LLIBRES DE 2018

1. Vaig acabar 2017 i vaig començar l'any amb el Cantar de Mío Cid (segle XIII), cantar de gesta que conta les aventures de Rodrigo Díaz, des del seu desterrament pel rei de Castella fins a les noces de les seues filles i com els seus esposos les ultratjaren i ell les pogué venjar, passant per la conquesta de Balansiya. És un testimoni interessant de la literatura medieval, prou realista i detallista sobre la geografia d'alguns passatges.

2. El conde Lucanor és una arreplega de contes del segle XIV escrit per Joan Manuel de Castella i senyor de Villena en què repeteix la mateixa estructura, el comte té un problema i consulta al seu conseller Patronio que li respon sempre amb una faula. L'autor no fou original, la majoria de contes beuen de fonts antigues gregues, àrabs o hindús i els podem trobar a les Faules d'Isop o a les Mil i una Nits.

3. L'historiador de l'art austríac, Ernst Gomrbich (1909-2001) va escriure als anys 30 la Breu història del món (Eine kurze Weltgeschichte für junge Leser) com un resum curt i simple de la història occidental però anà més enllà i elaborà un relat prou entretingut de llegir.

4. La Tercera Guerra Carlina és l'escenari escollit per Pío Baroja (1872-1956) per a relatar de les vivències de Zalacaín el aventurero  (1908) en un País Basc marc per l'enèsim enfrontament bèl·lic entre els partidaris del pretendent Carles i els liberals. En l'obra Baroja mostra una actitud prou cínica sobre els ideals de les persones, que escullen bàndol més pels avatars de la vida que per conviccions fermes.

5. En Emili, o de l'educació (Émile ou de l'éducation, 1762) el filòsof ginebrí Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) va reflexionar sobre la formació de les persones prenent com a exemple a l'hipotètic Emili, des del seu naixement fins als vint anys repassa tots els estadis pels quals ha de passar el procés educatiu. Prou interessant per a conéixer l'educació des d'una perspectiva il·lustrada.

6. Des de la primera pàgina coneixerem la mort de Santiago Nassar però això no és el més important, la proposta de Gabriel García Márquez (1927-2014) en Crònica d'una mort anunciada (Crónica de una muerte anunciada, 1981) és conéixer per què es produeix la mort a través de les últimes hores de vida del protagonista. García Márquez tenia una manera de narrar que t'immergeix en la història des del principi i en aquesta novel·la en concret m'ha permés conéixer sobre les comunitats de siris i libanesos emigrats a Amèrica a principis del segle XX.

7. El 1875 va veure la llum El crim del pare Amaro (O crime do padre Amaro: cenas da vida devota) una de les obres mestres de la literatura realista portuguesa escrita per Eça de Queirós (1845-1900) i una crítica furibunda a la influència dels eclesiàstics sobre la vida de les persones. La petita població de Leiria és testimoni dels amors prohibits entre el cínic sacerdot Amaro i la ingènua Amélia, una jove devota. Quin és el crim de què parla el títol? Per a saber-ho, haureu de llegir-lo.

8. Així parlà Zaratustra (Also sprach Zarathustra. Ein Buch für Alle und Keinen, 1885) però jo no em vaig enterar de molt. Considerada la seua obra mestra, Friedrich Nietzsche es dedica a divagar sobre temes diversos a un nivell que, com a lector, m'obliga a convertir-me en Yolanda Mérida en Amor Real i dir ben fort: ¿Qué dise usted? En resum, no em va agradar.

9. España, sueño y verdad gira al voltant de les reflexions que fa la filòsofa andalusa María Zambrano (1904-1991) des de l'exili en França sobre Espanya, els seus mites, les seues tradicions i intentant donar resposta al problema d'Espanya, és a dir, com s'havia arribat a la guerra civil.

10. De nou el títol ens esquinça el final, des del principi coneixem de la Mort d'Ivan Illitx (Смерть Ивана Ильича1886), un buròcrata de Moscou que gaudeix d'una vida acomodada amb la típica família de la petita burgesia. Lev Tolstoi (1828-1910) escriu des d'una mirada existencialista, la mort del protagonista i l'egoisme de la seua família, que troba més un destorb la mort del patriarca perquè interromp la seua vida social.

Pel mateix preu el llibre incloïa un conte sobre el Pare Sergi (Отец Сергий1890) un príncep rus que decideix abandonar la seua vida de luxe cortesà, després d'un desengany amorós, i fer-se monjo ermità. Tota la història gira al voltant d'un viatge espiritual i sobre la sinceritat de l'esperit religiós.

11. Mare Nostrum (1923) és el particular homenatge de Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928) a la nostra pàtria mediterrània. Des de l'església de Sant Joan de l'Hospital de València, passant pels cingles de la Marina o el port de Barcelona fins a arribar a les platges de Salònica, els carrers de Marsella o les runes de Nàpols, ens passeja per una mar que ja no és la mar dels trirrems romans i els llaüts, que és una mar de submarins i bucs de guerra. És una novel·la doble, una història d'espies ambientada en la Primera Guerra Mundial i una versió contemporània del drama d'Ulisses, la seua esposa Penélope i el seu fill Telémac.

