dilluns, 4 de febrer de 2013

EL VISITANT INOPORTÚ.

Recorde que era un dia tard, ja era hora de tancar i en el supermercat ho estàvem arreplegant tot. De sobte algú picà a la porta de metall del magatzem. Jo vaig obrir i em vaig sorprendre en veure qui era. En vaig sorprendre doblement perquè tampoc m'esperava veure aquell allà i després de tants anys. Jo em trobava protegit per la portella d'alumini, d'alguna manera el meu cervell intentava crear una barrera, per crear distància i perquè ja no era hora d'entrar-hi.

Volia dir-li: tu que fas ací? Però l'inoportú visitant, sense mitjançar paraula es va traure una pistola dels pantalons. Era una màgnum 357. Bé, realment no ho era, però és la meua història i els detalls els pose jo. Era una màgnum 357 que en traure-la a l'aire va brillar sota els rajos blavencs de la bombeta fluorescent. Impulsivament em vaig ajupir darrere la porta mentre m'aferrava a ella amb les dues mans. Vaig deixar caure tot el meu pes per tancar-la, però entre ella i el marc s'interposava una sabatilla blanca. Sabia que tard o d'hora acabaria per cedir i obriria la porta i acabaria cosint-me a tirs així que ràpidament vaig buscar un altre lloc en el què amagar-me. En deixar de pressionar la porta, aquesta s'obrí de bat a bat, la gegantina figura hi penetrà dins. Jo havia aconeguit amagar-me darrere una pila de caixes de cartró. Vaig llançar-li unes quantes i aprofitant la confusió vaig arrancar a córrer. 

Mentrimentres un dels meus companys havia entrat al magatzem i acabà pagant les conseqüències de ser en el lloc més inoportú. Vaig sentir els trets de les bales perforant el seu cos innocent. Hi havia que reaccionar ràpid així que  vaig obrir una porta a l'atzar. Era estrany perquè mai m'hi havia fixat en aquelles escales, però vaig decidir seguir-les. El soroll d'una bala que rebotà contra la barana de ferro m'advertí que havia de córrer i ràpid. Sentia la seua figura que em perseguia, implacable, com un caçador que sap que tard d'hora la seua presa caurà. Jo corria i corria i notava que m'ofegava la suor mentre la meua ment anava assimilant que la fi estava ben a prop. Arribats a cert punt millor morir de peu que correr fins a l'exhauriment, així que em vaig rendir. Es va apropar cap a mi apuntant-me amb la pistola mentre el cor em bategava fortament, resultat d'una barreja entre la carrera i el temor. Els seus dits rodejaven el gallet de l'arma i disparà.

Vaig poder veure eixir la bala pel canó de la pistola i apropar-se a mi lentament fins que de sobte, vaig obrir els ulls. Estava sobre el llit, amb el cor que volia sortir per la boca i vaig començar a recordar. En arribar de treballar m'havia deixat caure al llit i m'havia enrollat amb la flassada, sota el sol del migdia alemany. Estava amerat de suor i res tenia a veure amb la carrera, tot havia sigut un somni, però quin somni!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada