DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Isc de casa quan el sol encara no està fora, amb temperatures que s'esvaren cap als 0 graus i pel carrer únicament es veuen senyors nòrdics amb pantalons curts passejant gossets. M'enfile per la costera de Pedramala, un Gòlgota ple de grues que alcen xalets de luxe, arrapant-se al vessant de la muntanya. Cap dia falla, sempre acabe d'algun camió, no importa quin, sempre hi ha camions des del revifament de la construcció, siguen de materials, de contenidors o grues excavadores. S'albiren els primers rajos per la mar però encara amb els fars encesos, fem la imatge d'una Santa Companya escalant el mont Olimp. Arribe al cim i allà avall queda el port de Moraira, amb les seues cases escampant-se per tot arreu com si la mateixa rada no pogués ja contindre tanta efervescència urbanística. En eixe moment cal prendre una decisió com en eixes novel·letes juvenils de Elige tu propia aventura . a) Elegisc la N-332. Va, hem vingut a jugar. Descendisc per Benimarco cap a Teulad...

La llista de llibres que vaig llegir en 2017. 1.  Breu història d'Al-Àndalus [Breve historia de al-Ándalus , 2013] de l'escriptora Ana Martos. És una senzilla aproximació a la història de l'Al-Àndalus però tan senzilla que no paga la pena i més quan gran part del contingut són anècdotes històriques del regne d'Astúries o de Lleó. És una història expositiva, on l'anècdota prima per damunt de l'explicació, com en les cròniques del segle XIX. 2.  Un sac d'ossos [Bag of bones, 1998] de l'escriptor nord-americà Stephen King (1949). Un escriptor vidu se'n va a viure a una casa  en el llac que en el passat estigué habitada per una família afroamericana de trist final. L'escriptor acaba atrapat en l'atmosfera asfixiant dels pobles menuts i les seues lleis consuetudinàries, especialment les que fan referència als crims comunals. El més graciós de King és que les seues novel·les de terror acaben tenint una explicació molt racional que acaba eclipsa...

2017 va començar com cada any, afegint-me anys. Ara que canviava la desena, vaig decidir adequar el nom d'este diari a la nova realitat i el vaig rebatejar com a  Diari d'un jove masteritzat en la trentena , per a què, ja que ni és un diari, ni sóc jove ni molt menys masteritzat, hi haguera algun element de veritat en el títol. Però segurament ara que vinguen els idus de gener, li tornaré el nom que tenia, ja ha durat prou la comèdia.                                 Diu el refrany que la neu de gener ompli la bóta i el graner i encara que s'ha fet de rogar al principi, la segona part de l'any ha dut faena sense parar. En gener va nevar i per als que habitem el litoral és un fet excepcional. En 30 anys sols he vist nevar dos voltes a la Marina (excloent dalt les muntanyes), l'any 2005 i enguany. Calp va ser l'únic poble de tota la comarca en què la neu no va collar i emblanquinà sols el cim d...

Va haver-hi un temps en què Nadal era la meua festa preferida, després vaig créixer i tot canvià. D'aquell temps que esperava amb il·lusió, quedà una festa freda en què pesen més les absències que les celebracions. És una sensació que no sé anomenar però sí explicar, és com si estiguera havent-hi una festa tots els dies i tothom està convidat, excepte jo. Jo estic a fora, mirant des d'una finestra. Algun any espere reconciliar-me amb ell però 2017 tampoc serà l'any.

És increïble com de pressa oblidem costums que en un altre temps ens envoltaven. Quan aterràrem en Londres, ja no me'n recordava que els cotxes condueixen per l'esquerra, ni molt equivalien la lliura i l'euro, tampoc que les distàncies es mesuren amb milles ni fins i tot que van una hora per darrere. Però el que més em cridà l'atenció de tot és que les cases no tenen cortines. Imagineu arribar al centre de Londres de nit (les 16.30 i ja era de nit, una d'eixes altres coses que oblides) i veure les persones en la intimitat de les seues llars, tot ben escodrinyat. Em pareixia una ciutat impersonal, moderna, encantada d'haver-se conegut, d'eixes que miren per damunt del muscle la resta i que se'n riuen de tot allò que semble antic. Amb tot, he de reconéixer que em va agradar. És una Roma del segle XXI on es creuen tots els camins, on arriben tots els vaixells i on es troben totes les nacionalitats, però també fa cent anys era la capital del món i no assum...

Entre les poques manies que tinc, figura la de canviar de raspall de dents cada tres mesos. Així en tinc un per a cada estació de l'any, amb el color més adient per a l'estació, clar. Ara bé, el canvi no el faig en el solstici ni en l'equinocci, no sóc tan primmirat. Tot este romanç és per a dir que, ara  que toca acomiadar-se del raspall de tardor, sóc conscient que sols han passat tres mesos des del 31 d'agost i se m'ha fet com si hagués passat una eternitat. Deu ser el fet d'haver canviat de lloc de treball en quatre ocasions però els dies d'estiu han quedat ja molt lluny.

Hui és 11 de novembre, dia de Sant Martí de Tours, una figura que és celebrada arreu d'Europa , fins i tot en països protestants, que ja sabeu que ells no són molt de conmemorar-ne, de sants. Com ara veurem, Sant Martí no és més que el vestit sota el qual s'amaguen pràctiques mil·lenàries que com tot en la vida, giren al voltant del menjar i de la mort. Sant Martí a l'església homònima de València. Font: Valencia Plaza Segons conta la tradició, el pare de Martí era un oficial de l'exèrcit romà destinat a la província de Pannònia (actual Hongria) i allà va nàixer l'any 316. Seguint les passes paternes, ingressà de ben jove a l'exèrcit i 20 anys després, l''hivern del 335 a la Gàl·lia estant, en arribar a les portes de la ciutat de Samarobriva (actual Amiens), hi va trobar un captaire que patia fred. Llavors Martí se n'apiadà, va tallar la meitat de la seua capa i li la va donar perquè es protegira.  Eixe mendic, resultà ser Albert Einstein  Jes...