DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Llig Bon dia, tristesa de l'escriptora francesa Françoise Sagan (1935-2004) escrita l'any 1954 i que parla d'una jove adolescent burgesa que durant unes vacances en la Costa d'Atzur decideix destruir-li la vida a la promesa de son pare, a qui admira i enveja per igual. La novel·la va tindre en el seu temps molt de succés perquè s'abraçava a altres novel·les de paregudes com El guardià en el camp de ségol ( 1958), els Falsos moneders (1925) de Gide, els Indiferents (1929) de Moravia o la pel·lícula de 1955  Rebel sense causa . En totes aquestes mostres es tracta el tema de la joventut infeliç perquè s'avorreix de tindre-ho tot a l'abast, eixa malaltia típicament burgesa que d'altres mai no coneixeran. Fa un parell de setmanes a tutoria hagueren de fer una d'eixes activitats per a aprendre a gestionar els sentiments i s'hi feien diverses preguntes. Una qüestió preguntava a l'alumne si era feliç i em va sorprendre de vore com la majoria dels al...

 L'historiador Jacques Barzun a la seua obra De l'alba a la decadència, cinc-cents anys de vida cultural en Occident (Del 1500 als nostres dies) es planteja el següent: per què el segle que va veure nàixer a Newton, a Descartes, a Pascal, a Kepler, a Bacon, a Leibniz, a Galileu, a Harvey..., el segle de la mal anomenada Revolució científica, també va veure els grans processos contra les bruixes a Salem, a Zugarramurdi, a Sumperk, a Osona, a Wurzburg i a Fulda, a Paisley, a Labort...? Ell mateix conclou que, emprant a Newton "tota acció té la seua reacció equivalent". És a dir que com més lluny avancen certes dinàmiques socials i culturals, trobarem una reacció en direcció contrària. Els de les velles conviccions esdevenen més reaccionaris per por a perdre els seus privilegis tradicionals. És clar que aquell segle XVII del Barroc que de vegades queda amagat entre el prestigi del Renaixement del sis-cents i la Il·lustració del huit-cents, va ser testimoni de canvis tran...

 Per diversos motius estos dies he estat rumiant sobre quin lloc ocupe al món, bé que és un tema prou recurrent. Em sent com si no acabara d'encaixar enlloc, que sobre a tot arreu i que encara no he trobat l'indret que puga dir: aquí encaixe. Supose que va lligat a eixa idea habitual que apareix i que em fa pensar que no existisc, que soc invisible. La veritat que he estat damunt d'una muntanya russa emocional i que des de l'hivern que m'he sentit en un estat ansiós continu. Pareixia que s'havia apaivagat fa unes setmanes, però note que s'acosta de nou. Al remat hauré d'acostumar-me a eixos sentiments, a agarrar una cadireta i seure a la vora de la platja i agarrar-me fort quan vinguen les ones grans.

 A bacs amb l'enèsima polèmica al voltant de la llengua, ha sigut prou decebedor descobrir com molta d'eixa gent aparentment sensible amb les llengües minoritzades, es lleva la careta quan es tracta d'assolir una igualtat lingüística real. Al remat tot es redueix a què aquests aliats et permeten de parlar la teua llengua sempre que no pretengues posar-la al mateix nivell de la seua. Llavors enarboren la bandera de la llengua que ens uneix, la llengua que s'ha imposat a la resta per decisió lliure de tots els habitants de l'Estat, sense cap coacció. Però al cap i a la fi i com vaig dir en l'anterior entrada, hi ha gent per a la qual el conflicte lingüístic mai ha existit perquè sempre han viscut en el costat de la llengua majoritzada.  Vivim en una societat que no és gens igualitària malgrat que hajam bastit una civilització al voltant del concepte d'igualtat, juntament amb el de llibertat i fraternitat. Una part de la societat sempre estarà per damunt de la ...

 La setmana passada tinguérem un claustre tens. El motiu? La llengua com sempre. Trobe que patir per la llengua és el fet diferencial valencià respecte d'altres nacionalitats. A voltes imagine com hauria sigut créixer en un país en què la teua llengua no és constantment qüestionada, quantes energies conduïdes cap a altres direccions. Els equidistants volen despolititzar la llengua quan el fet de ser valencianoparlant ja és una tria política constant. Recorde quan anava al col·legi i la directora, amiga del partit feixista, ens acusava als xiquets de ser rojos i comunistes per parlar en valencià i amenaçava les mares que duien als fills a la línia amb acudir a serveis socials perquè "las madres que llevan a sus hijos a valenciano, no los quieren". La qüestió  la nova llei del plurilingüisme del govern aliat que pretén convertir els instituts en acadèmies d'anglés fomentar un entorn educatiu poliglota, a costa de donar més protagonisme a dos llengües que no ho necessit...

Entre a l'edifici i el recepcionista, arrecerat darrere d'una mampara de metacrilat, em demana a boca de canó l'objecte de la meua visita. Després m'ordena anotar les meues dades en una llista que em passa per sota de la finestreta. En comprovant les dades, agarra el telèfon per a comunicar-se amb el departament corresponent i amb el seu vistiplau, em deixa continuar. Puge l'escala amb el dubte de saber què trobaré en la següent planta, però aquesta és deserta. Ja m'imaginava havent de fer una prova en cadascuna com si estiguera a la Torre Muscle. Finalment arribe a les golfes de l'edifici, on ara hi ha la biblioteca. Segons el pla, tot consistia a arribar-hi, agarrar els llibres que volia i tornar a temps per a continuar corregint abans que sonara el canvi de classe. Tanmateix el que hi trobe és una sala buida i vetada al públic. El silenci que acompanya aquests tipus de llocs esdevé encara més aclaparador. Les cadires descansen sobre les taules i mostren q...

 Si ho penses bé, era força estrany. Havies de parlar amb algú i llavors entraves a una cabina al mig del carrer, normalment en cantonades i places i tancaves la porta, de manera que quedaves en un espai molt xicotet, claustrofòbic, com en una gàbia.  Després es van modernitzar això sí, i ja no calia entrar-hi, sols tenien un xicotet ràfec que servia d'aixopluc del sol i la pluja. Despenjaves l'auricular i el despenjaves de veritat, no com ara que per a despenjar-lo, llisquem el dit en la pantalla. De fet, caldria modernitzar la literatura i que deixaren de despenjar-se els telèfons i començaren a lliscar  els dits, de fet té un posat més provocador i eròtic. Bé, una volta amb l'auricular a la mà, te'l posaves en el lateral del cap, de manera que el costat per on eixia la veu, es trobava a l'alçada de l'orella i el costat per on parlaves, ho era al de la boca. Tota una obra d'enginyeria. I a saber per quantes mans havia passat allò i sense que anara ningú da...