HOSTATGES

Els mecanismes de la memòria són imprevisibles, poden esborrar els aniversaris dels amics i sorprendre't de bon matí amb cançons ja oblidades. A mi em va passar una vegada amb la cançó del club Babalà, coreografia inclosa. Els psicòlegs diuen que la ment opta per esborrar o millor dit, manipular o blocar records per protegir-se,  fins que un dia tornen a florir esperonats per diferents estímuls. Estos dies passats, no sé com, he recordat una situació que, vista en retrospectiva, fou un poc perillosa, malgrat que en el seu moment la vaig prendre com la típica situació que sols m'ocorre a mí.

L'esdeveniment va tindre lloc ara fa dos anys. A l'escola del Perú teníem una setmana de vacances així que havíem planejat un viatge amb la companya voluntària, el nóvio italià i una altra voluntària belga que vam conéixer a l'escola, posem que s'anomenaven Vicenta, Giovanni Rana i Chantal.  Jo volia anar a Cusco, Machu Pichu i el llac Titicaca i aprofitar per a anar a Bolívia i renovar el visat i evitar-me també les futures preguntes: Has estat al Perú? I com és Machu Pichu? Tanmateix Giovanni Rana va convéncer Vicenta d'anar cap al nord, a Tumbes, on les aigües són càlides tot l'any i les platges d'arena blanca. Com si venint de la Marina, necessitares creuar mig món per anar a prendre el bany. Banyar-se en una mar que no siga la Mediterrània hauria de ser considerat infidelitat per a qualsevol habitant de les seues ribes. La qüestió és que, duia vivint en el Perú tres mesos i no havia eixit de la ciutat de Lima així que m'haguera apuntat a un viatge amb els kikos sempre que poguera eixir-ne. Haguera suportat 5 hores dalt d'un autobús cantant cançons d'esglésies i resar sense parar a condició d'eixir-ne. A més, com que la frontera equatoriana no hi quedava lluny, també podríem renovar el visat.  Ara que, si hagués sabut que menys de dos mesos després estaria treballant en l'oficina de turisme de Xàbia, m'haguera estalviat l'aventura. La vida hauria d'anar incorporada amb els botons rew i ffw per poder evitar certes cagades.

Ara m'acabe d'adonar que des de la desaparició dels vídeos les noves generacions ja no sabran que volen dir les paraules rew i ffw. Com tampoc hauran vist mai la coreografia del Babalà. 

L'autobús va eixir amb 4 hores de retard. Encara ho recorde i se'm posa la pell de gallina, l'estació d'autobusos de Lima, sonant un missatge estrident per la megafonia cada 10 minuts felicitant el dia de les mares. Algun dia escriuré sobre la fascinació que senten en el Perú pels micròfons i els aparells de megafonia. A la llarga espera, s'hi havien de sumar 20 hores més en arribar a la destinació. Vam poder veure 4 vegades seguides la pel·lícula The Counselor de Ridley Scott i les 4 vegades no la vaig entendre. També recorde la suor humida d'estar tancats en una cabina amb les finestres baixades porque estamos en otoño. Ui sí, tardor en el tròpic, anem a tapar-nos. En comparació, viatjar en l'Alsa és com fer-ho en un d'eixos super trens japonesos. 

Tumbes és la ciutat més septentrional del Perú i la seua situació fronterera també la converteix en capital d'un munt de coses il·legals. També és reclamada per l'Equador i ha sigut envaïda diverses vegades no consecutives. Vicenta i Giovanni Rana havien baixat un poc abans, en Zorritos i ens havien deixat a Chantal i a mi sols. Jo m'havia mig endormiscat per la calor i les continues reposicions fílmiques i em vaig despertar just a temps per veure com dos individus desconeguts s'emportaven de l'autobús a Chantal. Vaig intentar detindre-ls, però Chantal va dir que aquells eren dos taxistes  que feien un servei regular per a l'autobús i ens durien a la frontera. Jo no m'ho vaig creure, però ella sí i baixàrem. Són eixes mil·lèsimes de segons en què has de prendre una decisió, avaluant ràpidament els pros i contres. Així que vaig baixar per no quedar-me sol.

