EL BLAU A CADAQUÉS

Passat el desencís del dia anterior, del turisme massiu i la despersonalització forçada, m'encamine cap a Cadaqués, una petita població marinera que fins principis del segle XX vivia aïllada. Les seues comunicacions eren possibles solament a través de l'aigua car s'ubica al fons d'un coll que mira a la mar. Escenari d'estiueig per a la burgesia catalana, i també d'alguna feixista, hui el seu nom es troba lligat al de Dalí perquè allà tenia la seua casa d'estiu i la seua presència atragué pintors com Marcel Duchamp, el pare del dadaisme, Picasso, Richard Hamilton, destacat del corrent Pop Art, o Joan Miró, de manera que ha esdevingut una mena de Meca per als artistes que esperen trobar una poca de la inspiració deixada per tants insignes visitants.

Ara bé no hi vaig a soles, hi vaig amb uns amics que han estat pedalant per la vall del Roine i de tornada cap a València decideixen aturar-s'hi per a passar el dia junts, així que el mitjà de transport protagonista de la jornada serà el cotxe amb algun acte de navegació, però no avance esdeveniments. Serà un dia especial per molts motius, però sobre tot perquè rebrem una notícia molt bona, camí cap a Cadaqués. Encara que també hi ha un autobús que aplega des de Figueres, el mateix que es dirigeix cap a Castelló i Roses.

D'aquella petita vila de pescadors i lloc d'esplai per a la burgesia no en queda molt. Cadaqués és una població de dos mil habitants i escaig repartida entre els nuclis de Cadaqués i Portlligat, abocada a un turisme de masses que a dures penes es pot encabir en els seus límits municipals. Bona part del terme l'ocupa el parc natural del Cap de Creus i una orografia molt accidentada formada per barrancs, tossals, vessants abruptes, petites cales i illots.

Desafortunadament, no soms els únics que hem pensat a anar-hi i a mesura que abandonem Roses i ens endinsem en una carretera que s'esgola entre els cingles del cap de Creus i albirem les cases amuntegades al voltant d'un campanar sobre un tossalet, observem amb desolació la marabunta de cotxes que hi ha ja estacionats des de bon matí. Aparcar és una tasca ben atzarosa i després d'un temps intentant-ho, trobem una plaça, de pagament, tot siga dit.

En fer-nos amb un mapa turístic visitem el centre urbà que no és gaire gran, els seus carrerets que pugen, baixen, giren, es perden en atzucacs sense ordre ni concert i l'església d'una nau, capçalera poligonal i grans arcs torals que sostenen la coberta amb capelles laterals d'arcs gòtics. El retaule de l'altar és d'estil barroc i contrasten els seus daurats amb la sobrietat que es respira en la resta del conjunt. El toc mariner el posa una gran closca de bivalve que situada a l'entrada, fa la funció de pila d'aigua beneïda. El campanar com en totes les poblacions del litoral, feia també les funcions de torre de guarda. Els carrers de Cadaqués són estrets i de traçat capriciós, amb un paviment de còdols, parets emblanquinades de calç i el color blau de mallorquines i portes que pareixen esguits de la Mediterrània o d'eixe cel que immortalitzà el figuerenc Baix al petit port, es respira un ambient dens resultant de la barreja de xafogor salina i els visitants que s'escampen per cada racó, algun travessa l'esplanada del port amb un patinet alié a la resta de persones que hi passegen. Aleshores ens n'anem directament a Port Lligat, on volem agarrar un dels autobusos llançadora que duen fins al Cap de Creus. 

Portlligat no es troba lluny de Cadaqués i paga la pena anar-hi a peu entre la garriga dels erms i els camins amargenats que delimiten bancals d'oliveres i garrofers. Just a l'eixida de Cadaqués, quan la senda s'empina i es forma un replanell, em crida l'atenció una petita capella a vora camí, l'ermita de Sant Baldiri. L'edifici és del segle XVIII, la típica ermita amb una sola nau que abunda tant a la Marina i que anomenm de conquesta. Originàriament, la devoció estava dedicada als Sants Abdó i Senén, patrons dels agricultors a la Corona d'Aragó abans de la irrupció del culte castellà de Sant Isidre i una parella de màrtirs romans, molt amics, les relíquies dels quals suposadament arribaren a Portlligat en algun moment de l'edat mitjana primerenca. Sant Baldiri o Boí és un d'eixos cultes medievals que han servit per a donar topònims extravagants a Catalunya, encara que el culte a Cadaqués és prou modern. Jo pense si té res a vore amb el tiri i baldiri de l'expressió.

Annex a l'ermita hi ha el cementeri amb vistes a la mar. Tota l'eternitat per a contemplar-la i delectar-se amb les seues variacions cromàtiques. M'agrada escodrinyar estos indrets perquè és una bona manera d'obtindre un panorama demogràfic de qualsevol població:  observar els cognoms que més hi abunden, vore qui són els rics i qui els pobres, sentir que el cor es contrau quan trobes la mort d'un jove. Este destaca per algunes làpides de capitans estrangers que deuen haver mort en esta costa i un seguit de mausoleus de famílies benestants, en una població tradicionalment miserable.

Des del cementeri el camí baixa en una empinada fins a la cala, on hi ha la casa museu de Salvador Dalí, que fou la residència del pintor i de la seua muller fins principis dels anys 80. Tinc entrades per a la vesprada, així que fem temps pegant un bany i anant a dinar en un xiringuito. El més ressenyable és la visita que ens fa un porc senglar que passeja tranquil·lament com si res entre la gent. A les 15.00 em toca anar al museu i deixe els amics amb la ferma intenció de tornar a l'aigua. 

La Casa-museu de Dalí és un espai format per tres antigues barraques de pescadors que el pintor comprà i uní per a convertir-les en la seua residència temporal. Donades les seues dimensions, les visites es fan en grups reduïts i cal reservar-les amb antelació. La visita ens la fa una guia que a penes comença a parlar ens demana en quina llengua la volem, un error fatal fer això. Som huit persones, quatre francesos, jo que demane la visita en valencià i tres catalans que demanen fer-la en castellà perquè d'eixa manera ens en podem assabentar tots. Un escenari lingüístic prou surrealista, pense que d'acord amb el lloc. Finalment, la visita serà en castellà i en francés i jo preferisc sentir-la en francés, i també almanco practique. Més tard se m'acostarà el senyor català amb voluntat conciliatòria i fent-se el simpàtic, em dirà que si ho vull, em pot fer una foto, no obstant el mire amb cara de pomes agres i desisteix de voler caure bé.

La casa és fidel a l'esperit del pintor, molt de surrealisme que jo qualificaria més aïna de coentor, com un orso o una àguila dissecats en record de la seua estança pels Estats Units, un sofà en forma de llavis, un altre amb la forma dels pneumàtics Michelin, una font que replica la dels lleons de l'Alhmabra, una cabina telefònica de les antigues en la terrassa al costat del torrador i un llarg etcètera. Sí, segons la lògica surrealista que beu del dadaisme la gràcia està a situar objectes descontextualitzats que alhora descol·loquen l'espectador, però, tot i això, jo no ho tindria a ma casa perquè al remat, és un espai incòmode a la vista. És que ja sabem com era Dalí, va voler tindre més protagonisme que la seua obra, l'home orquestra.

El que més sorprén els francesos és el dormitori, el fet que el matrimoni dormira en llits separats. Ara no recorde on ho vaig llegir, en qualsevol cas pareix que això de dormir junts és un costum relativament modern, trobe que atribuït als francesos i que per exemple als anglesos això els pareixia un costum ordinari i abominable. El llit de Dalí està col·locat de manera que es pot vore el sol, de manera que ell es vantava de ser el primer espanyol que veia el trenc d'alba, imagine que obviant les illes Balears.

 Quan vaig a la caleta on havia quedat amb els meus amics, no els hi trobe, amb tot no em cal buscar-los molt de temps perquè els veig encara al xiringuito, asseguts a taula. És que hi ha molt a celebrar i el telèfon no deixa de sonar. Descartem el bany i descartem el Cap de Creus, en una altra ocasió serà. El nou pla consisteix a llogar un caiac i a remar per la badia. Els xics que porten el negoci dels caiacs són molt simpàtics, un estudia història a Barcelona i l'altre és d'origen marroquí, així que els amics em posen en el compromís que jo també parle àrab i que per què no el practiquem. Finalment, ens n'eixim amb dignitat i ens n'anem a remar. Fent gala del nom d'eixe tram de costa, la mar està marejada i ens aconsellen que romanguem dins de la badia, closa per uns petits illots. Encara que alguns no hem agarrat mai un caiac, bé jo sí, encara que d'això ja fa molts anys, ens ho passem bé i no tenim cap incident, a banda d'estar a punt d'estampar-nos contra un iot francés. Arribem fins als illots, veiem bogarins i una aigua transparent i tot seguit ens en tornem cap a la costa.

A la fi es fa hora de tornar, jo a Figueres i ells a València. Decidisc que eixa nit soparé en un restaurant marroquí que hi ha a la vora de l'hotel. Això de parlar un poc en àrab m'ha obert l'estómac. El local no és per a tirar coets i l'atenció de l'únic cambrer em resulta més aïna estranya. Demane keftés amb salsa que és com un plat de pilotes amb tomaca, ideal per a una nit tòrrida d'estiu i també li demane aigua i no me la trau. Després que el cambrer torna a passar insistisc i em du una panera amb trossos de pa. Ja no dic res més, pague i me'n vaig. Potser no entén el català i no vull canviar de llengua, em pareix que el més inclusiu possible és parlar a la gent en la llengua del país i no discriminar per origen pressuposant que la gent no la sap. En acabant m'adone que altres comensals s'alcen i s'agarren la beguda directament d'una nevera que hi ha al costat del taulell. Al remat era tan senzill com això.

Me'n vaig a dormir amb la bona sensació d'haver passat un dia genial i de com trobaré la companyia en els dies que venen perquè és cert que viatjant a soles hom pot ser més lliure de decidir i aprén més coses, si bé també és cert que en companyia d'altres, hom fa coses que de normal no faria i això afegeix molt de valor a l'experiència de viatjar. Són les dos cares d'una mateixa moneda, tan necessàries i tan complementàries alhora.