ROSES, AMB MIL ROSES PER A MI

 

L'autobús se'n va sense mirar arrere i em quede plantat a la parada amb un pam de nassos. Odie que em capgiren els plans perquè em toca improvisar i no en tinc traça. Dispose llavors de tres opcions: la primera i la segona impliquen anar a peu, sis quilòmetres fins a Empuriabrava, més a prop, i deu fins a Roses. Fins ara no ho he dit, però el meu viatge està condicionat per una inflamació a la planta del peu i la podòloga em recomanà que no caminara en excés. No sé si deu quilòmetres es pot considerar excessiu. La tercera opció és tornar a Figueres i tractar de passar la vesprada. Afortunadament, vora mitja hora més tard passa un altre autobús en direcció a Roses i em salva el dia.

Roses se situa davant d'una llarga badia d'arena arrecerada dels vents de septentrió pels contraforts del cap de Creus. El violent vent mestral travessa la vall del riu Lòria i s'aboca a la Provença i el Llenguadoc amb una fúria que li ha fet valdre el nom de Golf de Lleó a eixe indret del litoral mediterrani. En este cas no és gens d'estranyar que uns esforçats comerciants massaliotes després de lluitar contra el vent marí al llarg de la costa, hi trobaren un descans i decidiren fundar una colònia que fóra capdavantera per al comerç amb eixos pobles que vivien a la riba del riu Ebre. L'emplaçament elegit fou un tossal vora mar i al costat d'un braç d'aigua hui convertit en rambla. Bé, una d'elles. Com a molts municipis costaners, el seu origen es deu als sediments que han anat dipositant barrancs i rius en la riba al llarg dels segles i s'ha crescut a expenses i a pesar d'este fet, de manera que les avingudes d'aigua solen provocar efectes catastròfics.

Vaig incloure Roses en el meu periple atret per un passat d'emporis grecs; tanmateix, el que veig per la finestra de l'autobús a mesura que ens hi acostem és desencisador: apartaments de platja d'estètica dubtosa, càmpings, franquícies, asfalt, despersonalització de sol i platja, noms que pretenen evocar llocs paradisíacs (Miami, Hawaii, Mikonos) i que giren l'esquena al territori, multituds on poses la vista. He fet més de sis-cents quilòmetres per a topar amb allò que ja tinc a casa.

L'estació es localitza al final de la Riera dels Ginjolers, la Rambla. Es veu que a Catalunya totes les poblacions tenen la seua Rambla. És una paraula bonica que ve de l'àrab رملة [ramla] que vol dir arena. El català i el castellà prengueren el mot amb el sentit de barranc, i amb el temps com un passeig. Descarte la idea del bany perquè és tard, així que busque on poder menjar. Davant de la mateixa oferta gastronòmica de tapes, plats universals i preus astronòmics, acabe en una pizzeria francesa que no mereix massa comentaris, llevat que la considere cara per una ensalada de tomaca i mozzarella i un tros de carn rematat amb un café roín.

Ara sí, me'n vaig a la mar. Com que hui no tinc refugi on estirar-me i fugir de la calor del migdia, decidisc refrescar-me. És la mateixa aigua, la mateixa arena i la mateixa bruma que entela els cingles i caps que tanquen la badia de Roses tot conferint-li un aspecte gairebé oníric, destruït l'efecte per la cridòria dels banyistes, el brunzit dels motors que deixen anar les motos aquàtiques i la campana del trenet turístic que fa la volta pel terme. No m'hi estic gaire temps dins perquè no m'agraden les platges d'arena, massa brutes, i no em sent tranquil deixant les meues coses sense vigilància. Isc i la meua tovallola de microfibra ideal perquè s'eixugue prompte, és massa menuda i no hi cap damunt, acabe arrebossat com una mandonguilla d'abadejo, no tinc para-sol i els rajos són massa agressius i quan intente eixir al passeig, em creme els peus amb el foc de l'arena.