Ja en el taxi, el conductor i el seu acompanyant no paraven de fer-nos preguntes. Recordeu el dia que ensenyen en escola a no parlar amb desconeguts? Eixe dia Chantal degué quedar-se en casa, fent gofres i llegint còmics de tantan o el que siga que fan els belgues en el seu temps d'oci. Chantal els va fer una relació descriptiva de les nostres vides des del principi dels temps fins al moment present, incloent-hi que volien renovar el visat peruà sense haver d'estar-nos a l'Equador molt de temps. 

Com a bons samaritans, ens advertiren que no es podia fer el mateix dia perquè el malvat govern equatorià finançat per Veneçuela (sí, allà també arriba la dèria veneçolana) havia inventat una llei que ens obligava a estar-nos allà un mínim de 3 nits abans d'abandonar el país per traure'ns els diners.  Però ells que ens estimaven molt,  tenien un amic en la duana que ens ajudaria amb els visats a canvi d'una misèria, solament 100 dòlars, per persona.  Si algú es troba en la mateixa situació, ja vos avance que tot això és fals, el procés de renovació de visat és gratuït i hom pot entrar-hi i eixir-ne quan vulga, sempre i quan no haja comés cap delicte.  Jo ho sabia, coneixia el seu modus operandi però Chantal els va creure a ulls clucs. Em sent moltes vegades com Casandra, la filla del rei de Troia condemnada pels déus a veure el futur i a què ningú la creguera.

Així anaven enviscant-nos més. Anàrem a buscar el seu amic, un treballador de la duana, que ens repetí la història del maligne govern equatorià finançat per Veneçuela. Després anàrem a la duana equatoriana i ens acompanyà un dels taxistes per assegurar-se que cap espia veneçolà ens descobria, és a dir, que no poguérem parlar amb amb ningú. Jo en aquell moment ja era conscient que estàvem segrestats, que no podríem anar-nos'en quan volguérem, que no ens deixarien així com així. I Chantal continuava en el seu món de fantasia i glamour.  Mentre esperàvem en la cua, se'ns apropà una parella xilena que sospitava que estava succeint, però  el taxista se'ns posà ben a prop i després ens aïllà. Jo en aquell moment em veia perdent el passaport i acabant els meus dies venent-me en el port de El Callao o en la presor d'Ancón traficant amb marlboros. 

Resumint, al final aconseguirem els visats i Chantal s'acomiadà dels taxistes. Però en intentar eixir del taxi, se n'adonà que les portes estaven tancades amb pany. Llavors ens dugueren a un carrer poc transitat de Tumbes i ens demanaren 400 dòlars entre els dos, 200 pel tràmit i 200 perquè sí. Estos pensaven que aquí caguem dòlars. Chantal va protestar, va invocar l'esperit de la raó i de la justícia i acabà anant a un caixer a traure els diners. No sé com ho aconseguí, però finalment s'acontentaren amb els 200 dòlars. Mentrestant a mi em retingueren en el taxi. En eixe moment em va vindre al cap una escena de The Counselor en què uns desconeguts segresten a Penélope Cruz i llancen el seu cadàver escorxat a un abocador.

Finalment ens alliberaren. Tot el camí dalt del colectivo que havia de reunir-nos amb Vicenta i Giovanni Rana, jo vaig estar callat, estava més furiós amb Chantal que amb els segrestadors. Ella també estava callada, fins que va trencar el silenci: Saps què hem aprés d'esta aventura? Que no podem confiar en totes les persones. I jo la vaig mirar amb odi. Per a eixe viatge, no feia tant d'equipatge. Una persona que tenia més de 40 anys i era periodista, com podia viure dalt la parra? A ella l'experiència li va obrir els ulls, a mi el Perú em va llevar l'esperança en el nostre sistema.