort [invent] i la russa de sobte també vol participar de la fantasia. Li demana un paper per a escriure i uns altres fulls per a les filles i l'home. Com a xiquets de bolquers, escriuen comboiats desitjos en els papers que mai no es compliran perquè l'evidència científica d'això és 0. Ara passar a la foguera ha esdevingut un afer internacional i els russos s'uneixen a la cridòria del comboi de dones majors.
Toquen les dotze, la música cessa però allò no fa pinta de començar. La gent es despaciència. La parella major es lamenta que quina poca vergonya, que al seu poble la foguera la cremen a les dotze en punt de la nit, no a les dotze i tres minuts, que així no es compleixen els desitjos. Ningú els fa callar.
Per fi fa acte de presència una regidora de l'ajuntament. Camina amb mandra, com si no l'esperaren a ella per a començar el foc. Però davant de tot toca la foto amb la regina de les festes. Per a alguns això del govern transparent consistir a realitzar un reportatge fotogràfic de cada acte a què s'acudeix. La gent xiula. Sobre la foguera, una altra família observa l'espectacle des del seu balcó mentre menja pipes. Ja són quasi les dotze i cinc.
I què fan mentrestant la família russa i la xica universitària? Després de cridar i cridar infructuosament, finalment Sònia decideix sacrificar la vida de la seua filla més jove i l'envia amb tot el grapat de papers a què bote la tanca i reballe de braç els papers a la foguera. La xiqueta obeeix i in extremis hi aterren els papers. Per fi li boten foc. La foguera crema en un silenci contingut, sense masclets ni sense música. El matrimoni major se'n va indignat, allò no és una foguera ni és res. Després se'n va el comboi de senyores majors amb la xica universitària darrere i la satisfacció d'haver acomplit una missió. Els segueixen la família russa, que se sent un poc més com Hemingway participant d'absurdes tradicions del sud. Finalment ens n'anem nosaltres i allà encara queda la foguera solitària cremant-se a poc a poc. L'orquestra reprèn la música i els pocs espectadors que hi quedaven, es giren.
La vida moderna és eixe espai buit que hi ha entre un món vell que es resisteix a morir i un món nou que naix.
Una tanca separa la gent del foc, per seguretat. Abans les festes eren participatives, ara són sols un espectacle. Per això no es pot jutjar lleugerament que ara el paisatge festiu es poble de desenes de braços en alt amb el mòbil gravant vídeos que al sendemà ningú recordarà. És l'únic element de participació que hi queda.
La policia aparta la concurrència però encara trobem una bona posició, darrere d'una família de russos. Els seus noms no importen però si haguérem de batejar-los, a ell li diuen Raskólnikov i a ella Sònia. I als fills? No ho sé, posem que es diuen Olga, Tatiana, Maria i Anastasia. Els seus noms no són importants per a la història. Es dediquen a llançar bombetes entre la gentada mentre la xicalla s'aferra a les tanques de la diputació.
Falten deu minuts per a les 12. A la nostra esquena, una orquestra canta cançons coentes que animen el guiram. La multitud ha anat fent-se més gran al voltant de la foguera i llavors apareix un comboi de dones majors que es fan lloc a colzades fins a situar-se en primera fila, per davant de la família russa que se les mira disgustada. Raskólnikov els llança bombetes però no s'immuten. En el vagó de cua del comboi va una xica jove que du damunt una caixa de papers. Són els apunts de Dret de la carrera, anuncia, i vol llançar-los a la foguera però les tanques li barren el pas i es queda despagada. Llavors el comboi de dones intenta cridar l'atenció dels municipals que van aquí i allà fent els últims preparatius.
Falten cinc minuts per a les dotze. Al nostre costat, un matrimoni major comenta la jugada. En un gir sorprenent dels esdeveniments, Sònia sap parlar el castellà i li inquireix a la xica que per a què tanta insistència a passar. La xica li explica que aquí és tradició cremar els apunts de la carrera perquè du sort [invent] i la russa de sobte també vol participar de la fantasia. Li demana un paper per a escriure i uns altres fulls per a les filles i l'home. Com a xiquets de bolquers, escriuen comboiats desitjos en els papers que mai no es compliran perquè l'evidència científica d'això és 0. Ara passar a la foguera ha esdevingut un afer internacional i els russos s'uneixen a la cridòria del comboi de dones majors.
Toquen les dotze, la música cessa però allò no fa pinta de començar. La gent es despaciència. La parella major es lamenta que quina poca vergonya, que al seu poble la foguera la cremen a les dotze en punt de la nit, no a les dotze i tres minuts, que així no es compleixen els desitjos. Ningú els fa callar.
Per fi fa acte de presència una regidora de l'ajuntament. Camina amb mandra, com si no l'esperaren a ella per a començar el foc. Però davant de tot toca la foto amb la regina de les festes. Per a alguns això del govern transparent consistir a realitzar un reportatge fotogràfic de cada acte a què s'acudeix. La gent xiula. Sobre la foguera, una altra família observa l'espectacle des del seu balcó mentre menja pipes. Ja són quasi les dotze i cinc.
I què fan mentrestant la família russa i la xica universitària? Després de cridar i cridar infructuosament, finalment Sònia decideix sacrificar la vida de la seua filla més jove i l'envia amb tot el grapat de papers a què bote la tanca i reballe de braç els papers a la foguera. La xiqueta obeeix i in extremis hi aterren els papers. Per fi li boten foc. La foguera crema en un silenci contingut, sense masclets ni sense música. El matrimoni major se'n va indignat, allò no és una foguera ni és res. Després se'n va el comboi de senyores majors amb la xica universitària darrere i la satisfacció d'haver acomplit una missió. Els segueixen la família russa, que se sent un poc més com Hemingway participant d'absurdes tradicions del sud. Finalment ens n'anem nosaltres i allà encara queda la foguera solitària cremant-se a poc a poc. L'orquestra reprèn la música i els pocs espectadors que hi quedaven, es giren.
La vida moderna és eixe espai buit que hi ha entre un món vell que es resisteix a morir i un món nou que naix.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada