Comence l'Últim dels valencians de Guillermo Colomer i a la segona línia apareix el nom de Xàbia. Llig a la contracoberta que la novel·la versa sobre una família burgesa de Carcaixent i pense que la relació no és casual, ja que dels primers que encetaren això del turisme a Xàbia fou esta burgesia agrària de Carcaixent, els mal anomenats "tarongers" que es dedicaren a comprar parcel·les vora mar per a construir les seues viles d'estiueig, en la zona coneguda com a Muntanyar o Benisser. Els alcoians n'havien sigut pioners amb les seues casetes de l'Albir i Benidorm. Ara si afegien els riberencs.
Eren bons temps per a la taronja i fluïen els diners. Hi havia molta demanda europea, els metges recomanaven el consum de cítrics, en Europa no creixien bé i feia un gust dolç. De fet, si mirem un mapa de creixement urbà de la segona meitat del segle XIX, podem observar el creixement dels nuclis de la Ribera: Alzira, Carcaixent, Algemesí...
La vinculació entre la Ribera i la Marina era estreta també gràcies a les comunicacions. El mític tren Dénia-València que va desaparéixer als anys setanta, en realitat cobria la línia Dénia-Carcaixent (i ja des d'allà connectava amb València amb un altre tren i calia fer-hi transbord), un tren per a exportar taronja pels ports de Gandia i de Dénia.
Així llavors la burgesia es feia construir cases sumptuoses per al descans i per a mostrar a la resta el seu poder econòmic. Tanmateix, estes viles d'estiu han anat desapareixent per l'especulació urbanística, ja se sap, on cap a una casa, cap a un edifici sencer. A més a més, tampoc s'han fet valdre per ser una arquitectura més o menys recent. A Xàbia n'ha sobreviscut alguna de més moderna com ara la que du per nom Ca l'Avi que es va bastir en la dècada dels seixanta i que ara s'ha convertit en un restaurant (un altre més). La primera imatge és del 2008 i la segona del 2019.
Ben mirat el restaurant és el mal menor perquè l'havia comprat una promotora i anava a terra per a convertir-se en un conjunt de bungalous, però la crisi del 2008 va fer que allò es paralitzara. I direu, bé un xalet més, un xalet menys. Sí, però entre tant de xalet, entre tant d'horror sincrètic o mancat totalment de gust, hi ha bons exemples d'arquitectura que caldria conservar, especialment si són el reflex d'una altra època.
L'arquitecte Josep Ivars defensa el valor d'esta vila supervivent com un dels escassos exemples d'arquitectura racionalista a la Marina, en un context artístic franquista dominat pel castissisme i ancorat fortament en el passat. Entra dins del racionalisme continuador de les tendències d'abans de la Guerra Civil i que havien situat a València en el panorama internacional amb arquitectes com Goerlich Lleó, Viedma Vidal, Borso di Carminati, Luis Albert Ballesteros...
La casa és d'una sola planta com un balcó obert a la Mediterrània. Predominen les formes geomètriques com ara el prisma i se situa de manera elevada sobre un pòdium. Hi ha un equilibri entre la utilització dels materials moderns com ara el formigó, el vidre i l'acer amb l'ús de materials tradicionals com la pedra. A més el formigó s'ha tapat davall d'una capa de calç blanca. És a dir que obeeix a una interpretació en clau racionalista d'una arquitectura tradicional. Un racionalisme a més que abraça la Mediterrània i molt allunyat d'eixa perversió que l'especulació immobiliària dels anys del desenvolupisme en van fer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada