EL MISTERI DE PORTBOU

Després de tres dies, deixe Figueres en direcció a Portbou, l'últim poble abans de travessar la frontera amb França. Hi viuen a penes 1000 habitants, encara que gràcies a la seua ubicació, té una estació de tren molt gran que la comunica amb el sistema ferroviari gal i d'ací a la resta d'Europa. Nosaltres, humils habitadors de la Marina, com a molt podem anar a Alacant amb el Trenet. 

A diferència de la resta d'estacions modernes que ja he visitat (Barcelona, Girona i Figueres) baixe en una d'estil vuitcentista, construïda l'any 1878 i ampliada als anys vint del segle passat. L'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona es va voler dotar d'una infraestructura que donara una imatge de modernitat i progrés als milers de visitants que hi arribarien des de la resta del continent. L'obra fou encarregada a Joan Torras i Guardiola, conegut com el Gustave Eiffel català, que desplegà una gran marquesina de ferro i vidre per a cobrir les andanes. Una llarga escalinata comunica amb el nucli històric i s'hi pot vore una placa commemorativa del discurs que Dolores Ibarruri llançà a les Brigades Internacionals quan se'n tornaren  després d'haver vingut a lluitar a la Guerra civil. 

A tocar de l'estació hi ha la boca d'un túnel que hui serveix d'estacionament i que abans, em conta ma mare, havien de travessar a peu els viatgers per a arribar a Cervera, a l'altra banda de la frontera, per a anar a la Provença, on treballaven com a temporers en la verema. 

Portbou no és gaire gran i com puc comprovar des de l'escala, es troba en pendent, tot és una costera amunt i avall, una mena de San Francisco en miniatura. A cada escala hi ha un passamà per a ajudar en l'esforçat trànsit i una espècie de petites barreres d'obra que segons llig, serveixen per a protegir els vianants de les envestides de la Tramuntana, que bufa ferotge en aquelles contrades. A més a més, diuen que en casos d'homicidis, s'ha utilitzat este vent com a atenuant perquè trastornaria els pobladors. Però he llegit el mateix del vent Föhn a Suïssa i del Llevant a Cadis i em sona més a llegenda urbana que a altra cosa. Cada carrer a la cala que fa de platja principal. La veritat que té un aspecte molt encantador, em recorda molt a la platja del Portitxol de Xàbia si en algun moment de la història haguera donat lloc a un nucli de població i s'haguera expandit més enllà dels xalets que s'arrapen als cingles. Inclús té les seues barraques amb portes blaves, vestigi del passat davant de les quals curiosament, no hi ha una multitud que s'arrombolla per a fer-se fotos.

Quan arribe, el primer que faig és buscar una cosa per a menjar. Acabe en una pizzeria-hostal i em faig amb la darrera napolitana del taulell. A una de les parets penja el mapa amb la divisió comarcal dels Països Catalans de Joan Ballester. M'hostatge en un petit hotel d'enfront de la cala, que s'ha construït al voltant d'un pi enorme, les branques del qual emergeixen entre els balcons de la façana. Ací no tindré tanta sort i la recepcionista em diu amb un to gens amable que fins a l'hora d'entrada estipulada no em donarà l'habitació, tot això mentre assenyala un paper on figura eixa informació, com si jo no la sabera i no l'haguera estat ignorant deliberadament per a provar fortuna. Com a molt s'ofereix a guardar-me la bossa, així que no tinc un altre remei que accedir-hi. 

Com que he d'esperar l'una passada i encara no són ni les onze, decidisc passar primer per l'oficina de turisme perquè em donen idees per a visitar. La informadora que l'atén em parla de la ruta de Walter Benjamin (892-1940), que fou un filòsof alemany jueu. Vinculat a l'Escola de Frankfurt i a un pensament marxista, Benjamin es caracteritzà sempre per la defensa de la pau, lògicament amb el III Reich va haver de fugir d'Alemanya. Mentre esperava poder emigrar als Estats Units, travessà els Pirineus per a dirigir-se a Portugal ja en plena guerra. Eixint de Port Vendres arribà a Portbou el 25 de setembre de 1940 amb el seu visat en regla, ara bé, llavors començà el seu calvari perquè no disposava d'un document vàlid d'abandó de França i les autoritats franquistes el manaren tornar-se'n cap a França, en cas contrari seria deportat i entregat a la Gestapo. Desesperat en vore's en un atzucac, decidí llevar-se la vida en la sòrdida cambra d'un petit hotel de la vila el dia 26 de setembre. 

En aquells anys de jazz i xarleston Portbou era un municipi important que es nodria de la seua ubicació estratègica. Allà on hi havia duanes, hi havia funcionaris que controlaven el pas de persones i mercaderies, funcionaris amb pocs d'escrúpols disposats a fer els ulls grossos, trànsit il·lícit, contraban, oficials, màfies, etc. La petita Tijuana. Encara fins als 80 gaudí d'eixa posició privilegiada. Amb l'entrada d'Espanya a la Unió Europea i la desaparició de la frontera amb França, de sobte tot aquell món perdé la raó de ser. El cas és que sí que s'hi respira un cert aire decadent a les façanes d'antics hotels que cauen a trossos, de majestuosos edificis oblidats pel temps i ocupats per les males herbes, de bars que fa anys que tancaren les portes, com si veiérem una fotografia del passat.

El mercat municipal n'és una bona mostra. Un edifici de planta rectangular envoltat per arqueries i una porxada, amb dos plantes, la segona que s'eleva a manera de lluernera per a il·luminar el recinte. A dins sols hi ha tres parades en funcionament, l'eco és desolador, un espai desaprofitat. Com a molts altres municipis, el despoblament i la manca d'alternatives per a la joventut suposen una sagnia demogràfica important. Això sí, em sorprén que hi ha una paradeta de book crossing o intercanvi de llibres amb  una bona col·lecció de llibres i m'he d'abstindre d'agarrar-ne perquè em sent com un visitant que no ha d'interferir en la vida del poble, bé de fet ho soc.

L'església és una altra mostra de l'esplendor acaronada i hui perduda. Fou bastida cap a 1882 per la Companyia de Ferrocarrils de Tarragona i França per a dotar els treballadors del tren d'un lloc de culte. El solar l'ocupava prèviament una capella privada i curiosament no he trobat cap referència a cap temple anterior a la població, pot ser perquè fins a mitjan segle XIX sols hi havia una dotzena de cases i els veïns es desplaçaven a qualsevol altre poble veí. La bona qüestió és que l'església de la Companyia s'erigí seguint els cànons del neogòtic, assentada sobre un turó al qual s'accedeix a través d'una escalinata que accentua la majestuositat de l'edifici. El seu interior té una sola nau coberta per arcs diafragmàtics i rematada per un absis poligonal. Això que dic m'ho he d'imaginar, clar perquè estava tancada quan hi vaig ser, de manera que l'únic que vaig poder contemplar fou la porxada d'arcs apuntats, la rosassa que hi ha a sobre i el seu esvelt campanar que s'erigeix orgullós per damunt de la vila sencera.

Continue la ruta de Walter Benjamin i recórrec els carrers de la localitat fins a arribar a un tossal que tanca la cala pel migdia. Damunt hi ha el cementeri on es troba la tomba del filòsof alemany. Hi podem llegir en alemany i en català la següent inscripció: "No hi ha cap document de la cultura que no ho siga també de la barbàrie", amb estes paraules de la seua anàlisi històrica, Benjamin criticava el concepte de progrés del qual tant es vantava Europa. En la tomba també es poden vore per tot muntonets de còdols i pedres, un símbol jueu de respecte cap als morts. Al costat de la necròpolis podem contemplar el Memorial anomenat Passatges realitzat l'any 1994 per l'artista israelià Dani Karavan , que va faltar l'any passat. Es tracta d'una mena de land art amb el qual vol recrear l'horror de les persecucions antisemites d'aquells anys, mitjançant elements simbòlics com el marge de pedra, la tanca, el ferro o l'olivera, tot jugant amb la simbologia. Al costat de la cancel·la del cementeri hi ha un banquet, s'està fresquet al recer de l'ombra, hi ha un pi i la vista de la mar. A l'altra banda del cap que tanca la badia per la tramuntana, França, i damunt del cap, una caseta solitària que la Gestapo va fer servir per a controlar la frontera, la caseta dels alemanys. M'hi estic llegint fins que comença a fer-se hora de dinar i llavors decidisc baixar a la cala i menjar alguna cosa abans de tornar a l'hotel.

Busque un restaurant que no tinga l'aspecte de lloc d'atracaments a la cartera aprofitant la frontera marítima, això no obstant, gairebé tots estan arrenglerats davant de la mar i hi ha pocs llocs buits. Els locals escassegen en mà d'obra i  disposen de terrasses molt grans en les quals caben massa taules, sec en una i això resulta un error perquè tardaré més de dos hores en poder alçar-me de la taula a causa d'un servei terriblement lent, especialment si et trobes completament sol i no tens ningú amb qui queixar-te de la lentitud i trobar-ne consol d'alguna manera.

 Mentrimentres em dedique a contemplar com uns pardalets s'atreveixen a baixar al passeig per a furtar quatre molles del terra i se'n tornen a les balconades de ferro d'un edifici abandonat. Tanmateix, els pardalets aviat es cansen i se'n van a buscar amb què omplir el pap a un altre lloc així que he de trobar una altra manera de torbar-me i em dedique a llegir coses sobre el lloc a internet. A la fi ensopegue amb una notícia que em glaça el cor. Una vintena d'anys arrere, tot just al costat del cementeri on m'havia estat llegint a l'ombra, trobaren penjada d'un pi una xica jove, segons la tradició popular vestida de novia. Uns mesos abans de la meua arribada, un documentari de la televisió catalana havia trobat la identitat de la finada: una italiana que a penes 24 hores abans del seu decés es trobava al nord d'Itàlia. Com havia passat tot? Els detalls romanen encara davall d'una bruma de misteri. El cas és que eixa mort no és l'única misteriosa que hi ha tingut lloc, i a banda de la de Walter Benjamin, s'han succeït d'altres. Suïcidis misteriosos en què els morts no pareixien haver-se llevat la vida voluntàriament. De sobte, em fa molta por, finalment apareix la cambrera amb un plat de fideuà. Ei, que era això o paella.