ETIMOLOGIES PERSES (XIX) DIMONI

En persa, la paraula دیو [div] ens remet al dimoni, un ésser maligne, tot i que si parem atenció a la pronúncia en persa dari o en tadjik, escrit дев i pronunciat [dew] ens adonem que originalment la seua naturalesa era ben diferent. Efectivament, si ens capbussem en la història de la llengua persa fins a arribar al 1500 abans de Crist, trobarem que llavors feia referència a un déu, un ésser dotat d'una naturalesa especial. La influència del zoroastrisme primer i de l'islam després canviaren el seu significat.

Del persa se'n deriven l'hindi देव [dev] amb el mateix sentit, i el turc dev i el serbi-croat див/div amb el sentit de gegant.

Cognats del mot persa, tenim el déu Tiwaz, divinitat solar dels luvites, els habitants d'Anatòlia i probablement relacionats amb els troians. Este Tiwaz era conegut com a Šiwat pels hitites.

Entre les llengües cèltiques comptem amb el gaèlic escocés dia i el gal·lés duw, déu, i a més apareix en topònims com Deobriga, situada en la província de Burgos i que volia dir ciutat dels déus i en Galícia, el riu Deva que remet també a una divinitat. Les tribus celtibèriques adoraven a més a més Teiuoreikis.

Tiwaz també va ser un déu entre els pobles germànics i d'ells se'n deriven el déu nòrdic Tyr, un déu guerrer que els romans equipararen a Mart, d'ací, per exemple, el Tuesday anglés, el suec tisdag (i d'ací el tiistai finés). En alemany existia la forma Zinstag, però hui ha quedat obsoleta.

Pel que fa a les llengües llatines, tenim zeu en romanés, dio en italia, deu en sicilià, català i occità, dieu en francés, dios en castellà i aragonés i deus en portugués.