ARRELS

 En 38 anys mai havia estat en Oliva, vull dir en el seu centre històric. He estat un parell de voltes en la platja i l’he travessada milanta voltes per la carretera, però era com un escenari pla, en dos dimensions, paregut als videojocs dels anys 90. Per això, fa uns dies vaig decidir endinsar-me pels seus carrers i la sensació va ser estranya, de sobte allò era més que un decorat a banda i banda de l’empolat i els semàfors.

Feia temps que tenia ganes de fer-ho, sobre tot perquè la meua besàvia hi va nàixer i viure part de la seua infantesa i sabíem la casa i el carrer exactes, el carrer Sant Francesc, en el raval de Sant Roc, llavors tenia curiositat per estar allà. Fa un parell d’estius vaig estar investigant els meus avantpassats olivers i vaig descobrir que venien de molt lluny, d’altres indrets de les comarques centrals, de València, fins i tot de les Illes, de Mallorca, Menorca i Eivissa, d’Aragó o del nord d’Itàlia. L’expulsió dels moriscos el 1609 afavorí eixos desplaçaments i a poc a poc anaren instal·lant-se en l’antiga moreria d’Oliva, el Raval.

Va ser emocionant entrar en l’església parroquial i sentir que d’alguna manera tots haurien passat per eixes quatre parets: soterrars, casaments, batejos i em fa venir ganes de saber com serien. Quins trets físics, quines neures, quines habilitats o elements de la meua personalitat hauré heretat? Encara que això no ho sabré mai, però un fet que tinc clar és que la pertinença a un lloc és relativa i que les accions del passat que ens han dut fins ací són tan aleatòries que fa marejar.