12. Paul Garelli (1924-2006) fou un historiador francés especialitzat en la història dels assiris, un dels pobles mesopotàmics. El 1969 va escriure per a l'editorial Nouvelle Clio el Pròxim Orient assiàtic: des dels origens fins a les invasions dels Pobles de la Mar (Le Proche-Orient asiatique, des origines aux invasions des Peuples de la Mer), una exhaustiva història de Mesopotàmia des del sorgiment de la cultura sumèria fins al segle XV aC, tal vegada massa exhaustiva, més com una exposició de troballes arqueològiques que un relat històric oferint explicacions, per això no em va acabar de fer.

13. Jules Verne  (1828-1905) és un dels pares de la ciència-ficció però no sempre escrivia sobre artefactes no imaginats ni sobre espais impossibles. De vegades també podia escriure sobre un Capità de quinze anys (Un capitain de quinze ans), un menor que es veu obligat per les circumstàncies a liderar una expedició per una terra inhòspita. Després de patir un naufragi, els membres de la tribulació acaben arribant a Sud-amèrica, o això pensen ells perquè al final resulta que han sigut enganyats. L'obra es va publicar l'any 1878, vint anys abans que Conrad escriguera el seu Cor de les tenebres i 50 del Viatge a la fi de la Nit de Céline i estes tres novel·les comparteixen una denuncia a la tracta d'esclaus a l'Àfrica i el tracte inhumà que els europeus donaven als indígenes de l'Àfrica. Encara que aquí Verne no pot llevar-se de damunt la condescendència a l'hora de tractar els africans i la dualitat civilització i barbàrie en què, sorpresa, els africans són els bàrbars i els occidentals els civilitzats.

14. I parlant de Joseph Conrad (1857-1923), l'escriptor polonés nacionalitzat britànic va donar a llum al seu Agent Secret (The Secret Agent) l'any 1907. En els carrers de finals del segle XIX el somni victorià es barrejava amb les ombres de les lluites socials. Ocorre un atemptat en l'observatori de Greenwich i la policia pareix més interessada a encolomar l'acte als anarquistes que a aclarir l'esdeveniment mentre que una ambaixada estrangera vol sembrar el caos en Anglaterra. Una reflexió sobre els draps bruts de la política i les falses banderes.

15. Manuel Vázquez Montalban (1939-2008) fou un escriptor català conegut pel seu detectiu Pepe Carvalho però també escrigué altres coses. En l'Escriva Assegut (el Escriba Sentado, 1997) reflexiona sobre l'art d'escriure, sobre la literatura i sobre els seus representants més destacats. Gràcies a aquesta obra vaig conéixer l'escriptor afro-americà Chester Himes (1909-1984) que va denunciar el racisme de la societat nord-americana i que està soterrat al cementeri de Benissa perquè va morir a Teulada.

16. Els carrers assetjats pel còlera d'una ciutat decadent són l'escenari escollit per Thomas Mann (1875-1955) per a descriure la Mort a Venècia (Der Tod in Venedig, 1912) del famós escriptor Gustav von Aschenbach que dies abans del seu decés s'enamora d'un jove polonés. Els drames d'una Europa adormida i vella que desconeixia com estava de pròxima a  despertar.

17. I en el mateix llibre venia la història de Mario i el Màgic (Mario und der Zauberer, 1929) una història breu que ens narra al principi l'arribada d'una família alemanya a un poblet italià per a passar les vacances i després, l'espectacle d'un màgic groller i autoritari que busca humiliar els seus espectadors. La burla inconscient de l'actitud dels turistes és deliciosa mentre que de l'actuació del màgic, massa se'n parla de la caricatura de Mussolini i com enganya el poble italià, comparança que l'autor sempre va negar.

18. La Cançó de l'Espasa (Sword Song, 2007) és el quart llibre de la série sobre Saxons, víkings i normands de l'escriptor anglés (1944). És una novel·la històrica que parla de les lluites entre els saxons, els bretons i els víkings pel control d'Anglaterra al segle IX amb el saxó però criat entre víkings Uthred de Bebbanburg (l'autor es creu el seu successor). Dins de les novel·les històriques de best-seller és prou potable i gens pesat de llegir, els personatges no pequen del maniqueisme d'altres autors com Noah Gordon o Posteguillo i l'autor es dosifica a l'hora de mostrar tot allò què s'ha documentat.

19. La Senyora Dalloway (Mistress Dalloway, 1925) organitza una festa en el Londres postbèl·lic i eixa és l'excusa de Virgínia Woolf (1882-1941) per a contar-nos la vida de les famílies i sobre tot, de les dones benestants britàniques de després de la Primera Guerra Mundial quan encara vivien en el zenit de la seua fantasia imperial. La novel·la transcorre en un únic dia i l'escriptora juga amb el temps botant cap avant i cap arrere fet que tot plegat fa que coste un poc seguir l'argument entre tanta xerramenca banal dels ambients burgesos.

20. William Boot és un noble de baixos recursos que du una existència tranquil·la en el camp anglés fins que per una confusió, és enviat com a reporter especial a una guerra civil que ha esclatat en l'estat africà d'Ixmaelia. La seua missió és dur una Notícia Bomba! (Scoop, 1938) i el que trobarà allà és una colla de reporters vividors a la caça d'una exclusiva. Evelyn Waugh (1903-1966) va escriure aquesta paròdia del periodisme de guerra des de la seua experiència prèvia com a corresponsal del Daily Mail durant la guerra d'Abissínia (hui Etiòpia), també es va veure influït per la guerra civil espanyola que tenia lloc quan va publicar el llibre.

21. La mel i la fel (2005) són les dos cares de la vida, com les dos vessants del Montgó on es desenvolupa aquesta història de Carme Miquel (1945). La vida de dos generacions contades per separat, una família burgesa d'una població que podria ser Dénia i una família de llauradors d'una altra població veïna que podria ser Gata o Jesús Pobre (els noms dels pobles en què transcorre la història apareixen vetlats amb altres noms) que acabaran trobant-se; i mentrestant coneixerem tota una plètora de personatges habituals de la Marina de principis del segle XX, des dels senyorets fins als marginats, tot contat des d'una perspectiva femenina i adobat amb el realisme màgic.

22. Los Topos (1977foren tots aquells que, acabada la Guerra Civil, hagueren d'amagar-se per a no patir la repressió del franquisme. Ocults en pallisses, sostres falsos o corrals, alguns d'ells no s'atreviren a eixir fins que va morir el dictador. Un treball d'història oral molt interessant realitzat pels periodistes Jesús Torbado i Manuel Leguineche. En el llibre s'aborda les vides d'aquests presoners, de per què s'amagaren, quin paper jugaren les seues famílies en amagar-los o què feren per a passar el temps. A alguns d'ells acabaren eixint per no poder suportar més la pressió, d'altres no pogueren ni acudir als soterrars o als matrimonis de famílies i amics.

23. Berlin Alexanderplatz és un barri obrer de la capital alemanya, d'una ciutat en què la violència està a l'ordre del dia. Alfred Döblin (1878-1957) va escriure aquesta obra moderna:  un collage narratiu en què els monòlegs, els informes policials, les notícies de premsa o les cançons s'intercalen  amb la narració clàssica i la ciutat contemporània esdevé un personatge més. Sovint s'ha qualificat de la Manhattan Transfer europea però no tenen gaires punts en comú més enllà de la novetat narrativa, aquí seguirem les desventures d'un únic personatge, Franz Biberkopf des de l'eixida de la presó d'aquest antiheroi violent que no té cap altra perspectiva de futur que la de trobar maneres fàcils de fer diners.

24. En Crítica de la violència (Zur Kritik der Gewalt, 1921) el filòsof alemany d'origen jueu, Walter Benjamin (1892-1940)  al·lega contra l'ús de la violència i reflexiona sobre el seu origen i sobre si és més legítima en provindre del dret i la llei que en no fer-ho, és a dir, si hi ha una violència legítima i legal i entre diferents conclusions, subratlla que la violència s'empara en la llei per a ser el mitjà de repressió que empra l'Estat front a l'oposició. No en va, Benjamin morí en Portbou fugint de la França ocupada pel feixisme nazi.

25. Les falsificacions de la història (Falsificaciones de la historia, 1991) és un treball de l'historiador Julio Caro Baroja (1904-1995) sobre les falsificacions de documents, la invenció i la construcció de relats històrics basats en llegendes i imaginacions dels escriptors, des de la clàssica Donació de Constantí a les històries de cronistes com el pare Beuter i la seua Primera part de la Història de València en què barreja el mite amb la realitat. I a banda de la denúncia o exposició de la falsetat també s'acompanya d'una reflexió sobre la naturalesa d'estes falses veritats. Un assaig interessant per a descobrir obres poc conegudes.

26. També hi ha espai per a les relectures com L'ombra del vent (La sombra del viento, 2001), em falta llegir un llibre per a acabar la trilogia però ja no me'n recordava ben bé del seu argument. Carlos Ruiz Zafón (1964) ens presenta el típic best-seller: molt de melodrama, personatges maniqueus, detectius amateurs i tot en el context de la Barcelona turbulenta dels anys 30 i la fosca dels 40, en què la brutalitat de les forces repressores de l'Estat actuava amb total impunitat i la burgesia es resistia a despertar del somni de la Belle Époque. Tanmateix els personatges es mouen per un escenari que no els influeix, més per evitar banyar-se en la denúncia social que per falta d'informacions sobre el període. Però bé, no tot pot ser literatura cimera, la literatura també pot ser distracció lleugera tot i que es troba a faltar context històric.

27. El bosc de la nit (Nightwood, 1936) fa honor al seu títol perquè l'escriptora nord-americana Djuna Barnes (1892-1982) ens embolica en una història ambigua i molt fosca, poblada de dobles sentits que fan la sensació de fer perdre'ns en la seua lectura. És una novel·la experimental, un gènere explotat en les primeres dècades del segle XX, recordem obres com Manhattan Transfer, Berlin Alexander Platz o Ulisses i en concret experimenta a partir de la novel·la negra i aprofundint en les relacions de caràcter homosexual, sobretot lèsbic, un punt de vista molt trencador per a l'època en què fou escrita. Tanmateix aquesta ambigüitat afavoreix que, mesos després, no recorde molt del seu argument.

28. Merlí i família (Merlin e familia, 1955) de l'escriptor gallec Álvaro Cunqueiro (1911-1981), no és una novel·la sobre filosofia, és una série de relats de tall realista i màgic ambientats en la Galícia rural, habitada per personatges fabulosos, entre ells el màgic Merlí del Cicle Artúric. Totes les històries són narrades per Felipe de Amancia, antic patge del màgic que recorda així en retrospectiva, els seus anys de lleial servei.

29. En un món tan masculí com la literatura, farcit de femmes fatales que utilitzen els seus encants per a progressar en la societat, és d'agrair veure el reflex contrari, la història d'un exmilitar sense un duro que se n'aprofita dels seus dons per a ascendir dins d'una societat burgesa, eixa és la història de Georges du Roy, més conegut com a Bel Ami (Bel-ami, 1885). El seu autor, Guy de Maupassant (1850-1893) és un dels més escriptors més destacats del realisme francés. Maupassant ens deixa al descobert, en un relat descarnat, la hipocresia que imperava en la societat burgesa d'aparences i els diners com a guies morals de tots.

30. Pedra i calç, una història sobre els artesans de la pedra (2018) és un llibre coordinat pel col·lectiu Pedra i calç en què es parla de diferents aspectes relacionats amb el treball de la pedra a la Vall d'Albaida, no sòls en termes econòmics sinó també etnogràfics i sociològics.

31. París, principis del segle XIX, mare i filla són assassinades en el seu apartament i ningú sap qui ha sigut l'autor, llavors un detectiu aficionat, Dupin pren la iniciativa per a aclarir el fet que hi ha darrere de Els Crims del carrer Morgue (The Murders in the rue Morgue, 1941). Edgar Allan Poe (1809-1849) un dels mestres de la novel·la gòtica ens ofereix aquí un dels relats pioners del gènere de detectius i en el qual també involucra al lector per +què aclarisca qui hi ha darrere de la mort de Madame l'Espanaye i la seua filla.

32. Els banys d'Alger (Los baños de Argel, 1615) és una comèdia de Miguel de Cervantes (1547-1616), escrita poc abans de morir, en què es descriuen les vides dels captius cristians en terres de Barberia, basades en les seues pròpies vivències de quan estigué captiu en Alger. Ens mostra un món ric molt allunyat d'allò en què podríem pensar quan imaginem un captiveri. Els banys d'Alger, on romanien els captius, eren una xicoteta ciutat on es trobaven gents arribades de qualsevol racó de la Mediterrània en espera de ser rescatats i com succeïx quan la gent es veu obligada a conviure en espais reduïts, que tot es magnifica, les relacions entre els captius tampoc eren senzilles

33. Mentre en els Estats Units dels anys 50 els carrers bullien amb el moviment pels drets civils, Ken Kesey (1935-2001) va escriure una novel·la per a denunciar l'autoritarisme i el control social i a l'hora, la medicina psiquiàtrica contemporània, fruit d'això ens va donar Un va volar sobre el niu del cucut (One flew over the cuckoo's nest, 1962). A través de la mirada de Cap Bromden, un indi intern, veurem com l'arribada d'un nou pacient, McMurphy, revoluciona una institució mental dirigida dictatorialment per la infermera Ratched. És d'aquestes novel·les que ja formen de la cultura popular americana, de fet coneixia el final i alguns dels seus moments destacats per les referències que apareixen als Simpson.

34. L'Estrany (l'Étranger, 1942) és Mersault, una persona incapaç d'expressar els seus sentiments i que viu arrossegant-se per la vida sense sentir, com si fóra un espectador de la seua pròpia existència. En aquesta novel·la curta d' Albert Camus (1913-1960) trobem bona part de l'angoixa existencialista que va marcar la seua obra.

35. Cinc porquets (Five little pigs, 1942)  és una novel·la de l'escriptora Agatha Christie (1890-1976) en què el detectiu Hèrcules Poirot ha de resoldre un assassinat comés 16 anys abans i per a poder fer-ho només compta amb el testimoni dels cinc sospitosos, cinc punts de vista diferents per a aclarir el misteri.

36. L'Aleph (El Aleph, 1949) és un conjunt de contes i narracions breus escrites per Jorge Luis Borges (1899-1986).

37. Una història dels Estats Units (A history of the United States, 1997) és una breu exposició de l'esdevenir històric de l'estat nord-americà des del segle XVIII fins a la legislatura d'Obama, obra del professor d'història Philip Jenkins (1952); el llibre és de l'any 1997 però les noves edicions van incorporant els últims anys. Funciona més com a manual d'història que com a assaig reflexiu sobre la construcció dels Estats Units i les seues accions globals.

38. El gran rei (The high king, 1968) és l'última part de la série de les Cròniques de Prydain de l'escriptor nord-americà Lloyd Alexander (1924-2007). Prydain s'inspira en els mites i en la geografia de Gal·les i al mateix temps se'n riu de l'alta fantasia però sense caure en la paròdia borda. A més, el més interessant de l'últim llibre de la saga és que intenta donar una explicació a la maduresa de l'Edat Mitjana, com passà de ser un món poblat de monstres i éssers fantàstics a ser un territori mundà.

39. Que hi ha temes sobre els quals no es pot parlar, ho va saber ben bé Nikos Kazantzakis (1883-1957). L'escriptor cretenc fou excomunicat per l'església ortodoxa per haver escrit  L'última temptació de Crist (Ο τελευταίος πειρασμός, 1953). El seu pecat? Una versió personal i revisada del Nou Testament en què Jesucrist apareix com una persona humana que es nega a dur a terme la seua missió de salvar a la humanitat i es debat entre seguir els seus designis o dur una vida normal al costat de la seua família i estimada Maria de Magdala. El tema principal gira al voltant del destí inexorable i sobre els esforços vans que hom dedique a tractar de canviar-lo.

40. El clan de l'ós de les cavernes (The clan of the Cave Bear, 1980) és el primer llibre de la saga Els fills de la Terra de l'escriptora Jean Marie Auel (1936) ambientada en el Paleolític i retractant la coexistència entre neandertals i cromanyons. Partint de la base que en gairebé 40 anys els estudis sobre els neandertals han avançat prou i el que apareix en la novel·la cal prendre-ho com a ficció, no deixa de ser la típica novel·la històrica entretinguda amb antagonistes roïns sense cap motiu i protagonistes als quals els passa de tot i que igual canten, que ballen, que munten el circ.

41. Els rius profunds (Los ríos profundos, 1958) de l'escriptor peruà José María Arguedas (1911-1969) conta el viatge d'Ernesto amb son pare per les terres del centre del Perú buscant un treball. En un moment determinat Erensto acaba intern en un col·legi de frares d'Abancay on el protagonista coneix una cara més dura de la vida. Ernesto és fill d'un crioll i d'una indígena, està entre dos mons i això serveix a l'autor per a abordar la qüestió dels indígenes des d'un punt de vista més proper, dins d'un corrent literari indigenista que es va desenvolupar a Amèrica Llatina a mitjans del segle passat.

42. Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) reflexiona en  La llengua dels valencians, (1967) sobre el caràcter genuí del valencià dins del continu català i sobre el seu esdevenir passat.

43. En Cinc hores amb Mario (Cinco horas con Mario, 1966) Miguel Delibes (1920-2010) plasma per escrit el laberint d'idees inconnexes i reiteratives que tots portem al cap i així ens presenta el monòleg de Carmen Sotillo mentre vetla el cos del seu home mort. A través d'estos pensaments podem fer-nos una idea esbiaixada del caràcter de Mario des del punt de vista de la seua dona. Té un concepte original i interessant, la protagonista repeteix les mateixes idees una i una altra vegada, sempre les mateixes frases, els mateixos pensaments fins que nosaltres, com a lectors, acabem amb el cap com un bombo. Pobre Mario i que bé fa de morir-se.

44. Els valencians, des de quan són valencians? (2016) es demana l'historiador Vicent Baydal (1979) en aquest assaig. Una manera ràpida d'introduir-se en el món de les identitats abans del nacionalisme i de revisar la Baixa Edat Mitjana al Pais Valencià.

45. El caníbal (2007) és la història d'un nini que esdevé cuiner professional, contada per Isabel-Clara Simó (1943). Comença sent la típica novel·leta que et fa comprar el professor de valencià i a mitja història fa un gir cap a la novel·la fosca, per altra banda una situació prou comuna en algunes de les històries de l'alcoiana. Llàstima que el títol estripe el final.

46. Què és la propietat? (Qu'est-ce que la propieté? ou Recherche sur le principe du Droit et du Government, 1840) diu Proudhon (1809-1865) mentre clava en la meua pupil·la la seua pupil·la blava. Un furt, un impossible, assevera l'anarquista francés en aquest assaig sobre el concepte de propietat, ideal per a una vesprada de platja.

47. Egipte, anys 60, els britànics per fi han abandonat la colònia i Alexandria no és més que una ombra del seu passat on encara queden alguns europeus que s'aferren a eixe mirall. Europeus com la grega Mariana que per a sobreviure ha obert una pensió, Miramar (ميرامار, 1967) on es reuneixen residents de tota condició, un egipci europeïtzat, un nacionalista egipci, un ric vingut a menys i un membre dels Germans Musulmans, representants tots del pols de l'Egipte del moment. La pensió es revoluciona quan hi arriba Zohra, una jove de províncies que fuig d'un matrimoni pactat. Des de la finestreta de la pensió Miramar, l'egipci Naguib Mahfuz (1911-2006) ens fa una radiografia de l'Egipte que deixà la revolució. Per cert, l'únic autor en llengua àrab que ha rebut fins al moment el guardó de Premi Nobel de Literatura, eixos premis tan universals.

48. Jane Eyre (1847no és la típica novel·la insulsa de l'Anglaterra victoriana, és la NOVEL·LA. És que si Charlotte Brontë (1816-1855) haguera viscut en el segle XX, haguera estat escrivint telenovel·les i vivint de royalties gràcies a Televisa. Ho té tot: xiquetes pobres condemnades a la pobresa i a l'orfenat per la maldat d'una tia-madrastra; familiars que no saben que són familiars per intrigues diverses; amors prohibits; una senyora empresonada en les golfes d'una casa; personatges que entren cap al final de la trama per a desestancar-la; morts tràgiques. Podríem traure un a un tots els ingredients de la típica telenovel·la que fan a les vesprades, això sí sempre amb la flema britànica per davant .

49. En El regne de Nàpols a l'època d'Alfons el Magnànim (The kingdom of Naples under Alfonso the Magnanimous: the making of a modern state, 1976) l'historiador anglés Alan Ryder exposa el desenvolupament del regnat d'Alfons el Magnànim en Nàpols i com intentà construir un estat modern trencant així amb la concepció medieval de l'estat. Un treball basat en fonts documentals i bibliogràfiques que pot resultar carregós si s'encara com una lectura d'oci.

50. La lletra escarlata (The Scarlet letter, 1850) era allò que estaven obligades a brodar-se damunt del vestit les dones que eren acusades d'adulteri en l'Amèrica colonial britànica. El novel·lista nord-americà Nathaniel Hawthorne (1804-1864) va voler denunciar el fanatisme religiós que s'alimenta dels elements més indefensos de la societat, no en va ell va nàixer a la ciutat de Salem, famosa per la crema de bruixes. L'espòs de Hester Prynne desapareix un dia en la mar i ella es queda embarassada d'un altre home, pensant-se vídua. Ràpidament és acusada d'adulteri i obligada a cosir-se sobre el vestit una A (d'adúltera) de color vermell en el seu vestit. Ni l'amant de Hester ni l'espòs l'ajudaran a dur la humiliació pública.

51. Les ciutats invisibles (Le città invisibili, 1972) són un roser de ciutats fantàstiques i imaginades que segons Italo Calvino (1923-1985) hauria conegut Marco Polo en els seus viatges i li contaria a Kublai Kan. Són esbossos de llocs a mig desenvolupar que deixen en ganes de més substància.

52. La colmena (1951) de Camilo José Cela (1916-2022) és el Madrid de la postguerra i les abelles, els personatges que l'habiten i que en el dia a dia es creuen en els camins dels uns als altres. Quasi tots els personatges, que pertanyen a la burgesia empobrida o a les classes baixes deleroses d'un status superior, lluiten per sobreviure en una ciutat en (re)construcció. Podria haver sigut la versió espanyola de Manhattan Transfer i al mateix temps beu d'eixe corrent que pretenia utilitzar la literatura per a denunciar els mals de la societat.

53. Del Madrid de la postguerra passem a la Barcelona de principis del segle XX, un altre escenari mogut. Seguint documents judicials i policials i el testimoni de Javier Miranda, Eduardo Mendoza (1943) ens convida a descobrir La veritat sobre el cas Savolta (La verdad sobre el caso Savolta, 1975). La lluita obrera és el corrent de fons d'una ciutat en què el conflicte de classes és més que retòrica filosòfica i es creuen els destins de diversos personatges que arriben a la ciutat per a buscar un futur millor. En 1979 es va fer una pel·lícula i el paper de Javier Miranda el desenvolupà Ovidi Montllor.

54. La primera obra publicada de Stephen King (1947). Una novel·la sense gaires pretensions acaba convertint-se en un al·legat contra l'assetjament escolar en Carrie (1974), l'adolescent amb poders telequinètics i filla d'una integrista religiosa que cansada d'abusos per part dels seus companys, acaba deixant anar la seua ira sobre el poble que l'ha vista nàixer.

55. En l'Albània més rural impera encara la llei del Kanun, que imposa deutes de sang a dues famílies al llarg de les generacions, fins que no quede cap membre masculí. En Abril trencat (Prill i thyer, 1978) Gjorg Berisha ha de matar a l'assassí del seu germà i després ha d'esperar que vinguen a matar-lo per a cobrar venjança. Ismaíl Kadaré (1936) ens acosta al concepte de vendetta i a una part de la Mediterrània que pareix haver quedat atrapada en el temps.

56. L'escriptora Silvia Mistral (1914-2004) va haver d'abandonar Barcelona poc abans d'acabar la Guerra Civil i en el seu periple fins a arribar a Mèxic va descriure en un diari les seues inquietuds i els seus pensaments que l'acompanyaven des de la frontera fins a un vaixell en mig de l'Atlàntic passant pel camp de concentració d'Argelers i el resultat fou Èxode: diari d'una refugiada espanyola (Éxodo: diaria de una refugiada española, 1940), publicat en Mèxic i que, passats els anys, retrata un tema de trista actualitat: la condició errant dels refugiats de les guerres i com els tracta la societat d'acollida.

57. El nom de la rosa (Il nome de la rosa, 1989) és l'obra més coneguda d'Umberto Eco (1932-2016) i una de les millors novel·les històriques, encara com no cau en els típics errors que abunden en el gènere. Tanmateix no em va acabar d'apanyar, la documentació històrica està molt bé però el misteri que hi ha darrere dels assassinats comesos en una abadia benedictina del segle XIII i que investiga Guillem de Baskerville acaba aigualit en una resolució més mundana i que es pot resumir en una seqüència de casualitats que pareixen lligades però a la fi resulta que no i els motius que condueixen les actuacions del villà de la novel·la són un poc vacus.

58. Regnes desapareguts, la història de l'Europa mig oblidada (Vanished Kingdoms: The History of Half-Forgotten Europe, 2011)  És un d'aquests llibres que agarres amb il·lusió perquè tracta una temàtica diferent, estats que ja no existeixen i que podrien haver-ho continuat fent com d'altres que hui coneixem, alguns com Prússia, Borgonya o Galítzia però després de llegir el capítol dedicat a la Corona d'Aragó va començar el desencant perquè en tractar un tema més conegut es fa patent la superficialitat amb què repassa els diferents estats. Però a mesura que vas atracant al final el desencant deixa pas al really, George? Perquè Norman Davies (1939) és un anticomunista declarat i això acaba fent-se present en tractar els estats de l'Europa oriental i aquest subjectivisme acaba conduint-lo a la retòrica del many sides i en alguns passatges a dir que bé, els nazis no estaven tan poc tant mal.

59. Les dos torres (The two towers, 1954) És la segona part oficiosa, no oficial perquè J.R.R Tolkien (1892-1973) va concebre la seua obra com una única novel·la i els interessos editorials per traure rèdit econòmic la dividiren en tres, de El Senyor dels Anells. Com la primera part, se'm fa bola de llegir. En general l'alta fantasia no m'acaba d'apanyar i tanta èpica i tant de personatge li lleven agilitat. Això sí, he de concedir que la part en què la història se centra sols en Golum, Frodo i Sam em va agradar més perquè desapareix això que he dit que em falla: l'èpica i l'excés de personatges.

60. En Els musulmans de València al regnat de Ferran i Isabel: entre la coexistència i la croada (Muslims of Valencia in the Age of Fernando and Isabel: Between Coexistence and Crusade, 1991) l'historiador Mark D. Meyerson (1957) fa un repàs a les comunitats mudèjars que habitaven el regne de València la vespra de la seua conversió forçosa durant la guerra de les Germanies i en trau una imatge prou interessant sobre les relacions dels musulmans amb els cristians que trenquen amb eixa imatge estereotipada de comunitat aïllada.

61. Les crisis del capitalisme no és més que una part de Teories sobre la Plusvàlua (Theorien über den Mehrwert, 1863) en què Karl Marx (1818-1883) reflexiona sobre les crisis a les quals es veu abocades el capitalisme, sobre els seus orígens i les seues causes. El llibre inclou un assaig del filòsof Daniel Bensaïd (1946-2010) sobre la crisi de l'any 2008 i les polítiques neokeynesianes que començaven a aplicar alguns governs.

62. Què passaria si una onada de fanatisme purità s'imposara en la societat i acabara amb la democràcia i la llibertat de les dones? D'això parla Margaret Atwood (1939) en El conte de la criada (The handmaid's tale, 1985). La contaminació ambiental ha reduït la capacitat fèrtil de moltes persones i davant el temor a una extinció, als Estats Units les dones fèrtils s'han convertit en objectes reproductors per a les famílies del nou règim dictatorial que s'ha imposat. El relat també parla sobre la síndrome d'Estocolm en què acaba atrapada la seua protagonista. Malgrat que s'ha parlat sobre la seua vessant feminista, trobe que en cap moment la seua protagonista en alguns passatges se'n riu i critica el feminisme. Si de cas se'n riu del feminisme com a corrent ideològic i moviment organitzat perquè ella (o l'autora a través d'ella) pensa que el feminisme és dir que les dones són superiors als homes i encara que parega increïble, això mateix he sentit dir fa no molt a una coneguda.

