DE LES LLENGÜES DE FINLÀNDIA

 

Prop del port de Hèlsinki hi ha la vanha kirkko o església vella, un dels edificis més antics de la ciutat, tot i que data solament del 1826. Això és perquè la ciutat fou fundada pel rei de Suècia com a base comercial el 1550 i les construccions eren de fusta, material que crema amb facilitat Hèlsinki esdevingué capital de Finlàndia després de 1814 quan passà a la sobirania dels tsars de Rússia i estos van considerar que l’antiga capital, Turku estava massa a prop de Suècia. 

Bé, esta església no destaca gaire, la típica arquitectura sòbria dels temples luterans seguint el disseny neoclàssic. Però davant hi ha les restes de l’antic fossar, amb tombes dels segles XVIII-XIX. Les làpides són un exercici d’història. És que abans de la Segona Guerra Mundial Finlàndia era un país molt pobre amb una agricultura d’escàs rendiment, a causa d'un paisatge tan agrest i un clima poc agraït. Això vol dir que en època senyorial els nobles no treien el gros de les seues rendes de l’explotació dels camperols com en la resta d’Europa, sinó a partir de l’exercici de serveis per a la corona sueca. D’esta manera començà a generalitzar-se afegir al nom i cognom el càrrec exercit i això com a manera de distinció i s’hi pot vore en algunes tombes del cementeri. Ben prompte este costum es generalitzà a la resta de la població, a manera d’un segon cognom, com podem vore a les làpides.

Un altre element que destaca en les tombes del cementeri és l’omnipresència del suec. El suec va ser la llengua oficial de Finlàndia fins al segle XIX i també la llengua de l’elit, de la noblesa, del clergat i de la burgesia comercial, a banda de la dels colons que s’havien instal·lat en el litoral occidental i meridional. El finés era la llengua de la pagesia. Curiosament, fou el tsar de Rússia el primer que s’interessà perquè els xiquets aprengueren a llegir i a escriure el finés, però no per filantropia ni per consciència lingüística, sinó per a contrarestar novament, la influència que poguera exercir Suècia.

Quan es va desenvolupar el nacionalisme finés, a mitjan segle XIX, les elits es van vore en una disjuntiva perquè, per una banda, allò que diferenciava el poble finés dels suecs o dels russos era la llengua finesa, però per l’altra, ells no parlaven el finés perquè era la gent del poble. Llavors hagueren d’adoptar la seua llengua, tot i que el suec mantingué el seu estatut oficial en consideració a les arrels històriques, d’alguna manera. És un procés molt paregut al d’Hongria, les elits hongareses eren germanòfones, però necessitaven trencar amb els austríacs tot potenciat la llengua i s’obligaren a fer-se pròpia la llengua. En este cas, però l’alemany no té cap consideració dins de les fronteres hongareses.

Hui en dia el suec és la llengua materna del 5% de la població finlandesa en l'àmbit institucional tot és bilingüe, no sols a les regions històriques. Fins i tot els alumnes tenen dret a fer l’ensenyament educatiu íntegrament en una de les dos llengües. Figues d’un altre paner són les dos altres llengües finladeses: el saami i el carelià. Ambdues estan relacionades amb el finés, igual que l’estonià i formen part de la branca finoúgrica, emparentades totes de lluny amb l’hongarés. 

El saami té reconeixement dins de la seua regió, una àrea que abraça Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia, però fora els parlants no tenen cap de dret. Pel que fa al carelià, uns diuen que és finés i altres que és una llengua independent i ambdós tenen raó. El carelià és un dialecte del finés, però també existeix com a llengua independent. La zona nuclear dels carelians és molt important per al nacionalisme finlandés, un poc com Astúries per als espanyols, però dos terços de Carèlia estan dins de Rússia. Pel que fa al carelià té un reconeixement molt tebi en Finlàndia, major en Rússia i es parla en un territori molt més ample que el saami. 

És interessant observar estos processos lingüístics que no ens resulten tan llunyans.