UN B2
Recordareu, Déu vos guard, en una entrada anterior que vaig parlar del drama d'haver d'arreplegar el títol d'alemany i els horaris d'atenció al públic de fantasia que té la secretaria. Bé, com que malgrat els meus desitjos, no podia procrastinar-ho eternament, he decidit anar a Benidorm.
Quan hi he arribat, ha sigut tot molt estrany. El secretari, que pareixia la imatge comercial d'una coneguda marca de productes de neteja, ha dit el meu nom en veu alta i m'ha preguntat si els havia enviat un correu electrònic, com si estigueren esperant-me. Sí, he dit sense pensar-ho, encara que no n'estava segur, d'haver-ho fet. Era una d'eixes coses que pense a fer i vaig procrastinant-la fins que arriba un punt en què ja no puc discernir voluntat i realitat. Però no m'heu contestat, he afegit empoderant-me. -Hauries d'haver vingut abans del 30 de novembre- m'ha avisat. Desapuntat, però no sorprés, això de resoldre un tràmit administratiu sense que falte un paper o estiga tot correcte és com veure una estrela fugaç. Vos vaig telefonar, Déu vos guard, en contra de la meua política de parlar per telèfon, hauria d'haver-hi afegit, i em diguereu que mentre estiguera pagat abans del 30 de novembre, després no hi havia problemes per a arreplegar-lo.
-Ja, però...
-[Ni però ni pera]. I en eixe moment m'haguera agradat dur una bossa de mà per a aferrar-me a ella i donar-li més energia al retruc però com que tampoc m'he atrevit a dir-ho en veu alta, el gest haguera quedat solitari i més aïna haguera paregut que estava esperant el metro, assegut sobre la freda superfície metàl·lica d'Aragó.
De sobte, i per a introduir una novetat a aquell diàleg que estava entrant en via morta, de darrere de la paret mòbil, ha aparegut una senyora amb accent francés i que pareixia eixida d'una pel·lícula d'espies d'Alain Delon. Sostenia un feix de papers i caminava amb decisió cap a la seua taula. -Però t'hem dit que vingueres?, m'ha dit amb eixe accent tan característic del Poitou... En realitat no sé si tenia accent del Poitou o de la Lorena o de si jo podria identificar accents francesos però, a què per un moment heu pensat, Déu vos guard, que jo tenia un domini elevat del francés?
Ah, que necessitava invitació? Ja començava a pensar que tot allò era producte de la meua imaginació. Havia tingut un accident de cotxe i estava al·lucinant tirat en la Nacional davant del Sex Club la Cueva Benidorm. L'atmosfera del despatx era molt pesada com si en aquella habitació sobrara una persona i eixa persona era jo. A més em feia molt de mal el cap perquè havia estat conduint una recta amb el sol baix de ponent pegant-me a la cara, a més d'eixa bruma nebulosa que se'ns ha acoblat a la Marina aquests dies i que fa que tots estem dins d'una sauna turca. Tenia la sensació com si estigueren pegant-me martellades darrere del cap.
La misteriosa dona francesa va seure en la seua taula i va començar a teclejar en el seu ordinador mentre mussitava: sí, has fet bé en vindre i llavors he tingut la necessitat de contar-li tot el meu drama personal amb el paper: que els seus horaris no em venien gens bé, que hi havia anat perquè el dia anterior havia estat en una taula electoral i que m'havien donat el dia lliure- Quina sort, digué, quants en sou en el claustre?... i jo li vaig contestar que pensava procrastinar-ho fins a les vacances de Nadal i ara ho pense i quina comèdia si algú vinguera contant-me tot això. Jo li diria: no em conteu la vostra vida, Déu vos guard.
Finalment Mister Proper m'ha fet signar un paper com a què havia pagat el dipòsit. Li he preguntat quan estaria el paper, clar ja havia assumit que havia de tornar-hi, en l'Administració sempre has de tornar, sempre. M'ha dit que no em preocupara, que d'aquí a un any tindria el certificat. -Un any?
-Clar, és que és un B2.
-Ah sí, és un B2, he repetit, com si això explicara que tarden un any, com si depenent del nivell el paper tardara més o menys temps en imprimir-se. En fi, que tot això ha ocorregut en cinc minuts i jo he perdut una hora i mitja de la meua vida entre anar i tornar. Haureu d'esperar a l'acte final d'aquesta comèdia, Déu vos guard.
PD: en arribar a casa he comprovat el correu i efectivament, no els havia arribat a enviar cap correu però ells tampoc m'han contestat.
Quan hi he arribat, ha sigut tot molt estrany. El secretari, que pareixia la imatge comercial d'una coneguda marca de productes de neteja, ha dit el meu nom en veu alta i m'ha preguntat si els havia enviat un correu electrònic, com si estigueren esperant-me. Sí, he dit sense pensar-ho, encara que no n'estava segur, d'haver-ho fet. Era una d'eixes coses que pense a fer i vaig procrastinant-la fins que arriba un punt en què ja no puc discernir voluntat i realitat. Però no m'heu contestat, he afegit empoderant-me. -Hauries d'haver vingut abans del 30 de novembre- m'ha avisat. Desapuntat, però no sorprés, això de resoldre un tràmit administratiu sense que falte un paper o estiga tot correcte és com veure una estrela fugaç. Vos vaig telefonar, Déu vos guard, en contra de la meua política de parlar per telèfon, hauria d'haver-hi afegit, i em diguereu que mentre estiguera pagat abans del 30 de novembre, després no hi havia problemes per a arreplegar-lo.
-Ja, però...
-[Ni però ni pera]. I en eixe moment m'haguera agradat dur una bossa de mà per a aferrar-me a ella i donar-li més energia al retruc però com que tampoc m'he atrevit a dir-ho en veu alta, el gest haguera quedat solitari i més aïna haguera paregut que estava esperant el metro, assegut sobre la freda superfície metàl·lica d'Aragó.
De sobte, i per a introduir una novetat a aquell diàleg que estava entrant en via morta, de darrere de la paret mòbil, ha aparegut una senyora amb accent francés i que pareixia eixida d'una pel·lícula d'espies d'Alain Delon. Sostenia un feix de papers i caminava amb decisió cap a la seua taula. -Però t'hem dit que vingueres?, m'ha dit amb eixe accent tan característic del Poitou... En realitat no sé si tenia accent del Poitou o de la Lorena o de si jo podria identificar accents francesos però, a què per un moment heu pensat, Déu vos guard, que jo tenia un domini elevat del francés?
Ah, que necessitava invitació? Ja començava a pensar que tot allò era producte de la meua imaginació. Havia tingut un accident de cotxe i estava al·lucinant tirat en la Nacional davant del Sex Club la Cueva Benidorm. L'atmosfera del despatx era molt pesada com si en aquella habitació sobrara una persona i eixa persona era jo. A més em feia molt de mal el cap perquè havia estat conduint una recta amb el sol baix de ponent pegant-me a la cara, a més d'eixa bruma nebulosa que se'ns ha acoblat a la Marina aquests dies i que fa que tots estem dins d'una sauna turca. Tenia la sensació com si estigueren pegant-me martellades darrere del cap.
La misteriosa dona francesa va seure en la seua taula i va començar a teclejar en el seu ordinador mentre mussitava: sí, has fet bé en vindre i llavors he tingut la necessitat de contar-li tot el meu drama personal amb el paper: que els seus horaris no em venien gens bé, que hi havia anat perquè el dia anterior havia estat en una taula electoral i que m'havien donat el dia lliure- Quina sort, digué, quants en sou en el claustre?... i jo li vaig contestar que pensava procrastinar-ho fins a les vacances de Nadal i ara ho pense i quina comèdia si algú vinguera contant-me tot això. Jo li diria: no em conteu la vostra vida, Déu vos guard.
Finalment Mister Proper m'ha fet signar un paper com a què havia pagat el dipòsit. Li he preguntat quan estaria el paper, clar ja havia assumit que havia de tornar-hi, en l'Administració sempre has de tornar, sempre. M'ha dit que no em preocupara, que d'aquí a un any tindria el certificat. -Un any?
-Clar, és que és un B2.
-Ah sí, és un B2, he repetit, com si això explicara que tarden un any, com si depenent del nivell el paper tardara més o menys temps en imprimir-se. En fi, que tot això ha ocorregut en cinc minuts i jo he perdut una hora i mitja de la meua vida entre anar i tornar. Haureu d'esperar a l'acte final d'aquesta comèdia, Déu vos guard.
PD: en arribar a casa he comprovat el correu i efectivament, no els havia arribat a enviar cap correu però ells tampoc m'han contestat.
Boníssim, Aitor. Com sempre.
ResponElimina