63. El mestre i Margarida (Мастер и Маргарита, 1967) és una novel·la,  o millor dit són tres novel·les a la vegada de Mikhaíl Bulgákov (1891-1940) publicada pòstumament. S'hi conten tres històries, la del mestre i la seua estimada Margarida, la d'un grup de dimonis que arriba a Moscou per a fer malifetes i la de Ponç Pilat i la seua decisió de manar executar a Jesucrist. Cadascuna de les històries té un to narratiu ben diferenciat però les tres apareixen intercalades fins a confluir les tres al final, malgrat el temps i l'espai que les separa.

64. Com les restes d'una catàstrofe aèria en que l'únic que sobreviu com a testimoni mut és La caixa negra  (קופסה שחורה, 1987) així se'ns mostra aquest relat fet a base de cartes i telegrames per a conéixer la destrucció, i posterior intent de reconstrucció de la família Gideon-Brandstatter. Ilana Brandstatter fou repudiada pel seu espòs Alexander Gideon però anys després torna a ell buscant ajuda, el seu fill en comú s'ha convertit en una bèstia conflictiva. Però Ilana s'ha tornat a casar i el seu nou espòs, Michel Sommo intentarà aprofitar-se'n de la fortuna d'Alexander per a contribuir a la causa del Gran Israel. Així l'escriptor israelià Amos Oz (1939-2018) aprofita el rerefons d'una simple història domèstica per a denunciar l'integrisme del sector més ortodox d'Israel.

65. En plena voràgine periodística que ha descobert el concepte "turismefòbia" com a tòtem creador d'orgasmes, vaig agarrar amb ganes el petit assaig No disparen contra el turista: una anàlisi del turisme com a colonització (Non sparate sul turista, 2003) de l'antropòleg italià Duccio Canestrini (1956). Em vaig deixar dur per eixe subtítol (una anàlisi del turisme com a colonització) que curiosament no du la versió original i vaig pensar que s'hi parlaria sobre això mateix, com el turisme presenta algunes de les mateixes dinàmiques de substitució cultural tan característiques del colonialisme. Malauradament l'assaig és de 2003 i fa una dècada encara no havia eixit a la palestra el concepte de turismefòbia, de fet Canestrini parla més de seguretat internacional i terrorisme en aquell context post 11-S. Desapuntat però no sorprés.

66. En Les cireres del cementeri (Las cerezas del cementerio, 1910) l'escriptor valencià Gabriel Miró (1879-1930) parla de la insatisfacció amorosa i dels amors prohibits del seu protagonista, Félix i una dona major que ja havia sigut amant del seu oncle. Per a protegir-lo de la influència de la dama, la seua família l'envia a un poblet del Comtat perquè l'oblide però allà torna a enamorar-se, aquesta volta de la seua cosina.

67. Circ Màxim. La ira de Trajà (Circo Máximo, la ira de Trajano, 2013) és la segona part de la trilogia sobre l'emperador Trajà i que començà amb l'assassinat de Domicià. Aquesta novel·la se centra sobretot en la conquesta de la Dàcia (Romania) i en el món de les carreres de cavalls a l'antiga Roma. La història té una bona documentació i no es fa pesada de llegir, excepte els passatges de batalles i carreres que tenen un ritme molt lent. En aquesta segona trilogia es nota que Santiago Posteguillo (1967) ha millorat alguns aspectes respecte a la trilogia d'Escipió. Els protagonistes tenen una millor construcció, presenten més matisos i han abandonat els altars. Però els antagonistes continuen trets d'una telenovel·la, són roïns perquè sí però a més roïns en excés, sense cap humanitat. Les dones continuen sent invisibles malgrat el centenar de personatges que apareixen, quasi tots són masculins i el poc grapat de dones que apareix solen ser beates o femmes fatales, que pareix que és l'únic registre que vol donar-los l'autor.

68. Finalment l'últim llibre de l'any Un cor tan blanc (Corazón tan blanco, 1992) de Javier Marías (1951) que comença amb el suïcidi d'una jove en tornar del seu viatge de noces. El protagonista intentarà desxifrar el perquè després de saber que va conduir a sa tia a fer-ho mentre reflexiona sobre la naturalesa de les relacions amoroses.

Comentaris

  1. Déu vos guard, a mi em va agradar molt Així parlà Zaratustra, tot i que va ser fa huit anys i potser hui no m'agrade tant.

    D'on traus el temps per a llegir tant? T'envege!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Déu vos guard! El que faig és introduir la lectura en la meua rutina diària, sinó acabaria quedant en el racó de coses a fer quan no tinc res a fer i no llegiria tant.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

2018

UN B2