AMSTERDAM

Amsterdam és injustament anomenada la Venècia del Nord, com tantes altres ciutats d’aquelles contrades (Hamburg, Lübeck, Sant Petersburg, Anvers...), un epítet cansat que repeteixen la premsa i els fullets turístics.  L’únic que comparteix amb la Sereníssima és que tota la ciutat està solcada per canals d’aigua que són o foren els nervis de la ciutat. Bé, això i la vocació comercial d’ambdues. Però mentre que Venècia fou senyora de la Mediterrània Oriental fins que l’ascens dels otomans la va obligar a girar-se cap a terra endins, el domini d’Amsterdam arribà més lluny, a les Antilles, a Surinam, a Indonèsia, encara al Japó. Els holandesos foren els únics occidentals a qui el govern dels shogun permeté tindre relacions comercials, en la badia de Nagasaki en concret.

La història d’Amsterdam és el relat d’una lluita contra l’element aquàtic. Al contrari que altres capitals europees,  Amsterdam no gaudeix del privilegi de poder comptar amb una data fundacional a partir de la qual bastir tota la seua identitat. Amsterdam simplement ja estava allà la primera vegada que apareix esmentada, en un document medieval del segle XIII. En el dit document, el comte Florentí V d’Holanda absolia de pagar el pontatge als pobladors de l’Amstel Dam, és a dir del dic del riu Amstel, dic que permetia unir unes quantes terres pantanoses i illots la vora del riu Amstel. Encara que això no ha impedit que per a molts amsterdamesos eixa siga la seua data fundacional, el 27 d’octubre de 1275. Marco Polo havia arribat a la Xina i a penes un any després moria el rei Jaume I de València.

Un bon lloc per a començar la visita a la ciutat és el Rijksmuseum. El museu d’art va nàixer el 1800, uns anys després de la fundació del Louvre i uns anys abans de la del Prado. Per aquells temps els il·lustrats havien plantejat la necessitat d’acostar l’art al poble i no mantenir-lo tancat en palaus i fou la Revolució qui posà en pràctica aquesta idea. El 1795 la Revolució havia arribat als Països Baixos i l’estatúder va haver de fugir, de manera que s’establí una república sota la protecció francesa. El 1800 el govern decidí fundar el museu a la Haia amb els fons de la família que havia governat. El 1806 Napoleó envaí la República i posà en el tron al seu germà Lluís Napoleó (pare del futur emperador francés) qui va decidir traslladar el museu a Amsterdam.

A finals del segle XIX es decideix ubicar-lo en un edifici nou, construït a la moda historicista, és a dir barrejant diferents elements artístics del passat, en aquest cas, gòtics i renaixentistes. Del disseny se n’encarregà l’arquitecte Pierre Cuypers, autor també de l’Estació Central. La magnitud del projecte evidencià que Amsterdam necessitava terreny per a eixamplar-se i que entre els estrets canals no tindria cabuda. Així que es decidí dessecar una marjal al sud de la ciutat que d’aleshores ençà  es coneix com a Museumplein o plaça dels Museus. Aquesta plana de la cultura es convertí en l’entrada de la ciutat, tota una declaració d’intencions. De fet, el mateix Rijksmuseum fou concebut com una porta, és a dir que el cos central està format per tres arcs que connecten amb la ciutat i pels quals pot passar la gent, bé a peu, bé en bici o tramvia. En les ales laterals es situen les sales d’exposicions.

La joia de la Corona d’aquest museu és la pintura holandesa del Segle d’Or, amb les obres més destacades de Rembrandt, Vermeer i Franz Hals, els tres pintors nòrdics més destacats del segle XVII (amb el permís de Rubens). De Hals podem veure l’Alegre bevedor o la Companyia Cívica. De Vermeer, el retratista de l’atmosfera asfixiant de la llar tenim la Lletera, la Dona llegint una carta, la Carta o el Carreró. Finalment de Rembrandt hi destaquen els Síndics dels Drapers, la Núvia Jueva però sobretot la Ronda de Nit. La Ronda és l’obra més preuada del museu, en què durant molts anys s’havia pensat que representava una patrulla urbana fent la ronda de nit. Res més allunyat de la realitat, en l’obra Rembrandt va representar una companyia cívica dins d’una habitació però el pas del temps i la humitat havien enfosquit tant el quadre, que els historiadors de l’art del segle XIX van pensar que era una escena nocturna i li donaren eixe nom amb què es coneix. En definitiva, el Rijksmuseum és una finestra que ens permet abocar-nos a l’atmosfera privada de la burgesia comercial del segle XVII, sense menysprear la resta del fons, com la quantitat d’art asiàtic fruit de segles de comerç amb l’Orient.