DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Per a un valencià anar a Sicília és com romandre a casa. Costa molt poc acostumar-se a Sicília. Trinacria, com la coneixien els grecs, té la mateixa mar, ara verda, ara blanca, ara turquesa, ara rabiosa, ara com una bassa d'oli. És el mateix respecte cap a la mar, hui nodridora, demà destructora. És la mateixa llum del sol, la llum de Sorolla, la llum blanca de la Mediterrània. És el mateix aire carregat de sal i de llegendes. És amagatall de monstres. L'illa de les Gorgones, dels Cíclops i dels monstres Escila i Caribdis que tant mal de caps foren per a Ulisses.  Sicília és com València, la mateixa postura relaxada enfront de la vida, on es treballa per a viure i no al revés, com fan allà en Europa. Aquí la vida és com el lent gronxar de les barques amarrades a port. El demà no existeix, el dia sempre és hui. És la mateixa manera intensa de viure la vida, és improvisar davant l'adversitat, és el terror a la mort. La mort, sempre traumàtica, amb la seua olor de lliris....

Ja fa temps que tenia pendent escriure aquesta entrada. Així que aquí van 10 idees que han canviat la meua manera de veure el món en els darrers anys.  1- VIATJAR ÉS LA MILLOR FORMA D'APRENDRE Aquesta idea no és nova, ja l'he enunciada alguna vegada, però és un dels pilars bàsics del pensament de jo amb vint i llargs anys. Eixir de casa i veure que el món és molt divers o eixir de casa i veure que els éssers humans som tots semblants són de les millors experiències que he viscut. Sobrevolant l'Amazones i navegant pel Nil m'he quedat bocabadat amb la majestuositat de la naturalesa. Trobar un vàter que era poc més que un forat en terra en Rússia em va ensenyar a què el nostre món també té unes fronteres. Menjant peix cru per desdejunar he après que la nostra manera de viure i veure el món no és igual. Descobrir que petits gestos com obrir una aixeta i que isca aigua poden ser luxes per a altres, m'ha ensenyat a valorar més el que tinc. En un edifici de la Ges...

Abans pensava com molta gent, que això de viatjar a soles havia de ser perillós i molt avorrit. Sempre sol, exposat a la maldat dels altres i sense ningú amb qui parlar. Tanmateix arriba un moment que hem de deixar la vora i nadar mar endins,  eixir de la nostra zona de confort . Així que he decidit provar-ho i he viscut una aventura de deu dies que han sigut els millors en molt de temps. Sens dubte repetiria sense pensar-m'ho. Des de menut ens inculquen la idea que allà fora hi ha un gran bosc, habitat per llops ferotges i bruixes que ens esperen per devorar-nos. Després creixem i els mitjans de comunicació no milloren la cosa: delinqüència, terrorisme, epidèmies, guerres. Sembla que el món és un lloc molt inhòspit i que el millor que podem fer és tancar-nos en casa. El món pot ser tan gran o menut com vullguem fer-lo. És clar que hi ha molts perills, però també a casa nostra i per altra banda també hi ha coses meravelloses per descobrir.  Viatjar sol no és més peril...

Font: Vikipédia Ara que ha passat més d’un mes d’aquell nostre 11-S en què es cremà part de les Planes és moment de reflexionar en fred, de buscar solucions a curt i llarg termini i també responsabilitats. Les nostres muntanyes estan fetes una vergonya, abandonades a la seua sort, la malea creix i multiplica i com a resultat, esdevé un polvorí proper a explotar cada estiu, amb cada ona de calor, amb cada ponentada, amb cada període de sequera. Davant un ecosistema així la naturalesa sempre busca la manera de posar-hi remei, és a dir, que els incendis no són únicament un producte humà. Ara bé, mentre que els incendis naturals no solen ser catastròfics, els que provoquem nosaltres són destructius.  L’abandó de les muntanyes és la conseqüència natural d’una societat cada vegada més urbanitzada en què el bosc ha esdevingut una mena de santuari sagrat inviolable, en el qual no es pot intervindre i això és una errada. Resulta fatal perquè la naturalesa ha perdut o ha vist ...

L'altre dia anava caminant pel carrer i em vaig trobar amb un local d'eixos que es dediquen a organitzar festes d'aniversari per a xiquets. El primer que vaig pensar fou que la música no era apropiada per a una festa així i tot just abans de decidir si m'estava fent vell o sols conservador, un record em va assaltar la ment. Un record que els mecanismes de la memòria havien reprimit i que ara brollava, lliure. Com havia pogut oblidar eixes escenes? Són una mina d'anècdotes. Fem un curt salt enrere en el temps, uns tres mesos enrere. Era principis de juny i ja es notava que l'hivern estava per començar el seu regnat del terror. M'havien convidat a una festa d'aniversari infantil. El local estava a la vora de la panamericana, entre les arenes del desert limeny i un motel de carretera sòrdid, d'eixos als quals la gent va a fer això i altres coses. Els xiquets esperaven, expectants, l'arribada de l'animació. Oh no, pallassos no- vaig pensa...

S'aprén molt més de l'antropologia humana des de darrere d'una barra que anant-se'n a una tribu perduda en mig de l'Àfrica. Fa el mateix que vengues alcohol o que regales mapes, eixa teoria la vaig crear en Escòcia i encara té vigència. Després d'un estiu barallant-me amb la humanitat, he pogut establir unes categories sobre la fauna turística que ens visita. -Els esportistes: sempre venen a primera hora del matí, buscant mapes de bicis o camins o aprofitar-se de l'ombra i l'aire condicionat. -Els cuitosos: és una espècie que està a l'aguait molt abans que  obrigues  la porta. Esperen amb ànsia aconseguir mapes i altres coses gratis, però mai els detectaràs fins que no siga massa tard i ja els tingues dins. No importa si deixes la persiana a la meitat, són bons jugadors de  limbo . -Els jubilats: és una espècie molt comuna a les costes valencianes. De sang gelada, necessiten passar-se entre 8 i 12 hores diàries al sol. De tant en tant busque...

Per fi, després de dos mesos, em canvien d'oficina, em sent com la Ventafocs, si sapigués la cançó, la cantaria (en moments així es troba a faltar que la pel·lícula no tinga una banda sonora potent). És com si m'hagueren tret d'una caseta per a les eines de jardineria i m'hagueren enviat al Palau de Versalles. Tot és una porta, pareix la casa de Barbasul!. I tinc despatxos i taules! Hauré de seure cada mitja hora en una taula diferent. A penes entre, no tinc temps per a familiaritzar-me amb el lloc perquè ja tinc gent esperant. L'ànsia d'aconseguir mapes gratuïts. Qualsevol diria que tenim la font de l'eterna joventut o que regalem diners. Aquesta vegada però, no volen mapes. Són francesos i necessiten posar una denúncia. I és que els d'eixa oficina en concret també hem de fer d'intèrprets en casos com aquest davant dels cossos policials (cursos d'anglés del CCC per a tots, ja). Així que bàsicament, els francesos havien de dir que els passav...