Una vegada he pogut espolsar-me bona cosa de l'arena de damunt, faig via cap al baluard de Roses. Pel camí trobe algunes cases d'estiueig de la burgesia que per les seues característiques mereixen ser conservades, mostres de l'arquitectura modernista i de l'Estil Internacional. El baluard fou on els grecs s'instal·laren i fundaren la colònia de Rhode. El seu nom i algunes fonts llatines havien dut a pensar que l'oikistés i els que l'acompanyaren venien de l'illa de Rodes, a la mar Egea, encara que l'arqueologia no ha pogut confirmar-ho i de moment hem de dir que venien de la propera Massàlia, a les boques del Roine. Aquell tossal que voria la construcció de cases i temples i els sacrificis als déus de l'Olimp no estava desert, prèviament els ibers indigets l'havien habitat. Seguint l'ordre habitual, arribaren els romans, aparegué el cristianisme, passaren els visigots, la presència àrab és realment anecdòtica en estes contrades, i més tard els francs carolingis que derivarien en els comtats de la marca Hispànica, entre ells el d'Empúries.

La relació tensa entre França i la monarquia dels Habsburg marcà bona part de la història de l'Empordà, car s'endugué molts dels embats gals per la seua proximitat a la frontera. Així la vila de Roses es convertí en un lloc ben fortificat i gairebé inexpugnable, mentre que als seus voltants, a l'altre costat de la rambla aparegué un raval de comerciants i pescadors. Durant la Guerra dels Segadors, els francesos ocuparen Roses i culminaren este procés històric: expulsaren tota la població de la vila vella cap al raval i el baluard romangué com una fortalesa poblada exclusivament de militars i algun funcionari. Acabada l'ocupació francesa ja no es revertí la situació. L'església parroquial romànica, sota la qual hi hauria les restes d'un primigeni temple grec, fou substituïda per una de nova al raval al segle XVIII. Per tant, allò que hom pot trobar hui a la vila vella són restes, pedres i una gran esplanada amb l'antiga església parroquial com un far de solitud i records. La Roses històrica se l'ha menjada el temps. Hui és la seu del museu històric de la ciutat i s'hi pot aprendre tot el seu esdevenir cronològic.

La Roses moderna resulta d'una combinació de carrers amples i traçat rectilini d'edificis nous amb d'altres més estrets i cases de pescadors. L'església d'estil neoclàssic es va veure afectada pel setge napoleònic de la guerra del francés.  Els restaurants i les botigues de records són el que més abunda i a certes hores de la vesprada, es neguen de banyistes que en eixir de la platja, fan temps fins a l'hora de sopar mirant ací i palpant allà: postals, davantals, samarretes, el bou, la sevillana, figures fàl·liques, obri-botelles, tasses, clauers i un llarg bodegó turístic. Em recorda a Moraira en molts aspectes. Tal volta el més bonic és el Cap de Creus, que a banda de ser reserva natural i tindre paisatges aclaparadors, conserva restes històriques com un dolmen i un assentament visigòtic. Malauradament, no hi ha transport públic per a arribar-hi, és una població feta per a vehicles, de fet els cotxes ho inunden tot, sobretot amb matrícules franceses, hom podria fer un recompte de tots els departaments de la república a partir dels automòbils que hi veu.

Abandone Roses amb una sensació agredolça als llavis. Havia sentit el seu nom des de menut, relacionat sempre amb la colònia grega i m'esperava una mena de paradís perdut, on les barbaritats que acostume a vore en casa, no havien arribat. Mentre l'autobús torna cap a Figueres, desencisat m'endinse en un llibre i evite el paisatge que es dibuixa a la finestra, massa paregut a la Marina, no sols en els aspectes positius, sinó també en els negatius. Quan baixe de l'autobús estic destruït, busque una cosa ràpida per a sopar i me'n vaig a dormir, al cap i a la fi, demà serà un altre dia.